L’any 2020 tothom deia que tot aniria bé, que no deixaríem ningú enrere i que sortiríem de tota aquella situació sent millors persones. Perdoneu-me l’agror, però ni em creia aquella hipocresia infantil llavors ni simpatitzo amb l’amnèsia actual dels que van promoure aquella mena de discurs. L’optimisme de roda de premsa sovint només serveix per a això. Per a figurar.
A les portes d’una crisi econòmica de primer ordre, trobem un escenari de frivolitats múltiples. Les forces conservadores i liberals promouen un discurs populista, centrat a oferir respostes a la crisi a través de diferents rebaixes fiscals; la mateixa recepta fallida de sempre. Com si la crisi de preus o el trencament de la cadena de distribució fossin una causa de l’alta pressió fiscal. Els governs progressistes, per la seva banda, sovint es conformen en utilitzar una part de les eines al seu abast. A aquests últims els cal força i ambició per a construir una agenda social robusta i útil per a les futures generacions.
Mentrestant, els drets minven i els ciutadans pateixen. Per a il·lustrar-ho, els explicaré una història que bé podria ser real. Imaginin una infermera d’aquelles que es va incorporar, en funcions d’auxili sanitari (sic), a l’activitat professional el mes d’abril de 2020. Professionals que es van sumar al servei públic en el pitjor moment, posant en risc la seva salut i la dels seus familiars. Una infermera que, per dir-ho clar, va perdre el compte de persones que va veure morir a les unitats de cures intensives dels hospitals durant la segona onada de la pandèmia de la COVID-19. Un infern del que va fugir, és clar. Com és normal.
De les unitats de cures intensives aquesta suposada infermera va aterrar a l’atenció primària. Un centre de proximitat i d’alta complexitat, on el contracte que li oferien es renovaria mes a mes. Les vacances les ha de gaudir en funció de les seves companyes més antigues -que tenen prioritat, és clar-; i a més mai no sap quin serà el seu últim dia de feina. La precarietat d’aquesta hipotètica infermera s’explica fàcilment a través de dues dades ben reals. La primera: entre 2021 i el que va de 2022 acumula un total de 15 contractes diferents, una pràctica que fora de l’administració pública seria il·legal. La segona: no pot posar-se de baixa a principis de mes; si ho fa, la donarien d’alta uns dies més tard a la seguretat social. Un frau que fa pensar en pràctiques del segle XIX.
Aquesta hipotètica precarietat és silenciada pels seus propis protagonistes (gestores de proximitat i treballadores) i queda atrapada als passadissos dels centres de treball, per la comprensible por a represàlies i la voluntat de regularitzar la situació en un horitzó temporal raonable.
El precariat que treballa al sector públic sosté serveis universals com la salut i l’educació mentre els líders conservadors i liberals fan demagògia al voltant de la qüestió impositiva. Moreno Bonilla, Ayuso, però també la dreta catalana, promouen un discurs dirigit a degradar la qualitat de la prestació dels serveis públics i el debilitament progressiu de les administracions públiques. A Catalunya, l’impost de patrimoni només el van pagar l’any 2020 poc més de 80.000 catalans, un 1,3% de la població. La recaptació corresponent a l’any 2020, a Catalunya, representa uns 546,6 milions d’euros; que equivaldria a la suma del pressupost anual de tres Departaments de la Generalitat: Cultura, Igualtat i Acció Exterior.
El fet que gairebé el 99% de la població estigui exempt de pagar l’impost de patrimoni indica qui impulsa aquest debat: els portaveus polítics de l’1% de la societat. Tal i com va afirmar el periodista Roger Tugas al seu compte de twitter -per cert, molt recomanables els seus articles sobre la matèria-, t’has de començar a preocupar de pagar aquest impost quan tens una fortuna de més d’un milió d’euros, tenint en compte les diverses exempcions existents.
En conclusió, si ets de classe treballadora i somies amb rebaixes fiscals, vigila quina propaganda consumeixes. El més probable és que aquestes preteses mesures d’eficàcia i eficiència estiguin dirigides, només, a apuntalar els privilegis dels més rics. I, de pas, a fer més sagnant la precarietat de professores, sanitaris o altres servidors públics.
Catalunya Plural, 2024 
