Tinder, Grindr, Happen, Bumble, OkCupid, Badoo, Hinge, LOVOO, Tastebuds… Què diu l’auge de les apps de cites de les maneres de construir relacions afectives actualment? Ha ingressat l’amor als engranatges de la lògica capitalista? Estem assistint a l’era de la fi de l’amor tal com el coneixem?
“Amor o match?” és el nom de la primera conferència del cicle “Societat connectada, individus aïllats” organitzat per l’Observatori Social de la Fundació “la Caixa”. Es tracta d’un cicle de debats la temàtica dels quals gira al voltant de la idea que trobar vivències emocionals reals és cada cop més difícil. Propi de les èpoques frontissa, segons la proposta, en aquests temps ens trobaríem fent equilibri sobre, d’una banda, l’ideal de l’amor romàntic que encara manté les formes d’antany, i de l’altra, les noves maneres de construir relacions afectives.
A la conferència, celebrada el 21 de setembre del 2022, també es planteja que, amb les apps de cites, el capitalisme es cola en els assumptes del cor, convertint l’amor en un negoci rendible. En aquest sentit, una altra de les premisses de la trobada sosté que aquestes plataformes mercantilitzen les nostres experiències emocionals, tornant-les part dels algorismes freds.
Després de la conferència, vam tenir l’oportunitat d’entrevistar una de les oradores del debat, la periodista francesa Judith Duportail (1986) especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les relacions sentimentals i la llibertat. El 2019, després d’una ruptura amorosa, Judith va escriure “L’algorisme de l’amor: un viatge cap a les entranyes de Tinder”, un llibre publicat per l’editorial Contra en què repassa la seva experiència personal a la plataforma i s’acaba obsessionant per entendre com funciona l’algorisme de Tinder.
Com descriuries les apps de cites com Tinder?
Són un espai tòxic que et dóna la promesa falsa d’abundància i això crea soledat. Crec que la descripció més encertada la fa Shani Silver, una escriptora nord-americana, quan diu que les plataformes de cites estan dissenyades per convertir les dones en treballadores sexuals sense paga, amb qui es pot tallar abruptament el contacte sense donar-los cap advertiment o explicació.
Sí, crec que estan generant canvis, però no en la manera com les persones es coneixen, sinó en la manera com ja no es coneixen. Allunyen les persones les unes de les altres cada vegada més, especialment en el contacte heterosexual. Només cal veure les estadístiques: el nombre de persones solteres està pujant més ràpid que mai al món modern. I les aplicacions de cites són parcialment responsables d’aquest fenomen.
Crec que tenim una visió molt ingènua de les apps de cites, com si només fossin llocs per trobar sexe casual de manera fàcil. Però això no és el que passa. La majoria de vegades, quan les persones acorden una cita a través d’aquestes apps, les trobades no acaben concretant-se. Estadísticament, quan quedes amb algú, el més probable és que aquest pla no passi. Això genera molta frustració, tristesa i solitud.
Quan les persones acorden una cita a través d’aquestes apps, les trobades no acaben concretant-se
Com es relacionen les aplicacions com Tinder amb l’amor romàntic?
La idea que tenim per les pel·lícules i els contes de fades, que tots hem de buscar la nostra mitja taronja perquè ens completi, és el que usen aquestes apps perquè tornem una vegada i una altra a intentar-ho de nou. Aquesta creença és part del seu model de negoci i la usen com a publicitat per atraure’ns cap a aquestes plataformes contínuament.
L’amor i el match, entès com l’aparellament produït a Tinder, són incompatibles?
Sí, en el sentit ampli de l’amor, no només de l’amor romàntic, sinó el que vol dir estimar algú. Realment no crec que hi hagi aquest tipus d’ amor a Tinder. Perquè en aquesta plataforma et trobes empesa a veure l’altra persona com un bé, o com un objecte, com una cosa que pots ordenar, com una pizza. Ja sigui una cita, una connexió, sexe, o un petó en un banc. Et fan creure que tens dret a tenir allò que sigui que estiguis buscant. I jo crec que aquesta característica precisa és l’oposat de l’amor.
Perquè l’amor no és veure algú com un objecte o bé, sinó veure’l com un ésser humà lliure, amb els seus propis desitjos i tot això. I si veus algú com un tros de pizza que pots demanar, encara que pensis que tens un crush o una cosa així, estàs equivocada. És allò oposat de l’amor.
Et fan creure que tens dret a tenir allò que sigui que estiguis buscant
Al teu llibre descrius relacions sexoafectives que van durar alguns mesos amb persones que vas conèixer a Tinder. En aquest temps mai vas deixar de veure l’altra persona com un tros de pizza?
Et refereixes a si en neix una relació? Sí, és clar que els sentiments poden aparèixer. Però una sociòloga una vegada va assenyalar una cosa realment trista: ella va dir que pot arribar a passar, però que fonamentalment passa des del costat de la dona. Fins aquests dies, els sociòlegs assenyalen que els homes heterosexuals que utilitzen apps de cites tenen una visió desvalorada de les dones que les utilitzen i sempre les segueixen veient, d’alguna manera, com a putes. I aquesta idea els acompanya durant tota la relació, com si fossin una mica “brutes” per haver utilitzat Tinder. I és tràgic, però continua sent així.
Jo crec que les apps de cites seran diferents quan visquem en una societat feminista. Però ens trobem immerses al patriarcat, i això és el que passa encara avui quan utilitzes aquestes plataformes. La major part de la gent et veurà com a menys valuosa. Així que diria que es podreixin les apps, no cal anar-hi.
Al llibre cites a Eva Illouz, quan assenyala que les apps de cites condueixen a una mercantilització de les cites i de la intimitat. Com a usuaris, som conscients d’aquesta objectivització generada a Tinder?
M’agradaria dir que tenim cada cop més consciència, però la veritat és que no ho crec. Penso que les persones continuen sentint-se amb dret a utilitzar instrumentalment les altres.
Un exemple molt clar d’això es pot veure als resultats de certs estudis que van trobar que, durant la quarantena, molts homes heterosexuals estaven tenint problemes per mantenir relacions properes fora de la seva parella. Per aquest motiu, recorrien a les apps de cites per trobar suport emocional, i les feien servir com un lloc on descarregar-se i poder parlar de tota aquesta càrrega mental d’ansietat i tots els sentiments que tots experimentem durant els mesos de tancament.
Tanmateix, quan va finalitzar la quarantena, molts homes van tornar a la vida i van deixar de parlar, d’un dia per l’altre, amb les dones amb qui mantenien converses quotidianes. Es van oblidar completament de la relació que estaven construint per missatge. Aquest és un molt bon exemple de com algunes persones consideren els altres com els seus assistents emocionals. I crec que les apps de cites fomenten aquesta idea.
Podries descriure, breument, com funciona l’algorisme de Tinder?
En la meva investigació del 2019, vaig trobar que l’algorisme funcionava per aparellar els homes i les dones, segons el grau de bellesa, el nivell d’ingrés, el nivell d’intel·ligència i el nivell econòmic. Tot i així, avaluava d’una manera diferent els homes de les dones, perquè l’objectiu és crear parelles on l’home sigui superior a la dona. Per exemple, si ets un home i guanyes molts diners, t’assignen certa quantitat de punts, però si ets dona i guanyes molts diners, t’assignen menys punts. Passa el mateix amb el nivell educatiu, on als homes els donen més punts que a les dones per tenir més estudis.
L’objectiu és crear parelles on l’home sigui superior a la dona
De tota manera, des del 2019, l’algorisme ha canviat. Ara és fins i tot més opac, i més basat en la intel·ligència artificial. Crec que cada usuari té un algorisme diferent, basat en qüestions més individuals, com ara quins perfils li van agradar prèviament.
A això et refereixes al teu llibre quan dius que a Tinder “la socialització està condicionada pel model patriarcal de les relacions heterosexuals”?
Sí, perquè l’algorisme es basa en valors patriarcals. Si volen crear parelles on l’home és superior a la dona, és l’home qui està sobre la dona a la relació, i aquesta és la descripció bàsica del patriarcat.
L’algorisme es basa en valors patriarcals
En quin sentit Tinder és diferent per a usuaris homes i usuàries dones?
És una experiència molt diferent. Tinder és gratuït, però si vols pots pagar per poder accedir a més funcionalitats. I, per certes qüestions culturals de què parlàvem anteriorment, les dones no se senten llestes per pagar per fer servir l’app. Per això, Tinder manipula els homes perquè accedeixin a la versió de pagament.
De fet, el seu model econòmic està basat a manipular els homes -i sobretot els homes joves- perquè paguin. Això ho fan amagant-los el seu perfil fins que paguin i, quan ho fan, ho mostren cada cop més, i així senten que l’app està funcionant.
Creus que l’algorisme de Tinder és perillós per als usuaris?
Depèn. Un algorisme és una recepta: si passa això, després passa això altre. Per això jo no crec que siguin perillosos per se. Ara bé, quan s’apliquen a algú en qüestions de la seva vida clar que ho són, perquè són rígids, i els successos a la nostra vida no es desenvolupen seguint un rígid pla. Per això penso que acaben generant molt de mal a la feina, a l’amor.
Un algorisme és una recepta: si passa això, després passa això altre
Per exemple, a França, quan acabes la secundaria, hi ha un algorisme molt gran que et diu a quina universitat hi pots anar. I només té en compte uns quants factors, com ara les notes, per exemple. Però hi ha moltes altres coses que la fórmula no considera: si no ets un alumne massa bo, però vas fer un gran esforç al final de l’any, o si vas perdre un membre de la teva família i per això les teves notes van decaure. Ignoren totes aquestes coses que ens fan qui som, i són signe de com som de resilients. Ens converteixen en robots. Al principi, amb l’aparició de la intel·ligència artificial, hi havia debats sobre què passaria si la IA esdevingués sensible. Però crec que el debat estava completament malament, perquè són aquests algorismes els que ens estan transformant a nosaltres en robots i ens priven del que fa la nostra humanitat.
Quant hi ha d’humà a l’algorisme de Tinder?
No ho sé. Les persones decideixen l’ordre que donen a l’algorisme, i les persones escriuen l’algorisme, però és una manera molt secreta de treballar. No ho sabem en realitat. Quan llegeixes la patent, pots veure que està escrita per 4 o 5 homes enginyers. Però no sabem gaire en realitat.
Al llibre, el 2019, vas buscar a Google “Tinder em fa sentir…” i entre els suggeriments del cercador, et va aparèixer “deprimit, sol, buit, ansiós, sentir malament, insegur”. Jo vaig fer la mateixa recerca ahir i els resultats no són tan diferents –em va aparèixer “nerviós, deprimit, sense valor, sentir malament, sentir lleig”. Tu has tingut l’oportunitat de parlar amb persones que treballen a Tinder, creus que els preocupa?
[La Judith va fer una prova i va fer la mateixa recerca des del mòbil durant l’entrevista i, entre els resultats, va aparèixer “suïcida”]
Això encara és pitjor que els resultats que em van sortir el 2019! Ells diuen estar preocupats i voler fer que els usuaris se sentin segurs. Jo no crec que vulguin que les persones se sentin miserables quan usen la plataforma, només volen fer diners i vénen de Califòrnia, el bressol del capitalisme, així que tenen aquesta mirada del món.
Jo crec que si ells veiessin aquests resultats a Google, dirien “Sí, has de treballar en tu mateix! Potser si vas al gimnàs, o si comences a meditar, t’hi sentis millor”. No crec que tinguin un pensament de Nadal i pensin “Vull fer del món un lloc horrible”. Només que estan tan ficats al seu propi punt de vista, que no se n’adonen. Sé que és una manera generosa de dir-ho, però crec que hi ha molta ingenuïtat.
Tinder fa deu anys. Quant ha canviat aquesta dècada?
Al principi era disruptiva, era cool, però des de fa cinc o sis anys s’ha tornat tòxica. Crec que estan tenint molts problemes per canviar aquesta imatge, però, tot i així, segueix sent molt popular i està molt relacionada amb el sexe. La qüestió és que Tinder no està sola, sinó que pertany a Match Group, que és propietària de gairebé totes les apps de cites. Aleshores poden tenir Tinder, per exemple, i publicitar Hinge com l’anti-Tinder, quan és la mateixa companyia la que està darrere de les dues.
Al principi era disruptiva, era cool, però des de fa cinc o sis anys s’ha tornat tòxica
Aleshores no importa si Tinder és vista com una app per lligar, perquè llavors poden promocionar les seves altres apps dient “T’has cansat de Tinder? Per què no proves aquesta altra app?”. D’aquesta manera pots passar tota la vida anant d’una app a l’altra, sense adonar-te que sempre hi ha la mateixa companyia al darrere. I sempre et sentiràs sola, acudint a aquestes apps, i anant d’una a l’altra, i després estàs atrapada de tota la vida com un ratolí en una gàbia.
Aleshores ja no més Tinder per a tu…
No, mai més. No més Tinder. Mai!
Catalunya Plural, 2024 
