La victòria de Giorgia Meloni del postfeixista partit Fratelli d’Itàlia (Germans d’Itàlia), com ja vaticinaven les enquestes, sembla suposar un punt ia part en la política italiana. Ex militant del obertament promussolinià Moviment Social Italià (MSI), posteriorment Aliança Nacional (AN), Meloni és la primera dona que arribarà a la presidència del Consell de Ministres d’Itàlia de la mà d’un partit que, a Europa, tot el món ubica a la ultradreta, l’extrema dreta o la dreta radical. Curiosament, al seu país no passa el mateix i les alarmes que s’activen fora no són compartides per bona part de l’electorat italià.
Moltes de les anàlisis prèvies s’han limitat a anticipar un escenari apocalíptic per la possibilitat d’un govern que escorarà encara més el panorama polític europeu cap a la dreta més extrema. Però, potser, caldria començar preguntant-se què ha passat a Itàlia durant els últims anys perquè una societat la democràcia de la qual va néixer amb una gran empremta antifeixista, on el Partit Comunista d’Itàlia (PCI) va arribar a tenir a la dècada dels seixanta el més gran nombre d’afiliats de tots els partits occidentals, hagi optat per donar la seva confiança majoritària a la dreta postfeixista representada per Meloni, aliada de Vox a Espanya.
Declaracions com les de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Layen, insinuant que una victòria de Meloni podria portar la Unió Europea a activar “instruments” per respondre als països que s’apartin de la “bona direcció” dels valors europeus, sorprenen. El futur govern de coalició de la dreta italiana estarà conformat per integrants de tres forces polítiques que ja han governat a Itàlia. Tant la Lliga de Matteo Salvini, com Silvio Berlusconi de Força Itàlia, o la mateixa Meloni, exministra de la joventut amb Berlusconi, han estat al capdavant del país en diferents moments, sense que la seva presència hagi activat cap instrument. Que ara Fratelli d’Itàlia sigui el partit més votat, molt per davant dels seus socis de la coalició de dretes, implica sens dubte una nova correlació de forces que tindrà impacte en les polítiques nacionals i en la geopolítica internacional, però no estem davant una absoluta novetat.
Per tant, el que es presenta com una primera arribada de la ultradreta al govern a Itàlia hauria de ser dimensionat com una continuïtat en una progressiva dretanització de la política italiana, on la ultradreta fa anys que guanya posicions institucionals mentre l’esquerra alternativa és avui pràcticament inexistent. Aquest procés implica el sorpasso de la dreta radical filofascista a la respectable dreta liberal tradicional, un fenomen que s’està produint en altres parts d’Europa com França o Suècia. Aquest rebuig dels electors als partits tradicionals ja es va donar a Itàlia, amb les seves pròpies característiques, quan el magnat de la comunicació Silvio Berlusconi “va entrar al camp” creant Força Itàlia el 1994 i presentant-se com una alternativa davant un sistema que es va enfonsar amb l’escàndol Tangentopoli, una operació judicial que el 1992 va destapar la corrupció de bona part de les elits polítiques.
La inestabilitat política i l’esfondrament del tradicional sistema de partits, on la Democràcia Cristiana i el PCI havien estat hegemònics, va fer que Itàlia concatenés una sèrie de governs tècnics, independents de la voluntat dels electors a les urnes. L’últim, conformat com un govern d’unitat nacional, estava presidit pel tecnòcrata Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu (BCE), institució emblema de les polítiques d’austeritat a Europa. El caigut govern Draghi va tenir el suport de tot l’espectre polític dels partits italians, inclosa la també ultradretana Lliga de Salvini, però no del partit de Meloni. Aquest paper de pràctica oposició única a la gestió tecnocràtica d’un polític no electe està darrere de l’èxit de Fratelli d’Itàlia, que ha passat d’un 4% el 2018 a més del 26% ara, en unes eleccions on l’abstenció ha pujat un 10%.
En aquests dies s’ha recordat el paper “antisistema” del Moviment 5 Estrelles, un partit suposadament rupturista, de sorgiment fulgurant el 2009, que va acabar aliant-se amb la Lliga i governant amb el tecnòcrata Draghi. Sembla difícil creure que aquest tipus de posicions polítiques puguin suposar una amenaça per al sistema si no plantegen la construcció d’un altre model econòmic alternatiu. El mateix es podria pensar d’una dreta radical postfeixista que es presenta com a antisistema i outsider però que, com ha passat en el cas de Trump als EUA, no deixa de jugar un paper de sustentació del sistema econòmic capitalista, encara que esgrima discursos incendiaris. Es pot esperar el mateix d’un govern Meloni.
Per descomptat, la defensa del capitalisme es fa en clau nacional, oposada discursivament a una “globalització” etèria que identifiquen com a part dels problemes, juntament amb la migració. El seu esperit reaccionari, contrari a la igualtat de les dones o combatiu de les polítiques d’identitat, també està en el fons d’algunes preocupacions, lògiques i legítimes, dels quals es neguen a perdre drets humans bàsics conquerits. Però el problema que planteja la irrupció generalitzada d’aquesta dreta postfeixista és molt més profund que les guerres culturals on agraden moure’s i va més enllà d’un qüestionament superficial a la democràcia liberal. De fet, l’experiència d’Itàlia, com altres països d’Europa, mostra que la democràcia liberal pot generar monstres.
Si en un context d’absència d‟alternativa d‟un altre model econòmic l’esquerra abans socialdemòcrata es plega a les polítiques d‟austeritat que perjudiquen les condicions de vida de la classe treballadora; si no defensa, sense embuts, un discurs a favor dels treballadors migrants, és a dir, una política de classe; i si, en definitiva, es converteix en agent executor de les polítiques de la tecnocràcia neoliberal de Brussel·les, el descontentament social serà aprofitat, cada vegada més, pels qui s’omplen la boca denunciant unes elits llunyanes mentre sostenen les mateixes elits nacionals.
Aquest article es original de La Marea
Catalunya Plural, 2024 
