Rosa Esteve i Florensa caigué d’una cadira durant el matí del divendres 9 de juliol de 1926. Preparava amb esmerç l’engalanat del seu quiosc de Provença amb Rogent, amb hereus a l’actualitat, prova de com la premsa escrita ha sigut un motor quotidià per a la Humanitat durant més d’un segle.
La pobra dona, resident al 68 de Coll i Vehí, es fracturà la tíbia mentre la tinta volava pels aires, solidificant-se amb intermitències, feliç de descendir mentre impactava com una carícia al cap d’alguns mortals.
Un dels afortunats és servidor, més d’una vegada sentint-me com el comissari Ricciardi, un personatge de novel·la amb capacitats innates per a visualitzar el darrer instant de vides alienes, si bé al meu cas tot té una mica de trampa perquè els meus poders brollen de passejades combinades amb un intent d’esgotar les fonts disponibles, on per desgràcia a vegades no hi ha raja gaire aigua, aquí sí suficient com per a crear un petit diari mural amb la Història de Coll i Vehí, abans anomenada de Sant Matías i Sant Miquel.
El seu recorregut s’insinua a un mapa de 1871, no del tot buit perquè un lustre enrere la documentació ens ensenya com Antonio Espinet demanà a l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, famós per la seva històrica derrota contra Ildefons Cerdà, un portal per a permetre l’entrada de carros a les seves propietats, amb tota probabilitat adquirides de mode progressiu, doncs un altre escrit de 1851 ens mostra com comprà uns terrenys ubicats al proper Joan de Peguera a la nostra estimada Micaela de Borràs.
Aquests petits propietaris degueren ser la llavor del creixement de Coll i Vehí dedicat des de 1908 a aquest escriptor decimonònic, membre de la barcelonina Acadèmia de les Bones Lletres, més cèlebre al seu temps mitjançant el pseudònim de Garibay.
San Matías i Sant Miquel fou formant-se amb puixança al llarg de la dècada dels setanta del Vuit-Cents. Fou aleshores quan mestres d’obres com Josep Servet, Joan Serra, Andreu Martí o Joaquim Rivera i Cuadreny, hiperactiu aquelles dates a Ruiz de Padrón, feren el seu agost, lluint-se com a pioners d’una línia recta on més tard treballarien arquitectes prestigiosos com Domènech Mansana, Josep Alemany i altres col·legues com Josep Graner, o almenys això intueixo des d’una sèrie de trets estilístics semblants als seus a certs immobles, per no mencionar com treballa profusament en aquest entorn a l’inici del segle XX.
El periòdic mural de Coll i Vehí, com un dazibao xinés, dibuixa la seva personalitat sociològica, arquetípica del món obrer. Si fos pregoner d’aquests petits esdeveniments els desgranaria amb un megàfon, tot informant de com el 4 d’agost de 1910 una nena de tres anys caigué per un balcó del número 71, causant-se lleus contusions.
Les caigudes, prosseguiria, eren a l’ordre del dia. L’abril de 1913, Pascuala Arbalat relliscà per l’escala de casa seva, fracturant-se el canell, mal menor, com xiuxiuejaren els veïns del 139, modificat el 1917, quan s’unificaren les plaquetes identificadores de l’indret; tot i així, com entendran, això poc podia canviar dels imprevists destins de tantes modèsties, proclius a ser aliment de la petita crònica.
Altres breus ho demostrarien amb escreix. El 30 d’abril de 1921, el tintorer Antonio Boronat anava ben tranquil pel carrer Industria, ruta de retorn al 61 de Coll i Vehí. Aniria ben capficat als seus pensaments quan, de cop i volta, uns desconeguts irromperen del no res, donant-li amb un pal de fusta a la testa.
No era l’únic veí afectat per accidents de major o menor grau. El 14 de maig de 1923, Joan Pagès fou atropellat al carrer del Clot, arrestant-se al xofer responsable mentre el pobre ciutadà tenia a la seva família amb l’ai al cor a la seva casa del 83 de Coll i Vehí, on ignoraven la desgràcia, sense dubte anecdòtica en comparació amb la del jove lampista José Ferrer, de pronòstic tremebund un cop es precipità per aquests atzars de l’existència al pati de l’obra on laborava al número 93, amb la brutal conseqüència del tòrax aixafat, la columna vertebral desfeta i el cervell commocionat per l’impacte, ocorregut el juliol de 1925.
Durant aquells anys vint, l’agitació al carrer anava de la mà amb la dels alentorns, on encara hi havia molts buits lliures, aprofitats per barraquistes, desallotjats de la nostra protagonista el 1927, després de produir-se molta alarma l’any anterior per un incendi a la vivenda d’un drapaire, indesitjable per a una comunitat esforçada, amant de comprar els seus queviures al colmado del número 8, més encara després de l’agost de 1926 per allò de solidaritzar-se amb Ricardo Segura Mercadal, a qui esclatà un sifó a les mans, una tonteria segons la seva veïna Agustina Alcalde, vint anys més gran i estel·lar durant l’hivern de 1929, quan es fracturà la tíbia i el peroné després de caure al carrer Independència, davant els dipòsits de la companyia de ferrocarrils del Nord.
A Coll i Vehí també hi havia fàbriques, com la del número 59, atracada el 1935 i molt ben assegurada, com agraï l’empresa Lach Rovira al diari; no ho pogueren fer els cavalls d’un carro del servei de neteja municipal, morts pel setembre de 1927, quan es trencaren fils de l’enlluernat públic.
Passejo pel carrer. Podria ometre altres dades del tinter, com la meva fidelitat per recórrer tan sols el tram entre Rogent i Trinxant, com si la seva ampliació posterior a Navas o la tardana pavimentació fossin efemèrides sense tanta pistonada com la bellesa d’algunes vivendes, desheretades dels titulares d’aquest periòdic perquè fins ara ningú, prometo esmenar-ho dins d’unes setmanes, ha donat amb els seus autors.
El número 56 podria concedir-nos pistes pel JS del seu coronament, sense menysprear les seves característiques estètiques, de superior rotunditat, més recarregada quan contemplem amb admiració la façana que copsa entre el 78 i el 82, minimalista per la seva decoració, extraordinària en aquest encert de combinar poques filigranes amb el fons monocrom. La seva façana em remet a Graner, potser responsable del 96, la casa Grabulosa segons Valentí Pons, on el seu òcul obert em trasllada a la casa Ignasi Cll Portable del mateix mestre d’obra, notable, però com tothom amb una sèrie de dèries recognoscibles, aquí notòries a formes i ornamentació, modernista popular semblant en les seves finestres a les de la casa Robert Juval del carrer Nació.
El 96 gairebé és cantoner amb Lorenzale. A pocs metres es resumeix com Coll i Vehí mai ha gaudit ni tan sols d’una mínima estima pels gestors del patrimoni, partidaris de demolir per a augmentar la densitat habitacional de la zona i afavorir la gentrificació. Al 103 hi ha una finca contemporània, de 2017 segons el cadastre. Aquest racó protagonitzà el major episodi històric del carrer, quan el 17 d’octubre de 1939 la brigada politicosocial detingué al murcià Juan José González Vázquez, alferes jubilat i a priori responsable de manar al piquet d’execució que afusellà a José Antonio Primo de Rivera, quelcom desmentit a la seva principal biografia, obra de Joan Maria Thomà, on s’atribueix la mort a un escamot mixt de CNT i FAI.
Segons aquest volum, editat per Debate, el Guàrdia d’Assalt no pogué ordenar als seus homes disparar contra el fundador de Falange, quelcom irrisori pels seus captors, i no parlem per a la manipuladora premsa d’aquella immediata postguerra.
Aquest fet de veritat històric hauria de recordar-se, així com totes les tessel·les de repressió dels primers anys després de la victòria franquista, entre altres motius per a no perdre el record del patiment de tants vençuts, publicat als mitjans de comunicació afins, els únics i en absolut avergonyits per aquest tractament a iguals, en general humils, com el Camp de l’Arpa i el nostre Coll i Vehí, finalment quallat a l’estela d’un cel en comú.
Catalunya Plural, 2024 
