La fi de l’abundància

“La fi de l’abundància”. Aquesta és l’expressió que ha fet servir el president Emmanuel Macron per obrir el curs polític a França. Genuïnament preocupat per l’escassetat de primeres matèries i de recursos essencials com l’aigua o l’energia, Macron adverteix de la gran convulsió, el canvi radical que s’està produint, i apressa la ciutadania francesa a adaptar-se a la nova situació.

També la Unió Europea està preocupada i ha proposat un pla d’estalvi energètic per reduir la demanda de gas, provinent majoritàriament de Rússia, país subjecte a fortes sancions per la seva invasió de territori ucraïnès.

Per fi sembla que la classe política, encara que forçada per la conjuntura, reconeix que el ritme de consum de les societats avançades no es pot mantenir per més temps. S’entreveu doncs un decreixement forçós que inevitablement serà més traumàtic que un que s’hagués dut a terme de forma planificada. Només cal veure la reacció de l’oposició espanyola i de sectors com el comercial a mesures tan assenyades i poc disruptives com limitar la temperatura dels aires condicionats i treure’s la corbata, o apagar els llums dels aparadors a la nit. Què diran quan se’ls demanin veritables sacrificis? Que vindran, perquè aquestes primeres mesures suposen un estalvi moderat que per si mateix no compleix els compromisos adquirits amb la UE.

No és només el gas

Independentment de l’escassetat de gas, el desencadenant d’aquestes mesures, és cert que des de l’inici de la pandèmia, i sobretot amb el conflicte a Ucraïna, s’han produït una sèrie d’esdeveniments que sens dubte han encès les alarmes. L’escassetat de matèries primeres o de components manufacturats (aquests darrers a causa dels confinaments pel Covid) han afectat la producció de béns i, per tant, el consum, la viabilitat d’empreses i l’ocupació. Davant d’això, el mercat reacciona de l’única manera que sap: incrementant preus. Els bancs centrals es veuen ara a la disjuntiva de contenir la inflació o evitar una recessió.

El problema no és senzill, però cada cop és més evident que no es pot abordar només des de la perspectiva econòmica, ja que hi ha alguna cosa sobre la qual ni governs ni autoritats econòmiques tenen control: la disponibilitat de recursos naturals.

La gran sequera que està assotant Europa aquest estiu ha provocat un descens impensable de les reserves d’aigua, de la qual no només depenen sectors fonamentals com l’agrícola, el ramader o l’energètic, sinó directament la vida de totes les espècies, inclosa la humana. Ara mateix el sistema alimentari està amenaçat seriosament per l’escassetat d’aigua i el cost de l’energia.

Macron té raó

Per tant, Macron encerta en el diagnòstic, i ara només falta que s’encerti en les mesures. La sobreproducció i el consum excessiu han de donar a pas a una gestió racional dels recursos naturals i això necessàriament implicarà canvis radicals a les societats més desenvolupades.

L’estalvi voluntari o forçat d’aquests recursos naturals ha d’acabar amb models de negoci insostenibles basats en ingent consum d’energia i transports transoceànics, però també amb patrons de consum adquirits en les últimes dècades aprofitant l’abundància.

Així, haurem d’allargar la vida útil de màquines, dispositius i qualsevol altre objecte, reduir ostensiblement el nombre de viatges amb avió, minimitzar el comerç electrònic, racionalitzar l’ús d’aparells de climatització (perquè tothom veu normal tenir a l’aire 20 graus a l’estiu i la calefacció a 23 o més a l’hivern, fins i tot vestint màniga curta?) o reduir l’ús de vehicles privats, per posar uns quants exemples.

Mesures valentes i decidides

La mateixa França, en la línia ja expressada, ha proposat per exemple limitar els vols privats. Mesura encertada, però sens dubte insuficient en ser un percentatge molt petit del total. Però ja és un primer pas que fins fa poc era impensable. El següent hauria de ser prohibir els vols curts el trajecte dels quals pot realitzar-se amb tren. I en paral·lel, fortes inversions en transport públic i en infraestructures per evitar l’èxode massiu a les grans ciutats i així preservar la vida rural, imprescindible per garantir aspectes tan importants com la seguretat alimentària, la conservació de boscos i la biodiversitat, i el retorn a l’economia local i comunitària.

La transició energètica cap a fonts renovables ja és imparable, però ha d’anar acompanyada d’una considerable reducció del consum energètic per reduir ostensiblement les emissions de gasos d’efecte hivernacle i per aturar l’explotació sense control de recursos naturals. A tots els nivells.

Adaptar-se o morir

Com sempre han dictat les lleis de la natura, ens toca adaptar-nos a les circumstàncies. Els anys vinents seran durs i claus alhora. A tot allò exposat anteriorment, cal afegir la situació climàtica extrema, que endureix notablement les condicions de vida i posa en perill l’existència dels més vulnerables.

Però de la nostra capacitat de reacció i adaptació en depèn tot. Encara som a temps d’aturar aquesta tempesta perfecta i d’afavorir l’arribada de millors temps. En aquest procés, desapareixeran oficis, com ha passat sempre, però se’n crearan d’altres; la disminució de la mecanització provocarà la recuperació de llocs de treball llargament perduts; es produirà la relocalització de la producció; els grans beneficis ja no seran possibles; i la cooperació prevaldrà sobre l’individualisme provocant que el model de l’especulació i l’enriquiment ràpid muti a un en què tothom pugui tenir les necessitats cobertes dins dels límits biològics.

Pot sonar utòpic, però no hi ha cap altre camí. I ja es van veient moviments en aquesta direcció.