El matí de tornar a l’escola vaig rebre el missatge d’algú molt vinculat als actuals governants de Barcelona. Els nostres intercanvis textuals tenen quelcom de diàleg de sords, amb molta voluntat de filar acords, sense cap mena de resultat perquè l’administració no compren com les crítiques bones sempre són propostes, no pas atacs desfermats, tan del gust de la nostra època.
El seu Whatsapp, sense salutacions prèvies ni res per l’estil, m’informava de la imminent restauració de l’hivernacle de la Ciutadella, obra de Josep Amargós catalogada com a bé d’interès nacional i oblidada durant anys, però clar, la proximitat dels comicis municipals obliga a moure alguns ressorts, sobretot on el focus és visible o rentable, com també es dóna amb el Palau del Marqués d’Alfarràs, a l’ingrés del Laberint d’Horta, un altre recinte mig abandonat per les autoritats, excepte quan convé.
Aquesta comunicació amb el pròcer em feu retrocedir anys enrere, quan en aquesta mateixa tribuna vaig escriure sobre la urgència de rehabilitat l’hivernacle, i amb ell tot el parc de la Ciutadella, el primer públic de la capital catalana, concedit a la mateixa pel General Prim durant el Sexenni Democràtic amb la doble obligació per a l’Ajuntament comtal de sufragar els gests de demolició de la fortalesa i no dedicar l’espai a l’especulació immobiliària, si bé les seves portes s’ornaren amb els puntals econòmics de l’època: Industria, Comerç, Marina i Agricultura.
Amb això complert, el seu gran salt immortal per a Barcelona arribà, com és ben sabut, el 1888, quan fou recinte de l’Exposició Universal, fita inaugural de la maquinària d’organitzar grans esdeveniments per a transformar la ciutat, com més tard ratificà la frustrada Olimpíada Popular, el Congrés Eucarístic, els Jocs Mediterranis, els Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures, sens desmerèixer els fasts de 1929, claus per guanyar Montjuic a la causa.
Totes les hectàrees de la Ciutadella tenen la virtut de sintetitzar aspectes fallits de la contemporaneïtat barcelonina i catalana, per sort esmenables si la classe política s’encaixés el seu particular sonotone enlloc de llençar-lo per la seva habitació, aïllada de la realitat.
Tres seran les claus del nostre passeig argumental. La primera em conduirà a explicar una anècdota. Farà cosa d’uns mesos, no tants, l’ínclit Consistori em convidà en qualitat d’expert a una comissió per a canviar la forma de conservar el patrimoni, quelcom sorprenent donant el seu menyspreu per a la matèria, més aviat un nimi turment, doncs els cabreigs per xarxes socials no solen aconseguir cap efecte punyent, excepte ensenyar com els barris no són presos en consideració per aquells que haurien de treballar per a preservar la seva pluralitat identitaria, fonamental si s’aposta per una Barcelona autèntica més enllà de les postals i el naifisme d’esquerres.
El conclave en essència serví per a concedir un respir a les associacions de veïns; quan em donaren la paraula vaig convidar als responsables a fixar-se més en els marges i protegir el seu petit patrimoni per a reforçar la idea de ciutat federal, on els barris siguin entitats de govern, perfectes per a teixir un sistema de xarxes amb el districtes i d’aquests amb Sant Jaume.
Tot això queda genial sobre el paper i el mateix interlocutor del primer paràgraf d’aquest article m’amonestà verbalment, advertint-me de no ser partidari de remodelar les divisions administratives per ser massa car, resposta pròpia de qui trepitja pocs els carrers, negligeix les preocupacions ciutadanes i no contempla x possibilitats per pura comoditat.
La conservació del petit patrimoni té múltiples avantatges, entre elles no desnaturalitzar les zones, integrant-se allò vell amb la tan escarabada sostenibilitat. D’altra banda, el projecte es sostindria amb una pedagogia urbana per a enterrar la Barcelona autopista de consum, alterant-la per una altra de coneixement mitjançant suports físics a les fites patrimonials, recolzades amb aplicacions tecnològiques per a ampliar allò tangible a l’exterior.
Això, necessari i dinàmics per a privilegiar als habitants sense desmerèixer als benamats turistes, podria provar-se de mode embrionari a la Ciutadella, plena d’Història muda, doncs ara mateix es parla de restaurar l’hivernacle, sense gaire meditar sobre com fóra imperatiu fer el mateix amb la resta del conjunt, on moltes de les seves parcel·les moren de pena, desnonades per inacció.
El cas més flagrant és el del recinte científic de l’Exposició de 1888, sentenciat des de fa més d’un decenni. La seva taula de les distàncies, un Google Earth del seu temps, té una superfície de pedra trencada i a punt d’una destrucció obscena perquè amb tota probabilitat l’Ajuntament la desconeix des de la seva suprema ignorància amb el passat; el mateix, ho aventuro sense gaire por a errar, deu succeir amb l’estació meteorològica o les lletres de totes aquestes meravelles tecnològiques d’antuvi.
M’agrada afirmar a molts dels meus assaigs, content per com alguns intel·lectuals m’ho copien, allò de la primera refundació de Barcelona el 1855 i la darrera el 1992, però l’esdeveniment on els ulls del món es fixaren a la gran encisera fou el de 1888, caigut en una profunda amnèsia perquè cap Ajuntament ha procurat dignificar la Ciutadella, tan sols famosa per les minimalistes agrupacions d’independentistes junt a les tanques del Parlament, quan seria molt millorar ponderar-la des d’un doble eix, cívic i cultural.
La Ciutadella de 1888 tingué el repte de totes les seus després de tantes setmanes d’esforç, inversió i redempció. En aquestes seqüències temporals el lema de renovar-se o morir adquireix sentit, si bé aquí el jardí i les seves instal·lacions garantien un endemà amb perspectives esplendoroses, com això succeí entre un embogit parc d’atraccions, la supervivència del pont de la secció marítima o l’afegit d’un Casino entre la cascada monumental i el llac, actiu fins 1964.
Aquestes incorporacions i resistències arreglaren l’entorn, quelcom característic del mateix, com si fos una casa on es poden acumular símbols sense perjudicar-la, quelcom de gran bellesa pel verd i la joia de veure com conviu una mescla força heterogènia on s’inclou una església marcial, un memorial de les víctimes barcelonines dels camps de concentració o el quiosc municipal rebatejat en memòria de la transsexual Sònia, assassinada per feixistes la nit del 6 d’octubre de 1991.
Aquesta acumulació és saludable per evolutiva. La meva relació amb la Ciutadella ha sigut entre esquerpa i plaent, quelcom causat per una amalgama de prejudicis i saviesa, com quan la seva gespa s’omplia de batucades, tot molt Carlinhos Brown, amb els seus participants creient-se revolucionaris, mentre només reproduïen les imatges volgudes per Joan Clos i els seus publicistes, això sí, amb més cervesa i feina extra pels serveis de neteja.
Potser només la vaig comprendre a la meva primera visita a París després del tancament de la Pandèmia. Era setembre de 2021 i em vaig endinsar als jardins de Luxemburg. Tots els busts de personalitats il·lustres i grups escultòrics em feren entendre com els de la Ciutadella, de Joan Maragall a l’actor Fontova, eren còpies dels francesos, com d’altra banda sempre ha passat a Barcelona, no només abans, sinó també ara, amb Ada Colau ben atenta a les mesures adoptades per Anne Hidalgo a la ciutat de la llum.
Aquestes estàtues, unides a altres curiositats com la pedra de la festa de l’arbre, podrien constituir un recorregut didàctic per a caminar per la Història, sense tanta solemnitat, aquí desmentida malgrat la pedra.
La Ciutadella és un annex català del Luxemburg parisenc, amb una diferència de pes, a imitar amb urgència si a la fi volem guanyar el passaport cap a la civilització. Vaig tornar aquest agost, reincidint a aquesta glòria enjardinada, recreant-me a totes les seves bondats mentre em distreia per com són d’esmerçades les seves rutes ben senyalitzades i enamorant-me de com els seus usuaris, ara mateix tots som això en qualsevol circumstància, s’ocupaven de les cadires del parc, emprant-les per a llegir, departir amb els amics o dormir, tornant-les al seu estat anterior quan s’aixecaven.
L’escena es repetí a d’altres escenaris, com les Tulleries o el Palais Royal, on aquests seients portàtils de color verd són icones del civisme quotidià i una victòria de la responsabilitat col·lectiva, conscient de com el mobiliari urbà és un bé comunitari a respectat sense vandalitzar, verb rutinari i temeròs dins del tarannà barceloní, com demostrarien els mítics vint duros per a aposentar el cul a les cadires de Rambla.
Podríem emular aquest comportament francès a la Ciutadella? Ho dubto molt i potser, enlloc de cursos de noves masculinitats, estalviaríem diners i guanyaríem generacions si fomentéssim una educació ciutadana d’allò pertanyent a tots i cada un dels barcelonins, sense dependre de cites electorals, amb la constància de qui estimà allò públic en benefici de la majoria.
Catalunya Plural, 2024 
