Vaig arribar a la Unió Soviètica com corresponsal de TVE l’estiu de 1990. Feia cinc anys que Mikhaïl Gorbatxov havia estat nomenat secretari general del PCUS, el partit comunista de la Unió Soviètica. Les conseqüències de la reforma del sistema soviètic que havia endegat ja eren molt evidents per bé i per mal. Però amb aquell dirigent a l’URSS, semblava que el món havia tingut un cop de sort.
Molta gent recorda Mikhaïl Gorbatxov com el polític que va fracassar en el seu intent de democratitzar la Unió Soviètica, però també és just no oblidar que durant el seu mandat el país va gaudir de la llibertat més gran que mai ha tingut. A més, encara que per pocs anys, durant el lideratge de Gorbatxov el món va viure més tranquil i amb l’esperança que la terra podia ser un lloc millor. Gorbatxov va introduir una nova manera de fer en les relacions internacionals que ara ha quedat liquidada amb la invasió russa d’Ucraïna.
En aquell intent de Gorbatxov de reformar el sistema social, polític i econòmic de la Unió Soviètica -conegut com a Perestroika-, hi va jugar un paper destacat la llibertat d’informació i la transparència que es coneixeria com a Glasnost. Cada vespre l’informatiu oficial de la televisió, el Vremia, ens sorprenia amb més informacions de les coses que no funcionaven al país i de les queixes de la gent per les nombroses deficiències.
Aquella llibertat d’informació incloïa la denúncia en diaris i revistes de la criminal repressió estalinista. Però també sortien altres històries que havien estat amagades durant molts anys. Recordo, per exemple, haver anat a Ekaterinburg seguint una nota del diari oficial Pravda en la que es deia que s’havien trobat les restes de la família dels tsars, assassinada per ordre de Lenin. Segons ens van explicar els protagonistes de la notícia, feia més de vint anys que havien fet la troballa, però fins que no va arribar Gorbatxov no es van atrevir de divulgar-la.
El primer i darrer president de l’URSS va intentar de portar a la pràctica la seva convicció que el sistema soviètic es podia reformar cap a una social democràcia, mantenint la unió de totes les repúbliques. Va ser fidel a les seves conviccions democràtiques obrint la mà i repartint el poder amb les diverses institucions del país, però els diferents dirigents soviètics no li van correspondre.
Amb la Perestroika de Gorbatxev cada dia érem testimonis d’un fet inèdit en els setanta anys de vida de la Unió Soviètica: la primera manifestació autoritzada d’opositors al govern, la primera missa en una catedral del Kremlin, la primera processó religiosa a la Plaça Roja, l’autorització massiva per a l’emigració de jueus a Israel, l’obertura de la primera botiga privada a Sant Petersburg, la inauguració del Mc Donald’s més gran del món al centre de Moscou…
I en tot això vèiem a Gorbatxev molt sol, lluitant contra tots els elements, sempre amb amenaces de cop d’estat, que finalment es van fer realitat. El secretari general del PCUS tenia l’oposició dins del seu propi partit, d’aquells que no volien uns canvis que serien el final de les seves prebendes.
La reforma de Gorbatxev tampoc va tenir el suport d’aquells que llavors anomenàvem demòcrates radicals. Segurament aconsellats per Occident, atacaven al líder soviètic perquè ells eren partidaris d’introduir el capitalisme de cop, sense tenir en compte com fer-ho, ni les conseqüències en la vida de la gent.
Quan preguntaves al carrer, senties que la població no estava contenta amb els canvis. Com deia una secretaria de la corresponsalia, amb la llibertat no es menja. I és que amb la liberalització es va col·lapsar el funcionament del país on tot era estatal i molt deteriorat. La xarxa de producció i de distribució que es basava en les relacions i l’intercanvi entre repúbliques, va desaparèixer. La crisi econòmica era brutal i la manca de productes i de menjar, escandalosa. Tothom en donava la culpa a Gorbatxev.
En l’àmbit de les relacions internacionals, vam viure uns anys esperançadors. Semblava que el món podia anar millor. La convicció de Gorbatxov de què els conflictes entre països s’havien de resoldre a base de cooperació internacional va portar al final de la guerra freda. Vam assistir a la signatura d’acords per la limitació i per la reducció d’armes nuclears entre l’URSS i els Estats Units, a l’acord per la reunificació d’Alemanya, als intents de resoldre els conflictes de l’Orient Mitjà…
Ara bé, el president de l’URSS se n’ha anat sense que sapiguem perquè no va demanar per escrit les promeses que li van fer Alemanya i els Estats Units a canvi de les concessions soviètiques. Gorbatxov tampoc va forçar que s’acordés clarament un nou ordre mundial per substituir la guerra freda. Si s’hagués fet, potser avui tot hauria estat més fàcil.
Llavors els líders i els ciutadans dels països occidentals estaven encantats amb aquell dirigent de l’URSS. Però tot va canviar després de l’intent de cop d’estat dirigit per una part de la cúpula del PCUS, que Gorbatxov no va poder o saber evitar. Finalment, Occident va apostar pel president de Rússia Boris Ieltsin, a qui considerava més capaç de fer els canvis que Gorbatxov havia començat.
Des del mes d’agost de 1991 fins al 25 de desembre de 1991, vam assistir a una lluita descarnada entre el president de Rússia i el de l’URSS. Gorbatxov intentava desesperadament mantenir la unió de les repúbliques soviètiques, mentre Ieltsin volia separar-les, convertint Rússia en l’hereva de tot el que havia tingut l’URSS, des de l’economia a les armes nuclears.
Quan els dirigents d’Ucraïna, Bielorússia i Kazakhstan, animats per la perspectiva de aconseguir tot el poder a les seves repúbliques, van seguir el president de Rússia, ja va ser el final de l’URSS i de Gorbatxov. Així Ieltsin es va convertir en el vertader responsable de la desaparició de l’URSS, amb gran satisfacció del món capitalista, que va aconseguir més del que s’havia esperat.
Tinc una imatge gravada a la memòria d’aquella època. Una pila de periodistes envoltàvem Gorbatxov per entrevistar-lo i lluitàvem entre nosaltres per mirar d’estar-hi més a prop. Enmig del caos, Gorbatxov va donar un cop involuntari a algú. De seguida li va agafar la mà i va fer el gest de fer-li un petó per disculpar-se. Aquest era el tarannà respectuós, empàtic i humà de qui va ser el primer i darrer president de l’URSS.
Catalunya Plural, 2024 
