A vegades, allò deixat al tinter emergeix al cap de poc temps perquè requeria major protagonisme tot i no reclamar-lo, com ha ocorregut durant aquest dies, quan després d’escriure sobre el carrer de Lorenzale vaig obcecar-me amb alguns detalls omesos per a donar més fluïdesa a l’anterior lliurament i potenciar el protagonisme d’aquesta modesta travessia, també anònima per a molts habitants de Camp de l’Arpa.
L’obsessió es centrà a les escasses interseccions de la seva línia recta. Freser té caràcter propi i un passat més sòlid per ser un brancal de la carretera d’Horta, a més de compartir morfologia amb Joan de Peguera, ambdues urbanitzades per obra i gràcia d’una de les nostres deesses supremes de la resistència a l’Eixample, Micaela de Borràs de Peguera, heroïna a reivindicar i vídua per partida doble, amb quantioses herències a la seva disposició, si bé fou generosa amb les mateixes.
Sota d’aquests os carrers es troben Coll i Vehí i Ruiz de Padrón, causants de moltes preguntes al meu cervell, doncs la primera sí transita de Navas a Rogent, mentre la segona queda tallada de mode abrupte a Muntanya per ubicar-se just darrera d’aquesta via, ara en boga per la imminència d’una súper illa destinada a conferir-li verd i gentrificació, les parcel·les rurals de Can Robacols.
A tot això s’hi afegia un altre aspecte, magnífic per a realitzar una sempiterna inspecció del terreny: el meu penediment, amb un xic de vergonya, per haver fet molt poques fotos de Lorenzale, com si aquest error fos un fracàs d’observació de l’entorn, no obstant feliç per generar-me tantes qüestions, sobre tot les relatives a la gènesi de Coll i Vehí i Ruiz de Padrón, aquest darrer amb alguna placa gairebé sense lletres i en castellà, quelcom freqüent a racons del barri, des del preciós carrer de Vidiella fins a la cruïlla de Rogent amb el carrer València, res greu, més aviat una espècie de descuit municipal aliat amb el mal costum ciutadà de no fixar-se pas en minúcies significants.
Tots els carrers en confluència amb Lorenzale configuren en cert sentit l’embrió d’un eixample imperfecte inaugurat, com menciono més amunt, per la feina de Micaela, quelcom corroborat a un mapa de 1871, on ni tan sols apareixen Muntanya, Coll i Vehí o Ruiz de Padrón, només les fundacionals de la nostra dona admirada, és a dir Freser, Joan de Peguera i Eterna Memòria, les darreres com a sentits homenatges al seu difunt espòs, noble i longeu cavaller.
I les altres? L’Arxiu Municipal recull un allau d’activitat edilícia a Ruiz de Padrón des de, més o menys, 1877, quelcom ratificat a un planisferi de Sant Martí de Provençals datat el 1882 on, finalment, podem apreciar canvis de pes a la quadrícula, incorporant-se a la mateixa enllaços vers la Meridiana, Lorenzale o les dues ninetes dels nostres ulls, fixant-me amb més esmerç en Ruiz de Padrón per una raresa no detectada al nomenclàtor barceloní, amb factures desastroses a moltes de les seves pàgines per esforçar-se més aviat poc a l’hora d’esgotar la seva funció amb la precisió requerida. Sens anar més lluny, Nació abans de denominar-se Concòrdia o Internacional es batejà com a Santa Engràcia, quelcom poc o gens citat, una prova més de la peresa de molts a les seves saberudes investigacions.
Als documents de l’arxiu de Sant Martí vaig detectar com Ruiz de Padrón rebia el nom d’un tal José Riera, acompanyat a l’actual Besalú per Gerónimo Riera.. Aquests parell de personatges, amb tota probabilitat pare i fill, són la clau per a resoldré l’entrellat; tot i així no he donat amb gaire informacions biogràfiques, destacant-se una de 1883, anecdòtica i significativa del poder d’aquest clan a la zona.
El 26 de novembre d’aquell any, l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals registrà una greu protesta d’un grup de veïns, afectats per com Gerónimo Riera Ramoneda impedia el normal desenvolupament de les seves industries, urgides de l’ús de carruatges, per haver “tancat amb parets” el sector corresponent a la cruïlla de Freser amb Trinxant.
Aquesta actitud potser també pugui explicar com el cognom Riera s’esvaí de la llista de carrers en un tres i no res. Molt abans, pel setembre de 1945, José Riera havia encetat la senda de la seva fortuna quan comprà terres als camps de Micaela de Peguera, beneficiària de totes aquestes operacions.
Una petició d’aquella tardor sol·licitava al municipi llicència per a edificar. Més tard, almenys fins els anys vuitanta del segle XIX, Ruiz de Padrón s’associaria a la seva persona fins a l’adopció de Progrés com a cabal substitut per un entorn agrícola en essència i obrerista a les seves bases contemporànies.
Riera seria durant el debut de la segona meitat del Vuit-Cents un d’aquells homes amb capacitat per a intervenir a les metamorfosis de Sant Martí, implicant-se junt amb altres capitosts des de, com és comprensible, la defensa dels seus interessos, com quan protestà el 1852 junt amb d’altres veïns amb l’anhel de modificar el trajecte del ferrocarril de Barcelona a Granollers per a que no afectés a un pont imprescindible per a la població.
Gerónimo recolliria el relleu patern. Besalú, fins 1908 Vista Alegre, es denominà durant un breu lapse com aquest polèmic hereu, qui la projectà amb la il·lusió de compartir presència al paviment amb el seu progenitor, creient-se immortal fins i tot abans de morir.
El pla de 1882, obra de Joan Calvet i Boix, es diàfan des de la seva simplicitat, Freser es sacrificava per la previsió de topar amb Industria, les cases Boada a una propera llunyania. Joan de Peguera anava fins a Trixant, i les seves dimensions constituent una metàfora de les fronteres del Camp de l’Arpa en aquell instant històric, quan Navas tan sols era un projecte, transcendent de cara a l’endemà perquè, quan esdevingué limítrof, mostrà millor les coordinades del barri, traçat al seu rovell de l’ou del torrent del Bogatell al de la Guineu.
Coll i Vehí copsà amb solvència els seus buits, excepte a la seva continuació després de Muntanya cap a Rogent, causa de la preeminència, encara visible, del Col·legi per a senyoretes de les Escorialeses; per la seva banda, Ruiz de Padrón i Besalú, o si prefereixen José i Gerónimo Riera, encara oferien llacunes, atractives hipòtesis per a tots aquells interessats en lucrar-se amb lloguers o en alçar una vila encara allunyada de l’enrenou barceloní, amb tota probabilitat amb els seus tentacles ben disposats cap a tota aquesta hiperactiu frenesí al desert Far West de Sant Martí de Provençals, a un no res pel seu imperialisme, com confirmarien les cèlebres Agregacions del 20 d’abril de 1897, sepulcre als pobles del Pla, barris del nostre avui encara independents d’identitat per a major glòria de la pluralitat comtal.
Catalunya Plural, 2024 
