L’amic Francesc Triola acaba de dir-ho. Un crit d’alerta que no s’apaga. Recordo una època gloriosa, quan amb Xavier Riera érem corresponsals a Madrid. Abans de les entrades en directe haviem de sentir dos grans mestres cridant: 1) Pep Cabayol, cap de redacció i 2) el cap de realització, Pancho Gispert. També a en Valentín Villagrasa Serrano li posava aquest ànim.
El més bo és que eren crits d’entusiasme per com haviem de narrar les notícies que venien després. Els jefes eren els més valents i entusiastes, quelcom que s’encomanava! I això no és un cuento. Sempre els agrairé aquella època (tot i que algun cop els vaig haver de dir que o baixaven la veu tots dos o allà no hi havia qui s’aclarís per parlar en el directe).
Un entusiasme i un compromís social que també ha continuat o ha augmentat després de jubilat. Què dic! El Pep mai no s’ha jubilat!
Va proposar-nos a Pilar Sampietro i a RNE, amb àrdues negociacions, fer un espai fix de denúncia, d’avís, sobre l’emergència climàtica que ens venia al damunt. Era un crit d’alerta, però sempre amb els millors especialistes, com Antoni Turiel, etc. El programa ‘Emergència Climàtica’ ha estat premonitori. Ell, mentrestant, ha anat des del SICOM produint rigorosos documentals socials, antiracistes, de defensa del medi natural.
Qui ho sabrà explicar millor és el Siscu Baiges.
Recentment he llegit una entrevista a un senyor que treballa a una escola de periodisme a Oxford i que ha dit: “Hi ha qui confon periodisme amb activisme”. Crec que s’equivoca, qui està confós és ell. Es pot ser periodista sense ser activista? Es pot informar sense la intenció de posar el micro als qui no en tenen? Sense l’esperit de buscar un món millor?
Digueu-li activisme, compromís o crit d’alerta! Gràcies Pep!!! Quin orgull haver-te conegut i haver treballat amb tu.
Catalunya Plural, 2024 
