No tenia cap mena d’intenció de prosseguir encallat a la cruïlla de Freser amb Nació, però les circumstàncies m’obliguen a un darrer apunt, culpa de ser detallista i meticulós a les Barcelones, on cada minúcia conforma els mil·límetres imprescindibles del trencaclosques. Concòria, Internacional i Nació un cop es girà la truita del nomenclàtor després de la Guerra Civil. La seva numeració canvià, i això dificultà reconstruir amb més precisió la Història de la nostra trilogia protagonista.
El 79 recorda fins a cert punt a la casa roja de la cantonada de Xifré amb Rosselló, obra de Joan Barba i Balanzó; aquesta semblança ben raonable, és deguda a materials i colors, sense cap fonament científic ni documental. En canvi, gràcies a Valentí Pons, sí que podem afirmar sense dubtes com el 77 i el 75 pertanyeren a Elvira Robert Juval, qui encarregà els serveis del nostre estimat mestre d’obra Josep Graner, molt a present a tot el Camp de l’Arpa, així com a altres indrets de la ciutat, per la longevitat de la seva singladura.
Com poden suposar, així ho vaig esgrimir al darrer lliurament, aquests dos immobles tenen tota la pinta d’haver sigut erigits per a llogar habitatges i aprofitar l’auge de la zona, en plena reforma cap a la Modernitat, ben integrada als designis de la nova Barcelona nascuda de les agregacions.
Graner pogué desplegar el seu enginy de diverses maneres, ja que la posició cantonera de la finca del 75 i la seva longitud li permeteren crear un cos sòlid i vistós estèticament, per ser una espècie de punta de llança d’un conjunt involuntari culminat a la casa José Alà, de Domènec Boada, a qui resulta fàcil imaginar, conversant amb el seu col·lega, dels progressos de la parcel·la.
Aquest 75 és de 1907, el primer de tota la filera, i no destaca per la seva exuberància modernista, quelcom més aviat normal als barris, on la cosa decorativa sol ser menys ostentós perquè no hi havia necessitat de lluir tipus o avior, com a l’Eixample. En aquesta edificació, l’única llicència es troba a la coronació amb la data i a les finestres, amb floretes, molt més abundants al 77, de 1913, encaixonat entre els seus companys i, no obstant, molt més ric, com si volgués ser la joia de la corona, fantàstic pel desfasament del seu estil quan el Noucentisme començava a despuntar com a enterramorts del seu antecessor.
Ara podria recrear-me en inútils descripcions, encara més insubstancials pel suport gràfic al text. El meu interès essencial és per la propietària de la parella de Nació. Qui era Elvira Robert Juval? No he pogut esbrinar pràcticament res d’aquesta dona, morta poc després del seu marit, Frederic Cusidó Poll, qui expirà el gener de 1950 als 76 anys.
Ambdós devien ser fills de famílies amb possibles traduïdes en hectàrees. Cusidó, com mostren la Gaseta i l’Arxiu Municipal, cedí terrenys a trams del carrer Igualtat, Àlaba en aquest sector, Pallars i la Diagonal, entre Fluvià i Provençals. Més enllà d’això, dir que tota aquesta informació, com gairebé sempre, l’he descobert, mitjançant una recerca prou obsessiva de notes perdudes, etern joc detectivesc.
Frederic i Elvira degueren contraure matrimoni a la fi del segle XIX i tingueren quatre fills, un noi i tres noies. Dues d’elles apareixen a un comunicat del 14 de setembre de 1939 com a beneficiades d’un salconduit per a travessar la frontera sense problemes, just pocs mesos després del gran èxode republicà cap a França, on potser visqué exiliat el seu germà Frederic, sempre mencionat com absent als obituaris.
Si volgués, només amb aquesta anècdota, tindria per a escriure una novel·la a la Patrick Modiano, però aniré per altres contrades. Àngels Cusidó Robert exhalà el seu darrer sospir el febrer de 1973. Fou Monja benedictina. La seva germana Antonia, vídua prematura, morí el novembre de 1980, amb setanta-vuit anys. La darrera supervivent del clan fou Elvira, nom clau en tot aquest entrellat a causa de sa mare, qui com a mínim tingué dues germanes.
Antonia Robert Juval es casà amb el fill d’un antic alcalde de Balaguer i monàrquic convençut, quelcom gens irrellevant per a poder viure sense dificultat durant tota la seva existència. Va enviudar el 1949, quan s’esvaeix el seu rastre, si bé la necrològica confirma el seu benestar social, doncs residia a la carretera de Sarrià, aleshores en voga per l’auge de la Diagonal, avinguda dels guanyadors de 1939, en aquell continuat anant cap amunt del privilegi al mapa barceloní.
El més exitós de tots fou Josep Robert Juval, triomfal fins a la poètica de les vicissituds amoroses, ja que morí el 25 d’abril de 1973 amb vuitanta anys, i la seva dona, com si això volgués donar lirisme a la tragèdia, l’acompanyà just tres anys més tard. Coses de Sant Marc. En vida, fou un empresari original i molt ben adaptat als tobogans històrics, amb la seva fàbrica de caramels Robert Jubal, amb bé, ubicada al 86 de la travessera de Gràcia, amb altres instal·lacions a Cornellà de Llobregat per a la fabricació dels preceptius cromos i adhesius, idoni acompanyant de les llaminadures, més a l’última durant la dictadura, ampliant-se la fortuna del negoci durant els anys seixanta, tal com testimonien els nombrosos anuncis als diaris amb distintes ofertes de feina, des de comptables amb coneixements fins a obrers pels tallers.
Tots aquests bagatges no haurien emergit sense un passat amb recursos. El meu gran lament és no haver aconseguit les dades dels pares del Frederic i l’Elvira per a completar la cronologia i entendre millor els seus orígens. L’altre dubte, a resoldre, seria comprovar perquè les cases del carrer Nació anaven al seu nom; quan s’edificaren, ja era casada i hagués sigut normal que el marit tingués la responsabilitat de manegar aquest tipus de negociat.
El fet, sempre des del ventall d’hipòtesis, em fa meditar sobre si hi havia alguna avantatja fiscal, si la dona era la propietària. Graner feu bé la seva feina. Ara, just enfront, un vell solar, combina un verd organitzat amb llibertat, i l’ampliació, molt avantguardista per a la barriada, d’una finca a Joan de Peguera, prova de com, al Camp de l’Arpa, una opció per a conservar el patrimoni partiria de la rehabilitació immobiliària per a complir allò de mai enderrocar i sempre preservar, glòria per a mantenir la forja identitària, ampliant-la amb el coneixement de tantes vides i parets silenciades per sorolls més aviat prescindibles.
Catalunya Plural, 2024 
