Hi ha dos moments dins de la biografia del finat Mikhaïl Gorbatxov que expliquen i configuren perfectament els fets que estem vivint ara amb Putin. El primer és l’intent de cop d’estat d’agost de 1991 en contra de la glàstnost (transparència) i la perestroika (reestructuració), reformes que Gorbatxov va impulsar amb l’oposició dels sectors més conservadors i una part significativa de la població russa. L’operació va ser organitzada i portada a terme per un nucli de vells dirigents del KGB, amb el suport de la branca més fonamentalista del Partit Comunista.
El complot, en certa manera, va fracassar. Però Gorbatxov va acabar dimitint pocs mesos després. I el 25 de desembre d’aquell any, l’URSS va deixar d’existir. Boris Ielsin, que es va erigir en defensor de la democràcia, va sortir reforçat. I més tard, després d’un mandat convuls, malalt i debilitat políticament, proposaria a Putin com el seu successor.
El segon moment no té data definida ni conformació oficial. Es tracta d’un compromís implícit contret per Washington de no ampliar l’OTAN cap a l’est, aprofitant la crisi que els canvis estaven provocant a Rússia. Això no va succeir, i va donar arguments a Putin per a enarborar el dret a intervenir políticament i militarment en territoris fronterers. Segons l’actual president de Rússia, Gorbatxov es va deixar enganyar pels poders occidentals.
Però el fet que no triomfés aquella primera maniobra del sector més conservador del KGB contra Gorbatxov no vol dir que els serveis d’intel·ligència no acabessin ocupant el poder a Moscou. Van perdre els nostàlgics, però, a la llarga, van guanyar els pragmàtics.
Ideologia imprecisa
Per començar Putin no es representa només a ell mateix. Els serveis d’intel·ligència occidentals han fet córrer la imatge d’una invasió armada d’Ucraïna, fruit d’una decisió personal: la guerra de Putin. I els mitjans de comunicació han caigut en el parany, amb una ingenuïtat que crida l’atenció. Putin construeix una visió del món a partir de la seva vocació d’espia. Com va succeir a bona part dels seus companys de professió, va fer seva l’aspiració d’una Rússia hegemònica, diguem-ne imperial, d’ençà que, l’any 1985, era un jove agent anònim del KGB a Dresde (Alemanya Oriental), en un paper oficial de traductor. El somni es va convertir en ideari després del col·lapse del Govern Comunista a Alemanya Oriental (1989), i la dissolució de la Unió Soviètica (1990-1991).
El marc ideològic de Putin acabaria derivant en una barreja imprecisa d’economia de mercat (sotmesa als interessos de l’Estat), democràcia controlada i anhel imperial, molt típica dels nuclis postcomunistes del KGB de l’època. ¿Era un demòcrata? Una mica, però no gaire, tot i que va estar lligat a polítics d’aquest pensament. Preferia l’autocràcia. ¿Era un lliberal? Una mica, però no gaire. Tot i que, en un principi, va afavorir les privatitzacions dels sectors més poderosos de l’economia soviètica. Ara és partidari del control des de l’Estat. ¿Era un home religiós? Una mica, però no gaire. Utilitzava i utilitza la religió.
En aquest últim sentit hi ha una anècdota molt significativa. Durant la celebració d’un Diumenge del Perdó, l’últim abans de la Quaresma ortodoxa, Putin va preguntar si havia de demanar perdó sent, com era, el president de la Federació russa. Putin i els sectors que li donen suport volen que la religió esdevingui el lligam entre el Kremlin i el poble rus per a arribar al somni de la gran Rússia imperial.
I en aquest context és on cal ubicar les figures de l’ideòleg neonacionalista Alexander Duguin (la seva filla va ser assassinada en un recent atemptat), i de l’empresari Konstantin Maloféiev, el finançador d’un moviment ultra de caràcter global, que defensa el fonamentalisme cristià enfront de la perversió de la societat occidental.
Catapultat pel KGB
I ara ens podem plantejar una de les preguntes clau: amb aquest equipatge ideològic (autocràcia, capitalisme d’Estat i religió), pretenia convertir-se Putin en un líder popular? ¿Volia conquerir el poder? Una mica, però no gaire. Abans de desembarcar a Moscou, Putin preferia romandre en segona línia, controlant tots els moviments des del costat incògnit del poder. Res permetia augurar un paper històric per a aquell personatge aparentment tímid, anodí i ideològicament indefinit i indefinible. Havia estat entrenat per no deixar rastre.
Un llibre fonamental, escrit per la periodista d’investigació Catherine Belton, formula aquesta hipòtesi agosarada, però molt ben documentada: la trajectòria de Putin apuntava a una llarga i potser profitosa carrera dins dels límits del KGB i de l’FSB, l’organisme d’intel·ligència que pren el relleu a partir de l’any 1995. Putin no arriba al cim del poder per voluntat pròpia, com si fos fruit d’una passió personal, un caprici, rodejat de fidels al seu servei. No. El llibre, titulat Putin’s people (traduït com Los hombres de Putin), explica com un individu de baix perfil, amb mentalitat i vocació d’espia, instigat i impulsat per sectors molt poderosos, connecta amb una part significativa de la societat russa i arriba a condicionar la política global.
A Putin el catapulten cap al Kremlin. I quan finalment arriba al cim, a Moscou, com a “president de totes dels rússies”, l’encoratgen a comportar-se com un autèntic Tsar.
Els errors de Washington
¿Washington coneixia o intuïa aquests moviments? Impossible saber-ho. És probable, però, que no els sabés interpretar adequadament. Perquè, des d’un principi, va incórrer en un error rere un altre. Ja amb la caiguda del comunisme, un Washington eufòric, amb el suport dels seus aliats, va cometre la imprudència de pretendre ampliar l’OTAN fins a pràcticament les portes de Moscou. I això va ser percebut pel Kremlin com una amenaça intolerable.
El poder empresarial nord-americà va pensar que la vella Rússia estava en venda. Va connectar amb les diverses oligarquies precapitalistes, moltes lligades a sectors mafiosos i/o connectades amb algunes de les diverses branques del KGB. Banquers de passat tèrbol, empresaris recentment enriquits en uns processos de privatització més que sospitosos, exdirigents dels serveis d’intel·ligència acostumats a gestionar les clavegueres de l’Estat…, un còctel explosiu que va afavorir i, fins i tot apadrinar, l’arribada de Putin, quan Boris Ielsin ja estava més que amortitzat.
El llibre de Belton explica una anècdota, amb rang de categoria, que mostra l’ofuscació en què operaven els centres de poder nord-americans. En una de les visites de Putin als Estats Units, i després de defensar l’economia de mercat i les privatitzacions davant de destacats empresaris, va rebre personalment Lee Raymond. Era el director executiu d’ExxonMobil, llavors la més gran companyia petroliera del món. Raymond va posar la directa i va anunciar a Putin que tenia la intenció de comprar YukovSibnev, el gegant rus. Primer, n’adquiriria al voltant de 50% de les accions, i després aniria prenent el control total. Putin, que llavors era partidari d’un intercanvi discret d’accions, va quedar commocionat. Ho va considerar un intent d’intromissió intolerable.
Khodorkovski, el principal accionista Yukos i adversari polític de Putin, l’home més ric de Rússia, va caure en desgràcia. Va ser empresonat durant deu anys, després indultat i ara viu a Londres. Yukos es va descompondre i va fer fallida. El negoci del petroli rus, mitjançant prestidigitació financera, va caure en mans dels antics dirigents del KGB, ara sota la direcció de l’FSB.
Quan Catherine Belton parla de la gent de Putin no es refereix al cercle que aplaudeix de forma servil les seves ocurrències, sinó a aquells que guien el president rus pels viaranys dels seus interessos personals i ideològics. Putin es converteix així en la contra figura de Gorbatxov. El subtítol del llibre és prou significatiu: “Com el KGB va recuperar Rússia i després es va enfrontar a l’Occident”.
Catalunya Plural, 2024 
