En anunciar la seva dimissió, Johnson va arribar a un acord poc cerimoniós per romandre al càrrec fins que s’escollís un nou líder. D’aquesta manera, es va assegurar unes setmanes més per superar el mandat del seu predecessor i es va aprofitar de la pompa del càrrec mentre degradava el país amb la seva absència i la paràlisi del govern durant una crisi del cost de la vida única a la seva generació. Van aparèixer fotos turístiques en què se’l veia fent tombs pels supermercats de Grècia, fent que el personal de seguretat, pagat pel govern, li portés la cistella de la compra. La setmana passada va tornar al domini públic, en una mena de gira de comiat, amb contribucions tan profundes com la d’aconsellar la gent, davant els creixents preus de l’energia, que canviï l’escalfador d’aigua per estalviar 10 lliures a l’any en electricitat.
Sembla que el procés d’elecció d’un líder s’ha allargat eternament i, en tractar-se d’una elecció interna de lideratge del Partit Conservador, el públic en general no hi va participar. En canvi, els candidats van haver de rebre un nombre mínim de nominacions i vots dels seus companys diputats fins que els dos candidats finals es van sotmetre als membres del Partit Conservador per elegir el pròxim líder del seu partit i, per defecte, del país. Aquesta és la tercera vegada des del 2016 que el Regne Unit té un primer ministre elegit pels membres del Partit Conservador entre les eleccions generals.
Aquest grup selecte d’uns 180.000 membres, que només representa el 0,3% de la població adulta del Regne Unit, és majoritàriament masculí (63%), majoritàriament blanc (95%), Leavers (el 76% va donar suport al Brexit), adinerat (el 80% pertany a les franges d’ingressos més altes), de més edat (el 56% té més de 55 anys) i un terç viu a l’acomodat sud-est d’Anglaterra. Tenint això en compte, no resulta una sorpresa que els candidats a la contesa s’hagin centrat a demostrar les seves credencials de guerrers de la cultura, cantant els beneficis encara no observats del Brexit, amenaçant els drets dels treballadors i demonitzant els immigrants. És important assenyalar que, com estan festejant una part particular, molt privilegiada i rica del país, no necessiten fingir que es preocupen per la classe treballadora com han fet a les eleccions generals. Les realitats a què s’enfronten els infames exvotants del mur vermell del Nord del Partit Laborista que van canviar de bàndol per donar suport a Boris i al Brexit no van ser reconegudes ni tingudes en compte en absolut.
Dels onze candidats, sis procedien de minories ètniques i quatre eren dones: una diversitat innegable. Els dos darrers eren l’excanceller del Tresor i membre més ric del gabinet, Rishi Sunak, il’aspirant a Thatcher, Secretària d’Afers Exteriors, Liz Truss. El primer es va presentar com el candidat fiscalment conservador preocupat pel deute del país, mentre que Truss va prometre retallades d’impostos i va promoure la “justícia” de l’economia devessament. Tot i que Sunak va ser la votant original del Leave i Truss va votar per la permanència a la UE, des d’aleshores s’ha rebatejat -té un historial de fer-ho- i ara gaudeix del suport de l’ala Brexit del partit tory per defensar les seves posicions més extremes.
La facció més jove dels membres tories, de menys de 45 anys, preferia Sunak i els membres de més edat preferien Truss. Tot i això, al final, els membres, que segueixen sent molt lleials a Boris Johnson i estan agraïts per l’aclaparadora victòria de fa 3 anys i per “lliurar el Brexit”, no van poder perdonar a Sunak que renunciés al seu govern. Truss, per altra banda,va seguir les regles de joc dels membres tot el temps; al contrari del seu contrincant, va romandre com a Ministra d’Afers Estrangers i va evitar parlar en contra de Johnson. Per això, ha estat recompensada amb el 57,4% dels vots.
En entrar en funcions, heretarà un govern caòtic que s’enfronta a nombrosos reptes a causa de la crisi del cost de la vida, el preu de l’energia i l’acció industrial a molts sectors. El seu discurs sembla ser “procreixement”, cosa que està d’acord amb la idea que el Brexit desencadenaria una “Gran Bretanya global” de gran creixement i economia d’alts salaris. També emfatitza l’individualisme habitual del partit tory, centrant-se en el creixement per resoldre els problemes en lloc de les intervencions estatals, i s’ha pronunciat en contra de la redistribució els darrers dies. Un cop dit això, el probable nou canceller, Kwasi Kwarteng, ha parlat d’una “flexibilització fiscal” i es rumoreja que hi haurà un paquet de 100.000 milions de lliures per fer front a les crisis immediates,
El Regne Unit té previst celebrar eleccions generals d’aquí poc més de dos anys i, encara que els sondejos actuals suggereixen que els tories es dirigeixen a la derrota, la tendència a la imprevisibilitat a la política britànica pot continuar. Ningú no hauria imaginat, després de les últimes eleccions, que Johnson no lideraria el seu partit en les següents. Ara Truss ha heretat la majoria de 80 escons, que li permet essencialment aprovar tot el que vulgui, sempre que mantingui els seus diputats del seu costat.
0.3% of the UK adult population choose the new Prime Minister.
Catalunya Plural, 2024 
