Admirat a Occident, menystingut i arraconat a la Federació Russa. Aquests han estat els seus darrers vint anys. Ieltsin, el seu successor i no cal dir Putin, el van bandejar de la vida pública tot i que va intentar mantenir-se actiu en la política russa, acusant-lo de tots els mals que viuria Rússia – que foren molts- després de l’enfonsament de la URSS. Aquest ha estat el seu destí. El destí d’un home excepcional que va canviar el rumb de la història.
Quan l’any 1995 assumí la Secretaria General del Partit Comunista de la URSS, la Unió Soviètica ja es trobava en el llindar del col·lapse. Crisi econòmica i industrial, crisi agrària i alimentària, revoltes en els països satèl·lits de l’est d’Europa, reivindicacions independentistes de les repúbliques bàltiques, profund malestar dels ciutadans per les precàries condicions de vida, la impopular guerra d’Afganistan i a l’any 1996 l’accident nuclear de Txernòbil que, més enllà de la gran tragèdia, mostrava l’obsolescència i precarietat de tota l’URSS.
A més, amb les comunicacions per satèl·lit, es trencava el fortíssim blindatge comunicatiu i el control estrictíssim de la informació. S’esquerdava un dels pilars del sistema. Amb la televisió per satèl·lit, els ciutadans de la URSS comprovaven les condicions de vida dels occidentals i no podien entendre les seves penúries. Així mateix, la guerra freda anava decantant-se en favor dels Estats Units i la seva estratègia de la “guerra de les estrelles” es convertia en un factor decisiu de la progressiva hegemonia americana. La despesa militar i el cost del manteniment dels seus exercits a l’est d’Europa es feia insostenible.
En aquesta situació Gorbatxov hauria pogut optar per la via repressora i mantenir el règim seguint les pautes marcades per Bréjnev i perllongar un règim que estava, repeteixo, en el llindar del col·lapse. La seva decisió, per contra, va ser intentar dur a terme la reforma del sistema a partir de dues premisses: la Perestroika i la Glásnost. Amb la Perestroika va intentar promoure un model socialdemòcrata -reconciliar una econòmia mixta públic i privada amb un regim de llibertats- i amb la Glásnost acabar amb la censura prèvia dels mitjans de comunicació i el trencament del monopoli del control de la informació per part de l’estat. Obriria la caixa dels trons.
Una segona decisió de gran envergadura va ser no intervenir en els processos de revolta popular en els països de l’est d’Europa que van anar acabant amb els seus governs comunistes. El moment més emblemàtic va ser la caiguda del Mur de Berlín i el final de la República Democràtica d’Alemanya amb la retirada dels centenars de milers de soldats soviètics. S’acabava la Guerra Freda. Gorbatxov no va aturar el procés de trencament amb la URSS com ho hauria pogut fer enviant els tancs que tenia a cada país. La seva decisió va ser una altre.
S’acabava finalment la divisió artificial i devastadora dels acords de la Conferència Aliada de Jalta de l’any 1945. S’obria una nova etapa de llibertat i progrés per l’Europa de l’Est. S’acabava també l’experiment de la russificació forçada per Stalin dels països que envoltaven Rússia i que es trobaven sota el seu més estricte control. Ucraïna, Geòrgia, Armènia i la resta de repúbliques no russes van voler també la independència i acabar amb el control rus.
Entre 1989 i 1991 la situació va ser caòtica, fins el cop d’estat que acabaria amb el lideratge polític de Gorbatxov. Aquell any la URSS desapareixeria. Començaria la pitjor dècada de Rússia des de l’estalinisme: crisi econòmica brutal, pèrdua del poder adquisitiu dels ciutadans, privatitzacions “als amics del nou règim” (aquí apareixen els oligarques), caos general i pobresa extrema. La majoria de la població russa acusa a Gorbatxov d’aquella horrible dècada d’humiliació i pobresa. De fet, la popularitat de Putin durant molts anys és el perquè ell va liderar la recuperació econòmica i la millora notable de les condicions de vida dels ciutadans.
Vull insistir amb un fet del qui seria després Premi Nobel de la Pau. Gorbatxov hauria pogut optar per una altre via. Uns anys després ho veuríem amb Xina. Si la Guerra Freda s’acaba en aquell moment és gràcies a ell. Si Europa de l’Est trenca el jou amb la URSS és també gràcies a Gorbatxov.
Gorbatxov ens ha mostrat que la història la fem les persones i les nostres decisions. Les seves han estat centrals en la nostra història més recent.
Amb tot, com ara podem constatar amb la guerra d’Ucraïna, trenta anys després, els fantasmes de noves confrontacions entre Occident i Orient apareixen novament. No hem sabut llegir les lliçons de la història. Probablement no vàrem crear les condicions per aparcar per sempre les raons de fons que motiven les guerres. I tots tenim part de culpa, això sí, uns més que altres.
Catalunya Plural, 2024 
