Abandonarem d’una vegada Freser i així tindrem la possibilitat d’avançar pel Camp de l’Arpa. Som a una de les seves fronteres, i com bé és sabut, almenys per a qualsevol lector de les Barcelones, aquestes solen combinar certa invisibilitat amb la tendència a generar limbes, advertència d’allò imminent del límit i resistència d’un territori a identificar-se amb un altre.
A tot això hauríem d’afegir un altre aspecte molt ressenyat en aquestes pàgines: l’imperialisme de l’Eixample amb els antics pobles del Pla. Freser conflueix amb el carrer de la Industria com per art de màgia. El pas dels any ha fet perdre incongruència a aquesta unió. Per a entendre els seus orígens n’hi haurà prou amb tenir curiositat per a relacionar les peces del conjunt, observar la morfologia de l’entorn i captar com Industria l’ha desnaturalitzat.
La clau, aquest cop sense acariciar el cel amb els ulls, consisteix en mirar cap amunt i admirar un passatge envers el passeig de Maragall. És un dels punts més màgics de tota Barcelona a partir de la seva significació, ignorada per la majoria de veïns, contents d’emprar-lo com a entrada al mercat, si bé d’altres el tenen com una drecera per com connecta la vella carretera d’Horta amb Industria.
No tardarem a revelar tots els matisos del nostre protagonista. Per ara, ens conformarem amb ascendir-lo, tapant-nos els ulls quan al seu espai conflueix amb un altre passatge, o si prefereixen un allargat cul-de-sac, tancat.
Un cop al cim, procedirem a caminar uns metres més. Un mapa de 1891 exhibeix amb claredat els motius de la nostra maniobra. En aquell moment, quan mancaven sis anys per a les Agregacions aquest enclavament era la junció de tres camins sacrosants per a enllaçar Sant Martí Provençals amb altres pobles dels marges capitolins.
A l’actualitat, la travessera de Gràcia mor a Cartagena a causa dels murs de l’Hospital de Sant Pau. No obstant, a la fi del Vuit-Cents no tenia aquest problema a la seva extensió, superava l’únic entrebanc de la finca principal de les possessions de l’indià Xifré i moria a la cruïlla on ens trobem, engolida per la continuació, encara pura, de la carretera d’Horta, més tard reemplaçada amb l’excusa de la modernitat del tramvia pel passeig de Maragall, magnífic per a annexionar Horta a la gran fetillera.
Aquest creuament es completa amb nord i sud, tot ajuntant a la seva imperfecta perfecció tots els punts cardinals. La rambla Volart inaugurà l’ascens cap al Guinardó, amb els honors propis de la seva antiga denominació popular relativa a la Muntanya, on anava i va.
El poeta Salvatore Quasimodo deia allò de Più nessuno mi porterà nel Sud, vers més tard recobrat per Manuel Vázquez Montalbán i en aquest paràgraf per servidor, content d’esdevenir mestre de cerimònies envers les latituds del passatge de la Travessera.
Quina era la seva funció? No endarrerirem més la resolució de l’enigma. El passatge de la Travessera era una drecera com a enllaç entre la carretera d’Horta i la de Barcelona a Sant Andreu, més tard reconvertida en Concepción Arenal. Aquest era la seva comesa, desdibuixada a la contemporaneïtat per la menor elegància del traçat urbà, més confús en la seva acumulació, mancant de la pretèrita harmonia. El passatge de la Travessera és una de les grans forces tel·lúriques de la Ciutat Comtal.
La seva ubicació degué sorgir sense moltes preguntes, amb tota probabilitat des de la brutal evidència d’una junció tan prístina entre imperdibles i distintes sendes. Malgrat això, els documents de mitjans del segle XIX no li donen gaire valor a l’hora de reconèixer el barri; en aquest sentit, la palma és pel torrent de la Guineu, limes entre Sant Andreu i Sant Martí, i les properes Cases Boada, a uns dos-cents cinquanta metres de distància del passatge de la Travessera.
Aquest encara confinava el 1880 amb els terrenys dels Xifré, qui de mica en mica s’hi desfeien. L’abril d’aquell any, Antonio Bosch sol·licità a l’Ajuntament de Sant Martí els corresponents permisos per a construir una bòbila, negoci, tot sigui dit, bastant freqüent a tota la zona, com comprovarem d’aquí a unes setmanes. El responsable d’alçar-la seria Joaquim Rivera Cuadreny, content de realitzar les seves primeres passes, aportant-nos una declaració d’intencions molt avantguardista sobre el paper per la seva senzillesa.
La Bòbila no deixa de ser un altre engranatge entre el passat remot i un no gaire llunyà. Fins a finals dels anys setanta, l’angle del passatge de la Travessera amb passeig de Maragall fou reputat pels seus materials de construcció, ben emmagatzemats i després anihilats per a donar peu a la galeria comercial, culminada amb l’agradable mercat de Camp de l’Arpa, molt notori pel que fa a la qualitat dels seus productes.
No tenim gaire referència del passatge, amb escassa tinta periodística sobre els seus ets i uts. El 1945, com proven les finques del seu cantó esquerre, sobrevisqué a una remodelació de passeig Maragall, més ample com a preàmbul al boom del vehicle privat des de mitjans dels cinquanta.
L’interior del passatge de la Travessera combinà vivendes d’estètica modesta, encara visibles, amb negocis de mobles i fins i tot d’estructures metàl·liques. L’altaveu públic no recollí res destacable entre els seus murs, amb tota probabilitat per haver perdut la brillantor inicial, no preocupar a nivell mediàtic per ser perifèric i romandre eclipsat per un afegit al seu cos.
El passatge de la Travessera es veu reforçat amb una pròtesi en forma de carreró sense sortida, per desgràcia sempre ha sigut així, just a la meitat de la seva singladura. Es tracta del passatge de Ginecós, bell per com configura un tot vistós i amb quelcom absurd pel seu tancament, brusc i molt propici a les nocturnitats, malgrat l’estrident il·luminació del seu repertori, per a qualsevol activitat amb aires delictius.
No hem de prendre’ns així les coses. Tot, faltaria més, sol tenir una raó. El planisferi de 1891 no recull aquest extra, inexistent, fins 1923, quan els metges Climent Selbas, Enric Baldocchi, Emili Ardèvol, Salvador Casanovas i Joan Riera fundaren, amb la inestimable ajuda de l’industrial Josep Laffite, l’institut Ginecós S.A., Clínica destinada a l’atenció dels problemes ginecològics dels seus pacients, quelcom només modificat pels malsons de la Història, fins a la Victoria de 1939, lapse on Ginecós, així escrit a les guies barcelonins, s’assemblava a un cognom, sense ensumar a la seva progressista iniciativa com a darrer centre hospitalari dels alentorns.
Catalunya Plural, 2024 
