Des que el president rus, Vladímir Putin, va llançar la criminal invasió d’Ucraïna el passat 24 de febrer, han mort vuit periodistes escrits i visuals en aquesta conflagració bèl·lica a data de 24 d’agost. Una vintena des que el conflicte va esclatar el 2014 al Donbass. Ho recorda el director del festival Visa pour l’Image de Perpinyà, Jean-François Leroy, en el seu editorial d’aquesta edició (27 d’agost-11 de setembre). Gràcies a l’equip d’investigació visual del The New York Times, existeix la prova de la massacre de Butxa, al nord-oest de Kíiv, per part de l’exercit rus. Però és el mateix equip qui ha demostrat, verificant l’autenticitat d’un vídeo, que soldats ucraïnesos també poden executar presoners russos.
Aquesta és la feina del fotoperiodisme i d’un festival com el Visa que, evidentment, està encapçalat aquest any per la guerra d’Ucraïna, però que no oblida els altres conflictes al món que poden quedar soterrats. El mateix Leroy es refereix a la desena de periodistes morts a Mèxic des de principis d’any o l’assassinat, segons les proves i els testimonis, per part d’un soldat israelià de la palestina Shireen Abu Akleh quan treballava per a la televisió Al Jazeera. Més de vint exposicions donen testimoni de l’estat del planeta, amb algunes imatges més lleugeres, però sense oblidar un altre tipus de catàstrofe, la del canvi climàtic. I una especial incidència en els oceans, que són un indicador del nostre futur.
“Durant més de quinze dies, van ser l’únic mitja de comunicació internacional present a la ciutat, els sols periodistes en mesura de transmetre vídeos i fotos al món exterior”, es llegeix a la presentació de l’exposició Mariúpol, Ucraïna, a càrrec dels fotògrafs Mstyslav Chernov i Evgeniy Maloletka per a l’agència Associated Press (AP) sobre el seu treball documental del setge a aquesta estratègica població del mar Negre que va acabar caient en mans russes el 20 de maig.
“Es trobaven allà quan es van produir els bombardejos a la maternitat… Es trobaven allà quan homes armats van començar a recórrer la ciutat per perseguir tots aquells que poguessin provar que la versió de Rússia era falsa”, es relata al text. En aquest sentit, l’ambaixada de Rússia a Londres va publicar les fotos d’AP ratllades amb la paraula FAKE. I, al Consell de Seguretat de l’ONU, un alt diplomàtic rus va exhibir les imatges de la maternitat afirmant que no eren autèntiques. Aquestes imatges mostraven la història de nadons, adolescents, dones, enterrats en fosses comunes perquè no hi havia temps d’una altra cosa abans del següent atac.
Els dos fotògrafs ucraïnesos van acabar fugint perquè els mateixos habitants de Mariúpol els hi demanaven que no es quedessin pel risc que els atrapessin i, així, no poder mostrar el que estava passant. “Ensenyeu això a Putin!”, els hi va cridar mirant fixe a la càmera un metge que portava una nena de sis anys en pijama a l’hospital plena de sang i a qui intentava reanimar. Chernov i Maloletka van aconseguir fugir amb les imatges. El primer és de Khàrkiv, el segon de Berdiansk; la primera ciutat segueix sent bombardeja per Rússia, la segona va ser ocupada només començar la guerra.
Les escenes que mostra Daniel Berehulak a Тут жили люди Hi ha gent que vivia aquí, la seva exposició sobre la massacre de Butxa per al diari The New York Times i l’agència MAPS, són igual d’esfereïdores. La inscripció люди, que vol dir gent, era per advertir que els que hi vivien eren civils. Quan a principis d’abril, les forces ucraïneses van aconseguir alliberar Butxa, es van trobar amb aquest panorama desolador i Berehulak, australià d’origen ucraïnès, va passar setmanes document-ho. “Cossos de civils per tot arreu, als carrers, als jardins, als soterranis i als salons; alguns amb una bala al cap, d’altres amb les mans lligades a l’esquena”, es detalla al text al·ludint també a les dones que van ser violades i “les seqüel·les psicològiques dels supervivents”.
Des del punt de vista d’aquestes conseqüències, el francès Lucas Barioulet per al diari Le Monde presenta el reportatge Ucraïna: la guerra diària, sobre el dia a dia de la població sota el clima de guerra i que ha merescut el Visa d’Or de la Ciutat de Perpinyà Rémi Ochlik 2022. “Una vida en amagatalls soterranis o en vagons replens, marcada per les sirenes, on la mort ve del cel”, explica el mateix Barioulet, que ha anat de Lviv a Kíiv, passant per Borodianka. “Hi ha l’espera, l’avorriment, la por, el dubte, l’absurditat, la vida, la mort… Les imatges només representen, en definitiva, fraccions de segon del quotidià sobre el terreny, on la guerra en el seu cas és present en permanència”.
De context històric però sense oblidar imatges recents, es Ucraïna, de la independència a la guerra, de Sergei Supinsky, un veterà fotoperiodista ucraïnès que des de fa tres dècades il·lustra per a l’Agència France Presse (AFP) els convulsos canvis d’aquest país que ha de guanyar-se la seva sobirania vessant sang. El redactor en cap Europa de l’AFP, Karim Talbi, explica com ha estat el seu treball aquests últims sis mesos: “Supinsky és a peu d’obra per mostrar les primeres destruccions causades pels bombardejos russos. L’endemà, és al nord i l’est de la ciutat on es du a terme la batalla de Kíiv. Les seves fotos donen testimoni dels primers soldats russos morts intentant de prendre Kíiv. Des de llavors, Supinsky no ha parat de fotografiar”.
Des de la rereguarda
Des de les cancelleries, l’objectiu d’un polític hauria de ser el de fer servir la diplomàcia per evitar la guerra. Això és el que va intentar el president francès, Emmanuel Macron, durant el seu primer quinquenni rebent fins a dues vegades el seu homòleg rus, Putin, amb el resultat final que ja sabem. L’amo del Kremlin havia pres la seva decisió des de feia temps. El francès Jean-Claude Coutausse porta quatre dècades resseguint el bastidors del poder i la reacció dels seus seguidors, el que reflectix a Bany de masses. Són fotografies d’homes polítics fetes per a Le Monde, com a abans ho havia fet per al Libération. I una advertència sobre la estandardització d’aquest exercici: “Treballar per a una redacció permet d’escapar de la pressió dels comunicants, aquells que fan del fotoperiodisme polític un fotoperiodisme captiu… Jo fotografio la política per a no deixar la comunicació passar per davant del real”.
I, de vegades, aquests polítics es renten les mans, com han fet els Estats Units a l’Afganistan després de dues dècades en què van ser incapaços de desterrar els talibans. I aquests van tornar a recuperar el poder a l’agost de l’any passat. L’australià Andrew Quilty hi va arribar per primer cop el 2013 i, des de aleshores, ha vist com el país tornava a anar enrere fins a la calamitosa presa de Kabul. Aquest malaurat destí, amb els errors que van cometre els mateixos nord-americans, és el que es veu a La fi d’una guerra interminable per a l’agència Vu’, que es tanca amb les escenes de pànic a l’aeroport de Kabul intentant fugir i que es convertirà en llibre a finals d’any.
La junta birmana també utilitza la violència per reprimir l’oposició des del cop d’Estat del febrer del 2021, però aquesta s’ha organitzat en l’exèrcit de l’anomenat Govern en Exili i ha unit les seves forces als independentistes de l’Exèrcit Karenni lluitant des dels boscos de l’Estat de Kayah, a l’est del país, que fa frontera amb Tailàndia. L’italo-britànic Siegfried Modola s’hi ha endinsat i n’ha tret el reportatge Al cor de la rebel·lió birmana, que forma part d’un treball de llarg recorregut sobre la resistència del poble karenni des del 1947 contra el poder central. En treu testimonis de joves rebels en camps de desplaçats.
Un altre veterà de les trinxeres, el serbi Goran Tomasevic, del polvorí dels Balcans a les Primaveres Àrabs i la posterior repressió a Síria i el fratricidi a Líbia, passant per d’altres conflictes a l’Àsia i l’Àfrica, presenta Entre guerra i pau, les fotos que ha fet des dels anys noranta per a l’agència Reuters. “Avui en dia massa sovint les paraules amaguen la veritat, la fotografia segueix estant del costat de la realitat”, afirma Tomasevic a la seva introducció afegint-hi que “una foto diu la veritat”.
Per fer evident el sentiment d’injustícia que es viu al Líban, Tamara Saade reuneix a Sense descans les multitudinàries manifestacions del 2019 contra una casta política corrupta i la posterior demostració d’aquesta nefasta governança amb l’explosió, a l’agost del 2020, dels dipòsits de nitrat d’amoni emmagatzemats al port de Beirut que van causar 200 morts, 6.000 ferits i van deixar 300.000 persones sense casa. “El Líban ja no és un país en guerra; ho va ser i, actualment, és un país en conflicte, envoltat per la guerra i a la mercè d’actors estrangers”, defineix Saade que, malgrat la fallida del seu Estat, vol mantenir viva l’esperança i també realitza instal·lacions immersives per reivindicar la seva causa.
El cost de les migracions
Els que han viscut en la seva pròpia pell l’odissea de les migracions poden ser els millors situats per transmetre a la resta el que significa abandonar la seva llar per llançar-se en una trajecte amb final incert i que compta amb les fronteres cada cop més tancades de la Unió Europea. Ho sap el sirià Sameer Al-Doumy, que tenia tretze anys quan van començar les protestes contra Baixar al-Àssad i, sense solució de continuïtat, es va acabar convertint en fotògraf sota pseudònim per a l’AFP. La seva emigració va ser regulada, perquè des del 2018 treballa a França per a l’agència. Però això no vol dir que hagi deixat d’interessar-se pel que li ocorre als seus compatriotes o d’altres emigrants de països en guerra de l’Orient Mitjà. Les rutes de la mort, un títol prou eloqüent, és un reportatge sobre la cada vegada mes mortífera travessa del canal de la Mànega, des del port de Calais a la veïna Anglaterra.
Al novembre passat, 27 immigrants es van ofegar quan ho feien amb una d’aquestes precàries barques pneumàtiques en què més de 30.000 persones ho intenten cada any arriscant la seva vida perquè des del Brexit encara és més difícil aconseguir-ho per vies oficials o colant-se per l’Eurotúnel. Paguen 3.000 euros per cap als seus barquers, però més enllà del tràfic de persones el fracàs de la política migratòria europea que això suposa és clar. “Es pot témer que, després del Mediterrani, el canal de la Mànega no esdevingui un nou cementiri a cel obert”, escriu el mateix Al-Doumy que, amb aquest reportatge, ha obtingut el Visa d’Or Humanitari del Comitè Internacional de la Creu Roja.
Les discriminacions en funció dels orígens no cal anar-les a buscar només fora de la UE, perquè la comunitat gitana n’és un exemple i, especialment, al l’Europa de l’Est. La italiana Selene Magnolia ha fet una immersió al barri de Stolipinovo de la ciutat búlgara de Plovdiv, al centre del país, on hi viuen 80.000 gitanos d’origen turc. Des de la caiguda del règim comunista, els seus habitants van perdre la feina per la privatització de les empreses i han quedat socialment aïllats. Per això, Magnolia ho encapçala com a Zor. Al gueto gitano més gran d’Europa. I les fotos de la italiana reflecteixen aquesta misèria, però també els moments de festa amb els casaments que impliquen tota la comunitat. No cal anar tan lluny perquè el Convent de les Mínimes, on es podrà veure l’exposició, és al costat del barri de Sant Jaume dels gitanos de Perpinyà, que també viuen al marge de la resta de ciutat.
A l’altra banda de l’Atlàntic, la veneçolana Ana María Arévalo Gosen ha resseguit la població femenina a les presons de la seva regió a Días Eternos: Venezuela, Salvador, Guatemala (2017-2022). “Recordem que, quan s’empresona una dona, no és només un individu qui pateix sinó tota els estrats de la societat”, reprodueix la fotògrafa d’una cita de l’antropòloga equatoriana Lisset Coba. “Al segle XX, la caça de bruixes continua: a les dones excloses se les segueix castigant”. D’entrada, la fotògrafa recorda que a Veneçuela no hi ha centres de detencions específics per a dones o al Salvador aquests han estat pensats només per a homes, sense separació per crim o edat. Sovint, no hi ha cap sector reservat per a elles i els seus fills i, en tot cas, quan aquests tenen entre tres i sis anys, ja no els poden guardar més. Davant d’aquestes condicions, ho acaben compartint tot amb les altres convictes i, del seu propi cos, en fan un espai de resistència amb els seus tatuatges. Arévalo Gosen, que actualment viu a Bilbao, va guanyar l’any passat amb aquest reportatge el Premi Camille Lepage.
Des d’un punt de vista masculí, l’italià Valerio Bispuri també porta treballant des de fa deu anys en el projecte Encerrados en presons sud-americanes. En aquest Visa, però, presenta el treball que va encetar el 2018 a Zàmbia i Kenya sobre malats mentals, a qui en aquests països sovint se’ls associa amb dimonis, i que després ha continuat al Benín i Togo, amb un parèntesi durant la pandèmia en una clínica psiquiàtrica italiana. Ho ha batejat com a Cambres de l’esperit, dedicat al que ell anomena les persones invisibles. “Abans de prendre una foto, m’espero, intento seguir el temps de la persona que tinc davant meu”, detalla Bispuri. “Qui és aquesta persona? Que sent? Pateix mentalment?”.
El degà d’aquesta edició és l’estatunidenc Eugene Richards, ex Magnum i amb divuit llibres de fotografies al seu darrera sobre personatges marginals, els estralls de les drogues, els malats mentals, el cost de la guerra o el càncer d’una dona. Regirant del seu arxiu clixés que encara no havia ensenyat mai, ha construït Al marge, que és la seva mirada personal sobre la humanitat des que va començar la seva feina a finals dels anys seixanta. Ara, ell en té 78. “Em semblava que, a excepció potser de les fotos de guerra, les imatges que es publiquen cada cop són menys naturals, i cada cop més posades en escena, construïdes, en col·laboració amb els temes”, es queixa a la presentació sobre la falta d’espontaneïtat en aquests moments en el fotoperiodisme fustigant la paraula col·laboració.
Visa pour l’Image 2022: exposicions amb accés gratuït a Perpinyà del 27 d’agost a l’11 de setembre. Del 12 al 16 i del 19 al 23 de setembre, les exposicions resten obertes, amb prioritat per als grups escolars. A l’Esplanade de la Villette de París, del 16 de setembre al 30 d’octubre, amb dues projeccions el 23 i 24 de setembre a les 20h. En línia, la majoria d’exposicions del 27 d’agost al 30 de setembre www.visapourlimage.com
Catalunya Plural, 2024 
