Una ràpida mirada als resultats
La participació electoral ha estat de les més baixes de la història electoral italiana: 61%, i més de 16 milions no van votar (rècord 37% d’abstenció). Amb un parlament empetitit (uns 300 escons menys des de la legislatura que comença amb aquestes eleccions), el pol de centre-dreta rabassa el 43%; el centre-esquerra no arriba al 27%, i el tercer pol (els que no van voler alinear-se amb cap dels dos anteriors) freguen el 20%. Tant a la Càmera de Representants com al Senat.
Comencem per la clara guanyadora de la nit de diumenge 25 de setembre de 2022: Giorgia Meloni, romana de 42 anys, rossa amb ulls blaus, sense estudis universitaris però llesta i espavilada, que mai ha treballat fora de la política, que no està casada amb la seva parella però amb qui té una filla, que va esdevenir diputada al 2006, que va ser ministra de Joventut en el darrer Govern Berlusconi 2008-2011, que lidera Fratelli d’Italia (FdI) des de 2014, que va decidir ser cap de l’oposició quan es va formar el Govern Draghi al 2021. Meloni és l’única candidata dona en un sistema gerontocràtic de mascles blancs, i és la que mana al pol de centre-dreta: quasi vint punts percentuals de diferència amb la Lega de Matteo Salvini o del vell verd Silvio Berlusconi. Més de tres milions de diferència entre ella i els altres dos.
En Silvio i en Matteo han fet pallassades contínues durant aquesta campanya electoral: el primer en debats i vídeos curts per xarxes socials, però amb un personatge irritable i nerviós. El segon ha fet el mateix (és el que ha instituït aquest tipus de política espectacle, des de 1993), però amb un personatge de vell creepy. Ella prometia per tothom de tot; Salvini prometia mà dura contra els immigrants, sobretot els d’origen musulmà; i el tercer prometia diners a la gent gran. Al final els ha passat la mà per la cara la noia llesta i espavilada que sempre els ha acompanyat (tant, que la seva parella és un conductor TV de Mediaset, propietat d’en Silvio). I que ha après d’ells: dissabte 24 va penjar una foto amb dos melons posant-los just davant del seu pit.
El centre-esquerra veu els seus números disminuïts. El Partito Democratico, potser el gran partit sistèmic italià avui, ha quedat en menys del vint per cent, molt per sota que la mitjana dels sondejos. Les corrents ideològiques internes i els egos dels seus mascles ferits, a més d’un candidat avorrit que no va proposar res concret fins als darrers dies de la campanya, són els passius d’aquesta organització amb molta projecció a les maquinàries internes: administracions públiques del país i de la Unió Europea.
El PD és el gran partit de l’esquerra a la meitat nord. El Movimento Cinque Stelle ho és del sud. No passa del quinze per cent, però el groc predomina en la meitat meridional quan mirem els resultats de l’esquerra. Una altra dada: Letta (PD) i Conte (M5S) no se suporten. I la divisió en el pol de les esquerres és una altra oportunitat per al de les dretes.
La demografia importa
Segons el darrer informe de l’Institut Italià d’Estadística (Istat), que es va publicar al juliol de 2022, Itàlia compta amb uns 58 milions d’habitants, 1 milió menys que abans de la gran recessió de 2008-2012 i les primeres onades de la pandèmia de covid (2020). La mitjana d’edat és de gairebé 55 anys.
Demogràficament, el que més por fa és aquesta informació de l’Istat: “les persones de 65 anys i més són 14,4 milions […], 3 milions més que fa vint anys, i constitueixen el 23,8 per cent de la població total”. I continua: “el 2042, n’hi haurà gairebé 19 milions i representaran el 34 per cent de la població total. Les persones grans, d’almenys 80 anys superen els 4,5 milions, i la població d’almenys cent anys arriba als 20.000, havent-se quadruplicat en els últims 20 anys”. I remata: “en vint anys, tindrem gairebé 2 milions més de persones d’almenys 80 anys, mentre que els supercentenaris es triplicaran, sumant 58.000”.
Veiem per tant una població envellida i que segueix envellint, en un país que presenta un producte interior brut de 2,8 al 2022, i amb greus desigualtats econòmiques entre les seves dues grans àrees geogràfiques: un nord ancorat al corpus carolingi de la Unió Europea, i un sud que mira més cap a la Mediterrània Oriental. Veiem que és una població envellida en un país amb desequilibris econòmics nord-sud, i amb una tassa de fecunditat que baixa a menys de dos fills per família (1,25); amb dones que esperen més en tenir fills (32 anys de mitjana); i amb perspectives molt pessimistes per part dels menors de 35 anys.
En un país de gent gran, amb grans desequilibris econòmics en les vessants geogràfica i demogràfica; en un país desencantat, insegur i atemorit, el que promet diners, seguretat i solucions fast-food per a joves, famílies i gent gran és rei. O reina.
Il futuro è una trappola
“E tu che non spegni mai le luci a casa tua / Perché credi di non esser l’ultimo / Ma il futuro l’avete inventato voi […] / Il futuro l’avete inventato voi / Il futuro è una trappola” canten els Ministri.
Meloni sap qui són i com són els votants. Són cínics i pessimistes, tenen por i estan farts de les lliçons dels altres candidats, tots homes, amb mitjana d’edat de 61 anys. Els italians estan votant dient vaffanculo des de la caiguda de la Primera República amb els grandíssims escàndols de corrupció de la DC i el PCI durant la Guerra Freda. Berlusconi va ser el primer. Després van provar amb Movimento Cinque Stelle i Lega. I ara el vaffanculo dels italians és Meloni.
El govern italià serà per tant un vaffanculo estètic contra la “burocràcia de Brussel·les” (ecos del populisme anti-Washington DC del súper ric neoyorkès Donald), per “rentar Roma” (drain the swamp!) i tornar l’orgull a la malmesa virilitat dels italians.
Però més enllà de l’estètica, és probable que Meloni s’alinearà amb els Estats Units d’Amèrica. Ha criticat la invasió russa d’Ucraïna (mentre que Salvini ha rebut diners del partit de Putin, i Berlusconi és amic personal del tsar). S’ha mostrat pronta (preparada) per domar el deute i la prima de risc (potser nomenarà perfils tecnòcrates pels ministeris econòmics). Ara ella vol manar, té els números.
El futur és una trampa pels fills i néts que van néixer entre 1946 i 1964, tant a Itàlia com a la Unió Europea. Aquest bloc no és pas el castell de cartes que ens volen fer creure els populistes, sinó molt més forta del que ens venen. La correlació de forces dins de la UE ha anat virant a la dreta més dura des de la meitat dels 2000, amb l’acceptació volguda de la dreta clàssica (la democristiana). Avui, hi ha dos comissaris europeus de governs de dreta dura: el polonès i l’hongarès.
En el plenari anterior del Parlament Europeu abans de les eleccions italianes, hi va haver vint vots finals, on el Partit Popular Europeu (PPE) i el Grup de Reformistes i Conservadors (ECR, on s’hi encabeixen FdI, els polonesos ultracatòlics de Llei i Justícia, i Vox) van votar junts sempre.
La diferència entre el primer i el segon és que el PPE té fama a l’eurobombolla de Brussel·les de ser una organització política molt forta i ben organitzada sense cap ideologia, només mantenir el poder per al poder, peti qui peti. Diuen coses maques sobre drets de dones i LGBTQI+ i democràcia i estat de dret, però després entren esmenes que rebaixen les necessitats de consumidors i ciutadans en favor de les indústries i els grups de pressió organitzats, i introdueixen els seus correligionaris dins de les administracions internes de les institucions europees: l’últim exemple és Alessandro Chiocchetti, nou secretari general del Parlament Europeu, cap de gabinet de la presidenta Roberta Metsola (maltesa del PPE), i protegit de Berlusconi i Tajani. ECR, en canvi, no està ben organitzat, però diu defugir la hipocresia del PPE i dels altres: “som uns fatxes, sí, i què? Vota’ns perquè la diferència entre nosaltres i ells és que ells diuen que no ho són però ho són, i nosaltres no us mentim”.
Una diferència essencial, en la vessant ideològica, és que ECR és atlantista, degut a la força que tenen els polonesos. FdI juga en aquest front. No així Forza Italia, que és del PPE. O la Lega (que queda a un altre grup de dreta, Identitat i Democràcia, o ID, amb els de Marine Le Pen), o Fidesz, que no té afiliació ara per ara. Rússia ha dividit les dretes dures, i això és una oportunitat per al PPE per mantenir el seu status de primus inter pares entre les dretes europees.
ECR és fort al Parlament Europeu i ho serà més al Consell perquè la dreta clàssica li ho permet. O millor dit: perquè a la dreta clàssica ja li està bé. Una projecció a escala europea del que la CDU va acceptar amb el Fidesz d’Orbán al PPE durant dècades. O del que Berlusconi ha fet des dels noranta. O el que va passar fa cent anys.
Davant d’aquesta perspectiva de por, la resposta no s’ha de basar en la culpa (“són aquí per culpa vostra!”), o en lliçons moralistes falses i hipòcrites, o en l’adagio de “que ve la dreta!”. Perquè aquest tipus de dreta sempre ha sigut aquí, sempre ha cantat rondalles faustianes, i sempre ha parat trampes a l’esquerra en què aquesta hi ha caigut. Ara cal que els progressistes acceptin aquest vot (preocupant) del que en són també causa, s’arremanguin, deixin enrere les temptacions de culpar i alliçonar, i proposin solucions per a un poble envellit i espantat.
Catalunya Plural, 2024 
