No és fàcil l’exercici d’explicar les escenes que s’han viscut en descobrir la massacre d’Irpín i Butxa, a la perifèria nord-oest de Kíiv. El 30 de març passat, el president rus, Vladímir Putin, va donar l’ordre de retirar les seves tropes al voltant de la capital per a concentrar la guerra al Donbass. Quan les unitats ucraïneses, seguides dels periodistes, van entrar en aquestes dues poblacions es van trobar amb una reguera de cossos de persones que havien estat executades a sang freda durant l’ocupació d’un mes. Es calcula que almenys en van ser 1.300 a la regió, la qual cosa s’investiga com a crims de guerra. L’australià Daniel Berehulak (Sydney, 1975), d’origen ucraïnès, va ser un d’aquests primers fotoperiodistes a entrar en la zona per al diari The New York Times.
Per què vas voler cobrir la guerra a Ucraïna?
“Perquè els meus pares són d’allà. El meu entorn familiar a Austràlia era gairebé tot ucraïnès. Els meus pares van fugir com a refugiats durant la Segona Guerra Mundial. I als meus avis, durant els temps de Stalin, els van deportar a Sibèria. I, quan van tornar, van haver de sobreviure a l’època de la fam (Holodomor, matar de fam) entre 1932 i 1933… L’actual guerra d’Ucraïna no és una cosa nova. La guerra del Donbass va començar el 2014, però és conseqüència del que el poder rus pensa sobre la identitat ucraïnesa. Creuen que aquest territori és part de Rússia. Portem dos-cents anys barallant-nos per la nostra pròpia cultura, per la nostra pròpia llengua”.
Amb la teva família, parlaves ucraïnès?
“El meu pare va morir el 2005, però abans vam visitar Ucraïna. Havia nascut el 1926. Era la primera vegada que tornava a Ucraïna, després de 60 anys!… Jo, en aquest sentit, vaig créixer com a un ucraïnès, parlant ucraïnès a casa, ballant el ‘kozachok’ ucraïnès, cantant en un cor… El meu pare era del sud de la regió de Lviv, prop de Drohóbytx. I la meva mare és del Donbass, de Volnovakha (óblast de Donetsk, en mans russes des de la guerra del 24 de febrer). Els meus avis materns treballaven a les mines”.
A més ja havies fet un treball fotogràfic sobre Txernòbil per a Getty Images als anys 2000…
“Però el 2014, quan va esclatar el conflicte al Donbass, començava a treballar per al ‘New York Times’. I, en aquell moment, no vaig tenir el control del que m’hagués agradat fer. Els vaig dir que tenia una forta connexió amb el lloc, però estava cobrint l’epidèmia d’Ebola a Libèria per al diari. Vaig ser-hi més de cent dies. No vaig tenir l’oportunitat d’anar a Ucraïna”.
Ara sí…
“M’estava recuperant d’una operació en el genoll dret, a l’octubre passat. Era al final de la rehabilitació. El 24 de febrer (quan Putin va llançar la invasió d’Ucraïna) vaig contactar amb els meus editors del ‘New York Times’ i vam tornar a parlar de la meva connexió amb el país. I el 19 de març em van enviar a Ucraïna. Vaig arribar a Kíiv i vaig començar a treballar amb els nostres reporters per a entendre què estava passant en la perifèria d’Irpin i Butxa. Vam veure com els ucraïnesos feien retrocedir l’exèrcit rus. Els nostres primers treballs van ser amb els metges de les ambulàncies i amb voluntaris que ajudaven la gent a escapar d’aquestes dues poblacions. També ens vam posar d’acord amb soldats de les unitats militars Odin i Azov. Fins que el 28 de març vam entrar a Irpin amb setze soldats del primer regiment”.
L’entrada a Irpín
Encara hi havia atacs russos?
“Sí. Vuit soldats de la unitat es van quedar allà a la nit. I quan la resta estàvem sortint, al cap de deu minuts, va haver-hi un intercanvi molt fort, amb tancs de l’altre costat. Crec que ens miraven quan caminàvem. La batalla va durar uns 55 minuts. El reporter, el nostre agent de seguretat i jo estàvem a un quilòmetre, però ho vam sentir tot. En aquell moment, la unitat ucraïnesa va fer volar un dron per a veure on estaven els altres soldats per a ajudar-los. Fins i tot vam sentir trets de morters a menys de cent, dos-cents metres. Entre nosaltres, caminàvem a una distància de tres metres. Els trets de morters els vam sentir com si fossin al nostre pit. Llavors, vam saltar per a amagar-nos en un edifici. Allà vam esperar com a mitja hora. Va ser llavors quan vaig prendre la foto del gosset que es va posar a mirar per la finestra igual que el soldat que apuntava”.
55 minuts és molt respecte a d’altres conflictes que has cobert?
“Depèn… Si els soldats se senten còmodes per a sortir, jo em sento còmode també… Tinc ja una experiència. I ells porten vuit anys lluitant, des de 2014”.
A Irpin, encara no havies vist cap cos…
“No”.
Va ser a partir del 30 de març, quan Putin va decidir retirar-se dels voltants de Kíiv per a concentrar-se en el Donbass i la mar Negra…
“Sí, el 30 van fugir d’allà”.
I les primeres fotos de Butxa, amb els cossos sense vida, són del 2 d’abril…
“Sí, el 2 d’abril entrem amb la unitat Azov”.
Quina va ser la relació amb els soldats d’Azov, a qui se’ls identifica com a milícies d’extrema dreta?
“Tenen aquesta fama però és una mica complex. Tenen aquesta reputació, però tampoc és cent per cent clar. A l’haver-hi molta gent que va entrar en aquest batalló, hi havia soldats de tota mena i llocs. Això també és una desinformació que els russos fan circular”.
En les fotos he vist que en aquestes unitats també hi havia estatunidenques i britànics. Amb Odin?
“Sí, entre els seus setze soldats, hi havia un britànic i tres estatunidencs com a voluntaris… No vam veure francesos, però n’hi ha de tot arreu”.
Execucions i tortures
Per què vau entrar amb els soldats d’Azov a Butxa?
“Perquè Butxa estava tancat. Hi havia moltes mines i els soldats necessitaven temps per a desactivar-les. Nosaltres vam acabar entrant amb la unitat Azov per a entendre què havia passat. Ens vam trobar, en un poble, amb gent amb fam. Els Azov repartien menjar. L’escena va ser molt impactant, veient avis, àvies barallant-se. No havien tingut pa durant més de trenta dies. No podien cuinar perquè, si sortia fum, els russos podien detectar-los. I tampoc podien escalfar les seves cases”.
Fins i tot estant a dins?
“No. La gent estava a dins de les seves cases, i a dins de les escoles. I, si es veia fum, els russos podien pensar què allà s’hi amagaven soldats ucraïnesos”.
El periodista del New York Times igual no parlava ucraïnès, però tu sí…
“Ell parla rus; jo parlo ucraïnès. Aquell dia, només vam entrar nosaltres dos, no anàvem amb traductor perquè no ens permetien més de dos seients al camió. El periodista podia comunicar-se amb els soldats, i jo també. Vam ser a Butxa dues o tres hores. No hi havia comunicació possible per telèfon. I, en el primer poble que van entrar, ja vam trobar el primer cos. I, després de cent, dos-cents metres, dos més. En una altra cantonada, dos o tres més tirats al carrer amb trets al cap. En vaig veure com cinc o sis així”.
Quina va ser la teva reacció i la del periodista?
“Era com entrar en una escena de guerra, en què no saps què ha passat. Anava pensat què més m’anava a trobar”.
Feies les fotos directament o et paraves a pensar?
“En aquest moment, em vaig preguntar si només eren aquests cossos o n’hi havia més. I el 4 d’abril ens vam trobar amb una fossa, no sé, de 150 cossos de persones que els russos havien matat. El primer dia vam ser-hi com a dues o tres hores i, després, hi tornàvem diàriament per a fer entrevistes. Per a investigar més i entendre què havia passat. Vam prendre testimonis dels supervivents. Va ser un horror d’històries”.
La gent amb qui parlàveu eren els que no s’havien pogut escapar?
“Clar, sobretot els més grans. Van ser testimoni de moltes execucions per part de soldats russos que buscaven persones amb marques, tatuatges, com a símbols de nacionalisme ucraïnès. Si tenien un tatuatge o alguna cosa semblant en el crani, els executaven”.
La identificació futura dels soldats russos
Sí, és un genocidi. Al cap de dues setmanes, vam entrevistar una família que va veure irrompre l’exèrcit rus amb una llista d’objectius, buscant un avi i una àvia. Anaven preguntant si vivien allà, a les cinc persones. I ens van explicar històries de tortures. Van tallar la cama d’una dona davant del seu marit. Perquè els consideraven patriotes, perquè s’havien manifestat a favor de la revolució del Maidan del 2014 per facebook. Els soldats russos buscaven gent que consideraven que era un risc per a ells”.
D’on sortien aquestes llistes?
“No les vaig veure, però ho vaig sentir de les persones que van fugir. Els soldats russos disposaven de noms i direccions, com una llista de vint persones. La llista la podien haver donat gent que vivia allà com a talps, que feien costat als russos. Perquè els soldats tenien informació d’on anar. Setmanes, mesos abans de la guerra, havien anat recopilant aquesta informació”.
Per tant, hi havia una preparació des de feia temps…
“Molts testimonis ens van parlar que havien vist vist gent rara a Butxa. Un o dos dies abans, amb accent del Donbass”.
Creus que es podrà arribar a identificar als autors directes, els soldats d’aquesta massacre, a part de Putin com a màxim responsable?
“Sí”.
Com?
“Una persona de seguretat el primer dia em va assegurar que els acabarien trobant tots. Jo li vaig preguntar com ho farien. De fet, els investigadors de guerra, que van anar als llocs on els soldats russos tenien les seves bases, van trobar documents seus que els havien deixat allà”.
Van sortir corrent quan Putin va decretar la retirada entorn de Kíiv?
“Sí, van sortir corrent. Van deixar allà targetes de mòbil, i així els poden arribar a identificar. Hi havia també documents de l’exèrcit, passaports, carnets d’identitat. I els investigadors disposen d’un document general amb tots els noms. I, alhora, rastregen els seus comptes a facebook i les xarxes socials. Poden saber a quin regiment i brigada pertanyien. A més, hi ha els vídeos de seguretat que poden fer reconeixements facials. I, així, van construint els casos. Però ho fan amb temps”.
Com la policia científica d’altres països que els han ofert ajuda…
“Jo vaig veure els investigadors francesos treballant amb els cossos per a fer les anàlisis forenses”.
El difícil testimoni de les violacions
En total, quant temps vau ser a la zona?
“La primera vegada, dos mesos i mig. Jo, entre març i juny”.
Has tornat?
“Sí, dues vegades. Vaig tornar d’allà fa com un setmana, després d’estar-ne sis entre juliol i agost. I, abans, havia tornat dues setmanes per a la revista ‘New Yorker’. La primera i la tercera vegada va ser per al ‘New York Times’”.
Quina diferència has vist durant aquests viatges respecte al primer? La gent està superant el trauma o els quedarà per a tota la vida?
“Vam parlar amb una mare que el seu fill va morir i el va estar buscant durant tres, quatre setmanes. El buscava caminant pels carrers. Anava sovint al dipòsit de cadàvers. I, per fi, el va trobar. Em va dir que no se n’aniria de Butxa perquè el seu fill ja es queda allà i que la seva vida està amb ell”.
En la introducció de l’exposició també expliques que moltes dones van ser violades…
“Vam trobar el cos d’una dona que havia estat violada en un soterrani amb patates. Hi havia dos matalassos. I, sota les cases, mai no hi ha matalassos. Hi ha patates i un altre tipus de menjar. La dona estava nua, amb un abric de pell al damunt i amb tres trets al cap. La van matar quan estaven fugint d’allà, creiem. Els investigadors van trobar condons usats…”.
És molt sinistre imaginar aquestes escenes…
“És el pitjor. Vam parlar amb la cap de recerca de drets humans de l’ONU (Matilda Bogner). I ens va explicar que les dones que havien estat violades encara no volen parlar amb els psicòlegs. El seu trauma encara és massa gran. No poden parlar. I passarà moltíssim temps abans que no comencin a compartir les seves històries. També ens van dir que va haver-hi un lloc a Butxa on van trobar 25 dones vives però violades. Vam preguntar si hi havia possibilitats de parlar amb elles i ens van respondre que no. Segueixen sense voler parlar amb els investigadors i els psicòlegs”.
Cada vegada que anàveu a Butxa, on dormíeu?
“A Kíiv. Anàvem i tornàvem cada dia. La primera vegada a principis d’abril, trigàvem entre una hora i mitja, dues hores per a cada trajecte. En total, eren gairebé quatre hores de viatge”.
I com es pot dormir a la nit després d’haver fotografiat tals barbaritats?
“Continuàvem editant el treball, però m’afectava moltíssim. A vegades, no podia dormir. A vegades, tenia malsons. A l’haver-hi d’altres amics periodistes i fotògrafs treballant a Butxa, podíem parlar entre nosaltres. A propòsit del que trobàvem, els detalls, coses per a entendre i processar la informació. I també per a compartir emocionalment tot això”.
Entrevista completa a París/BCN
Catalunya Plural, 2024 
