En aquest temps de xarxes socials, on qualsevol usuari denigra a qui es guanyà el pa amb l’escriptura, convé precisar que aquestes pàgines són una mera aproximació a un fenomen digne d’assaig.
Potser les línies successives siguin un embrió envers un text més llarg sobre la literatura d’aquesta zona de Barcelona, recuperada des de 1992 com Raval, quan durant gairebé set decennis es conegué com Barri Xino per obra i gràcia del periodista Paco Madrid.
A hores d’ara ningú l’anomena així a causa d’una operació de desmemoria propugnada per l’Ajuntament i simbolitzada, com he resumit diverses vegades, per la rambla del Raval, existent per a la majoria des de sempre, quan en realitat s’inaugurà el 2000 per a enterrar el passat en sintonia amb tota Barcelona, ciutat que el cercador de Google identifica amb el seu equip de futbol, almenys des de 1993.
Abans, si així ho desitja l’usuari, hi ha la possibilitat de donar amb fotos antigues de la urbs, però per a localitzar-les convé tenir paciència, sobre tot si són del nostre protagonista, esborrat fins a cert punt de l’arxiu visual per així amagar tota aquella època de vici i depravació, ara sedada malgrat les habituals queixes sobre les activitats desenvolupades al seu laberint, dels narcopisos a la delinqüència no tan menor, penosa per a les hordes de turistes enganyats.
Les coses, no cal dir-ho, s’han transformat. L’any 2000 passejar per Robador era endinsar-te a una selva impossible de cossos esclavitzats per la prostitució. Ara, el problema segueix dempeus, mai millor dit, però en menor nombre per a alleujar a nivell mediàtic les sempiternes protestes, liquades per la reforma capitalitzada per la filmoteca, la postmoderna plaça Vázquez Montalbán, qui la rebutjaria, i l’hotel circular, el mateix on una vegada vaig entrevistar a Muñoz Molina, escandalitzat pel rosa bordell de la seva habitació.
Aquí de putes se’n parla molt. Al meu record hi ha una investigació de fa molts anys per a dialogar amb Carmen de Mairena, amb qui vaig acabar citant-me al cafè de la Rambla després de pujar dues vegades al seu més que desmanegat pis i contemplar admirat el seu horror vacui de quadrets amb imatges seves, de la Faraona i Carmen Sevilla. Les tres deesses s’envoltaven de pudor i paper higiènic, excelsa companyia per a la seva propietària, qui una tarda, amb un senyor cordant-se la bragueta en primer pla, em rebé amb un fantàstic pijama verd amb ossets.
Haurem de caminar amb lectures, doncs això he promès. El Raval tingué la mala sort històrica de romandre apartat del progrés demogràfic per culpa de les pestes dels darrers compassos de l’Edat Mitja. Les epidèmies impediren omplir-lo de població per a quadrar tot l’espectre barceloní, ben limitat per la muralla de Pere el Cerimoniós, si bé buit en aquest arrabal, d’aquí el seu nom, significatiu perquè encara a la contemporaneïtat s’identifica com una perifèria única, tot englobant-se al centre urbà, causa d’infinits maldecaps per als governants, alguns d’ells, com Lluís Companys, ansiosos de tirar-lo a terra a base de canonades.
No vull ser pas exhaustiu. Una de les primeres referències modernes sobre aquest entorn és la novel·la La Papallona, de Narcís Oller. El Zola català, almenys aquesta era la seva noble intenció, el descriu abans de la Gloriosa de setembre de 1868, just al preludi del Sexenni democràtic, quan la capital catalana volgué anticipar-se a un futur poc consumat.
La prosa d’Oller en aquesta ficció ens transporta cap a un lloc emblemàtic, el passatge de Bernardí Martorell, resistència de quan les seves rodalies, on radica la rambla del Raval, eren una quadrícula de carrers entrellaçats sense respir, amb epicentres cap a la muralla o la Rambla, només senyorial i cèntrica des de mitjans del segle XVIII.
Al costat de Bernardí Martorell podríem referir-nos a Casa Leopoldo, ja adoptarem a Carvalho al proper lliurament, o a l’assassinat de Salvador Seguí a la cruïlla de Sant Rafael amb Cadena, però endinsant-nos a la travessia ensumem un perfum de la avida mesclat amb la bellesa històrica de les seves formes, gens parisenques, doncs passatges com aquest ens ensenyen el tarannà propi de Barcelona, en aquest sector coronat per la seva urbanització decimonònica on, per exemple, és possible apreciar al carrer de l’Hospital com era l’estètica abans del Modernisme, de tendència eclèctica i desfasada per arribar tard a les modes.
El Raval de finals del Vuit-Cents encaixava com fil a l’agulla amb la seva tessitura geogràfica, no en va la influència del port era la seva brisa natural. A la part baixa, les cases de dormir es conjugaven amb l’anar i venir de les meretrius, no totes amb la seva carta higiènica, i els perdularis, cèlebres als planisferis del vici, segons el poeta Rafael Nogueras Oller en el tou de la femta,/ i els carrers de Lancaster, Guàrdia, Montserrat,/ Sant Ramon, Sant Rafel, Nou, Est i Trenta,/ amb tot el vi, les dones, l’aiguardent i l’absenta, / són els vuits corriols que l’han format.
Aquests versos de Les Tenebroses, recuperats el 2010 per Labreu Edicions, condensen la topografia del mal a l’alba del segle XX, quan Nou de la Rambla es convertí en l’artèria clau per enllaçar la inevitable Rambla amb el nounat reclam del Paral.lel.
El número 12 d’aquesta connexió acollia l’Edén Concert, niu de premeditacions, traïdories i nocturnitats predilecte de molts rics, assidus a la perversió de freqüentar llocs a priori estranys a la seva classe social.
Aquesta actitud de burgesos i aristòcrates ens brinda un mar d’anècdotes. A les seves memòries, Oriol Bohigas explica com d’adolescent anà a Nou de la Rambla a per unes disfresses i amb el seu acompanyant entrà per error a un prostíbul on abans estigué L’Edén Concert. En aquells quaranta el carrer tenia molts tallers de modistes. Una d’elles fou novia de Jesús Navarro Manu, l´únic assassí de Carmen Broto lliure de suïcidi, no com el seu pare i Jaime Viñas, mort després d’ingerir cianur.
L’Edén Concert donaria, com més esdevingué amb la Criolla, per a un llibre de Paco Villar, magnífic cronista del Raval des d’infinits prismes. A la seves instal·lacions circulà de ben segur Enriqueta Martí, qui amb les seves passejades em concedí el passeig de desemmascarar un allau de mentides, doncs la pobre podia no tocar-hi gaire, però res tenia d’assassina en sèrie i sí molt de desgraciada, malalta de càncer d’úter, deprimida per la mort prematura d’un fill malnodrit i classificada pel municipi com a pidolaire professional.
Com ja he escrit molt sobre ella, des de Barcelona 1912: el cas Enriqueta Martí fins a La ciudad violenta, em conformaré amb navegar per tres enclavaments útils per a traçar una ruta. El primer, no cal dir-ho, és el 29 de Joaquim Costa, abans Ponent, darrer dels seus apartaments i escenari clau per a disparar el seu cas. Si descendim per aquest meravellós carrers amb tants immobles de 1860, edificats després de l’enderroc de les muralles per així acollir a les immenses masses obreres i alterar el projecte de convertir el barri en un conglomerat de fàbriques, assolirem Carme. Al seu cantó mar ens esperen Malnom i Picalquers, una doble ela com a reminiscència d’un altre urbanisme.
Al número 3 de Picalquers Enriqueta passà els pitjors anys de la seva vida, si descomptem els mesos transcorreguts a la presó de dones de Reina Amàlia, convent reconvertit i arrasat pels anarquistes el 19 de juliol de 1936, quan avortaren el cop d’Estat feixista.
Enriqueta penà entre aquests murs, patint per l’avenç del seu morbo, mentre els diaris el confonien amb intents de suïcidi amb molta sang per a vendre mes tinta. No gaire lluny, dues dècades més tard, els bombardejos franquistes aclaririen un altre ambient nauseabund per a la moral imperant, el corresponent a l’eix de Cid, Cirés, Migdia i altres noms molt molestos i perillosos per a impedir la consecució del somni de la piqueta, gran arma per a demolir la insalubritat de tants somnis paupèrrims.
A un projecte de 1907, d’ara en endavant Pla Baixeras, veiem com la previsió sempre fou obrir l’avinguda de Drassanes, durant el Franquisme García Morato, fins a Muntaner per d’aquesta manera esventrar el barri i netejar-lo de tantes males puces. La rambla del Raval és hereva d’aquestes ambicions, si bé ningú ho ha proclamat gaire fort per a emmascarar la manca d’idees modernes, com si fos ominós associar l’evolució de la ciutat amb una successiva acumulació de sediments transmesos de generació en generació.
Aquest oblit deliberat del passat produeix monstres d’ignorància. Just fa un segle el Raval esdevingué Xino, i qui el popularitzaren de debò foren els escriptors francesos, sense cap mena de vergonya, no com els burgesos de Vida Privada de Josep Maria de Sagarra, de visita a les clavegueres per a divertir-se amb la misèria, la seva, doncs riure’s de las mancances esmenables i alienes es reverteix com un bumerang d’oprobi.
Catalunya Plural, 2024 
