El cinquè aniversari de l’u d’octubre arriba en el pitjor dels moments possibles. La coalició independentista que porta governant una dècada de manera inalterada s’enfonsa. El suport de la població de Catalunya respecte de la independència és el menor dels darres deu anys: el 52% hi estarien en contra, mentre un 41% voldria la independència. I el més important de tot: a ningú li importa massa, més enllà dels polítics que necessiten justificar el seu sou venent relats èpics. A falta d’una acció de govern concreta, no els hi queda molta més cosa.
De l’èxtasi de l’1-O a la ràbia per la sentència contra els líders independentistes, Catalunya viu avui instal·lada en l’apatia i la frustració. I en aquest tràgic escenari, la nostàlgia cotitza a l’alça. L’1-O va ser moltes coses alhora: una gran incompetència judicial, una irresponsabilitat política demencial per part del llavors president de l’estat Mariano Rajoy, un desmesurat excés de violència policial, una mobilització ciutadana sense precedents en la història de Catalunya, i, sobretot, un dia que quedarà en la memòria de diverses generacions de catalans. Per molta gent que va participar activament en l’1-O aquell va ser un dels millors dies de la seva vida.
Poques coses més boniques hi ha a la vida que vèncer a un rival molt més fort que tu, en una causa que consideres justa, envoltat d’aquelles persones que et són properes. I si aquest rival és un Estat de primer ordre, la satisfacció és certament merescuda. Aquella va ser, de fet, una victòria impossible, perquè sota el capitalisme global ja no hi ha victòries. Les darreres utopies van morir a finals de la dècada dels anys seixanta, i des de l’inici del llarg hivern neoliberal, la possibilitat d’invertir 180 graus l’estructura del sistema-món només perviu en el record d’una generació que a poc a poc ens va deixant. Potser per això la independència ha tingut tant d’èxit. Permet imaginar-se un futur millor.
Aquesta victòria sense precedents que va representar l’1-O, per això, poc tenia a veure amb les possibilitats reals de la independència. Avui, cinc anys després, encara costa dir-ho. ERC i la CUP ho fan amb la boca petita, perquè els relats que s’ha instal·lat dins d’una part de la població independentista és que just després de l’1-O “ho teníem a tocar”, i va ser la posterior negligència dels polítics qui, en fer-se “enrere”, van truncar la possibilitat d’accés a Ítaca. L’Assemblea Nacional de Catalunya i Junts per Catalunya recullen aquesta estela.
Un altre debat a associats, avui de capa caiguda, però encara present, és el de la legitimitat emanada de l’1-O. Aquí els partits independentistes també fan giragonses argumentals per no dir allò que els mateixos observadors internacionals convidats pel mateix govern de la generalitat van dir: els resultats no poden considerar-se vàlids, ni, òbviament, representatius de Catalunya. Recordem que dels 2. 286 217 de persones que van votar, només un 7,83% van votar que no. Les persones que no van votar i que votarien que no són, paradoxalment, aquelles necessàries per incrementar la legitimitat dels resultats. Però ara ja estan molt i moll lluny.
Cinc anys després de l’1-O cal dir que el futur no està inventat, però no hi ha cap anàlisi mínimament seriosa que pugui prometre que, per quan arribem al desè aniversari de l’1-O, la independència estarà més a prop. Però potser tampoc cal fer-ho. Per la majoria, el record d’aquell dia ja val la pena.
Catalunya Plural, 2024 
