Un problema d’un vianant mig és la seva nul·la voluntat de plantejar-se preguntes al voltant d’allò trepitjat al seu dia a dia, més ara, quan la seva vista és incapaç de submergir-se en aquest tipus de pensament, abduïda per pantalles, com si l’aire lliure fos una transició envers la llar, on seguirà amb profusió el culte a qualsevol dispositiu tecnològic, sense gairebé cap tipus de contacte amb la realitat.
No obstant, el més preciós de passejar és acumular interrogants mentre solquem els carrers, aturant-nos davant qualsevol dubte, admirant-nos per com les estructures urbanes ens conviden a la seva comprensió, potser per ser una pràctica escassa, ben útil per a qui vulgui situar-se a l’espai urbà més enllà de l’habitual conformisme.
Les darreres zones caminades pel Camp de l’Arpa són enigmes dins d’enigmes, laberints tan sols superables mitjançant la investigació per a trobar respostes. Les confluències d’aquestes rodalies son qualsevol cosa, menys normals, com mostra la be alta que encaixa els passatges de Ginecós i Travessera, amb aquest darrer lliure cap a una altra junció contra natura, la d’Industria amb Freser, etern símbol, invisible per a la majoria, de l’expansió de l’Eixample i els designis traçats per Ildefons Cerdà, sense pietat alguna amb la morfologia dels pobles del Pla.
A un mapa de 1871, la majoria d’aquests elements encara no han aparegut a l’equació, tampoc el nostre protagonista. Freser es limitava a suportar la seva bifurcació per a permetre la ruta de la carretera d’Horta envers aquesta localitat, content amb prosseguir la seva senda, encara ignorant de com el futur li depararia més interseccions, com si algú des de les més altes instàncies volgués xiuxiuejar-li una irrellevància en realitat relativa malgrat tot aquest maltractament.
A un planisferi de 1891 llegim varis canvis de pes. El teixit del Camp de l’Arpa i els seus voltants ha evolucionat, apreciant-se la possibilitat de determinats enllaços amb el Guinardó, quan mancava poc o res per a la gran urbanització de Salvador Riera. Escornalbou es filava amb el carrer del Guinardó, mentre aquest ho feia amb el darrer component d’aquesta irregular i santíssima trinitat.
Aquestes connexions no es limitaven a l’abans conegut com a barri de la muntanya. No tot es cenyia als tiralínies cap a la carretera de Granollers, com Concòrdia, encara no batejada com a Internacional, o Muntanya. No tot devia ser impecable, doncs belles són corbes i sinuositats.
Això li anava com l’anell al dit a un carreró sorgí a Freser, capat aleshores a Besalú, aleshores anomenada Vista Alegre, i amb la sort de tenir una continuació pel carrer del Sospir fins arribar a les immediacions de la bòbila del senyor Oliva, amb els seus treballadors ben aposentats a l’homònim passatge, per desgràcia desaparegut i ara mateix ocupat per un parc on els murs propicien intuir aquesta Història, extirpada de la superfície.
Aquest carreronet es digué de la Victòria fins 1907, quan una modificació massiva del nomenclàtor, per a evitar confusions, degudes a les Agregacions del 20 d’abril de 1897, el transformà en Lorenzale, homenatge a l’artista i director de Llotja de la Ciutat Comtal de 1858 a 1885, destacant-se com a pintor dels natzarens, si es vol, les comparacions són odioses, un prerafaelita a la catalana.
Lorenzale és un dels aneguets lleigs de tot el Camp de l’Arpa. Aquest descens amb oscil·lacions fins al ferrocarril de la Meridiana es trencà vora 1920, quan s’alçaren tres vivendes al seu trajecte per Ruiz de Padrón, romanent des d’aleshores com una travessia amb galons, agraïda per no haver derivat a la categoria de passatge, potser pel seu esplendor inaugural, quan a les seves cabòries aspirava a molt més. Tot i així fou amfitriona de fàbriques tèxtils, entre d’altres la primigènia Costa Font.
I algú, amb tota la raó del món, dirà que Jordi, estimat, els carrers no parlen. D’acord, però tenen personalitat. La de Lorenzale sempre s’ha vist menystinguda per distints factors. El tall de fa un segle la degradà a ser perpendicular amb Joan de Peguera, Coll i Vehí o Ruiz de Padrón, secundàries amb quelcom més de solvència per longitud i funció.
Aquesta brusca aturada al seu recorregut suposa una veritable incomoditat per a introduir-se entre els seus murs, i dóna igual la teva sapiència sobre l’indret, doncs resulta molt més senzill apostar per altres veïnes com Trinxant o Nació, opcions accentuades perquè l’accés a Lorenzale des de Freser roman mig ocult per l’excés d’automòbils, l’acumulació de cruïlles, l’horror de les verticalitats que el flanquegen i si m’apuren fins i tot per una terrassa amb massa cadires com per a concedir-nos la visió d’aquest horitzó, poc digne d’olis i pinzells.
La intranscendència del pobre Lorenzale pot exhibir-se des d’una darrera premissa. Cada Barcelona és una combinació de les meves indagacions, acompanyades amb fotos de la meva autoria. El meu arxiu visual sobre la capital catalana deu acumular més de cent-seixanta mil instantànies, menys de deu de la nostra heroïna perquè la càmera ha privilegiat el passatge de la Travessera, la vella fàbrica Alchemika, reconvertida en biblioteca, la varietat edilícia de Freser o el nou parc cap a la moderna Costa Font de Francesc Mitjans, abordada fa cert temps en aquestes mateixes pàgines.
Els arxiu insisteixen en aquesta condició d’eclipsat. El 1920 el ficaren enmig del pistolerisme perquè explotà una bomba a l’ingeni tèxtil del senyor Maymó del número 23. Durant el segon lustre d’aquest decenni es corregí la seva alineació, arreglant-se el seu sòl durant la Segona República.
No esperin novetats significatives durant la Dictadura. A les acaballes dels anys cinquanta es destinà un irrisori percentatge del pressupost municipal a pavimentar-la com déu mana, aprofitant-se l’efemèride als seixanta per a modernitzar-la i densificar la seva població amb blocs més alts, sense perdonar les anteriors edificacions, passades per la piqueta amb l’excepció del rebel 17, bell per longeu, darrer mohicà del com seria, inasible al nostre esguard, transmissible només des de retines ancianes, potser les úniques encara addictes a Lorenzale, via interna, secret custodiat, passarel·la cap a molls i meravelles.
Catalunya Plural, 2024 
