Des del punt de vista de les institucions, s’ha produït una judicialització de l’humor, mitjançant casos en què el sistema polític sembla acovardir la lliure opinió i induir l’autocensura.
Hi ha també tota una controvèrsia al voltant de temes i col·lectius sobre els quals sempre s’ha fet broma però que ara resulten sensibles. Això ha generat cert discurs d’incomprensió. Es diu que “ja no ens podem riure de res”. Es parla d’ofènidets, de pell fina, del regnat del que és políticament correcte. És aquesta una situació nova? Per suposat que no. Els límits de l’humor han estat explorats a tots els períodes històrics.
Servils i liberals contra les mofes
Si ens centrem en els darrers segles, podrem comprovar que aquesta polèmica va estar present a les mateixes bases del nostre sistema parlamentari i de la configuració de la nostra opinió pública.
Així ho demostren els diaris de sessions de les Corts de Cadis (1810-1814), que recullen les discussions dels seus diputats. D’una banda, els nostàlgics de l’Antic Règim, anomenats “servils”, van demostrar repetides vegades la seva indignació per les burles anticlericals dels seus rivals. Però aquests, els liberals, que també tenien els seus propis límits, clamaven al cel quan els temes que ells consideraven sagrats (la constitució, la sobirania, la llibertat) eren objecte de mofa per part dels servils, que agradaven de parodiar-ne la passió i el seu argot revolucionari.
Dels incidents de Cu-Cut! al segrest del Jueves
Al llarg dels dos segles següents, l’humor ha continuat posant a prova la qualitat democràtica dels nostres sistemes polítics i el garantisme de la llibertat d’expressió.
Al novembre de 1905, durant el regnat d’Alfons XIII, un grup d’oficials va assaltar, per escàndol de l’opinió pública, la redacció i els tallers de la revista satírica Cu-Cut! a compte d’una vinyeta que havien considerat ofensiva en posar en dubte –després de les derrotes recents del 1898– la seva capacitat de guanyar guerres. El tracte permissiu rebut
per aquests militars va avivar el foc de l’ oposició catalanista contra el poder central i va posar de manifest el caire conservador de l’ edifici polític de la Restauració.
Ens hem de preguntar, sota un sistema democràtic com el nostre, en quina mesura hem resolt aquestes tensions entre llibertat i respecte a l’autoritat. I podem concloure que no estan gens superades.
Al juliol de 2007, el segrest , per injúries a la Corona, del número 1573 de la revista El Jueves va tenir una enorme repercussió en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. No menys polèmic va ser l’ esquetx de Dani Mateo el 2018 al programa El Intermedio , sonant-se el nas amb la bandera d’Espanya, que li va suposar l’obertura d’una causa judicial .
Abans, el 2012, el cantautor Javier Krahe havia hagut d’anar a judici per un presumpte delicte contra els sentiments religiosos per un vídeo molt anterior (1977) en què ensenyava com cuinar un Crist. El 2018, la tuitera Cassandra Vera va ser absolta pel Suprem d’una condemna prèvia de l’Audiència Nacional per fer broma sobre l’atemptat que el 1973 va acabar amb la vida del president del govern franquista Luis Carrero Blanco.
La pedagogia del riure
L’exèrcit, la Corona, la pàtria, la religió, la memòria històrica de la dictadura són aquests poders fàctics els que marquen els límits de l’humor a l’Espanya actual? Si fos aquest el cas, les institucions haurien de comprendre que la sàtira és un mecanisme de control, un dels instruments que l’opinió pública té per vigilar-les i reformar-les.
Aquest punt de vista va ser sostingut, ja al segle XVIII, pel comte de Shaftesbury, que va escriure en el marc del precoç parlamentarisme anglès. Al seu Sensus communis. Assaig sobre la llibertat d’enginy i humor (1709) ens deia que, lluny de ser una frivolitat, l’humor era un instrument fonamental per al canvi, per fer la societat virtuosa.
El riure emergeix davant el que és contradictori, el que és antinatural, el que és ridícul i ha de ser millorat. El que és còmic –i això és una cosa que hem heretat de la Il·lustració i aquesta, al seu torn, del món clàssic– és un producte de l’enginy, i té un enorme poder pedagògic.
Però el debat sobre els límits de l’humor no es limita a la lluita entre els poders fàctics i el riure contestatari.
La realitat és que l’humor –ho hem pogut comprovar amb els servils a les Corts de Cadis– no és necessàriament progressista ni revolucionari. Com a vehicle dexpressió, pot ser tremendament reaccionari. Pensem en els acudits masclistes, els xenòfobs o els homòfobs; molt més habituals, molt menys perseguits.
Aprendre a riure
Què podem fer en aquest cas? Aleshores han d’acudir les institucions en defensa dels nostres valors socials –en principi, compartits per gairebé totes les tendències polítiques– basats en la tolerància i el respecte a la diversitat? O, per contra, ha de primar la llibertat d’expressió? No resultaria aleshores paradoxal, com va apuntar Karl Popper , tolerar l’intolerant? L’humor pot ser descontrolat, com temien Plató i Hobbes, un instrument d’opressió?
Si tornem al comte de Shaftesbury, podrem constatar el reconeixement de l’existència d’un humor inadequat, poc ètic; però l’autor atribuïa la seva existència a la manca d’educació. Des d’aquest punt de vista, i si extrapolem aquest raonament a la societat actual, seria un Estat pedagògic i no un policial el que hauria d’acabar amb els acudits de mal gust, amb el típic riure opressor i estrepitós dels dolents de pel·lícula.
En definitiva, no podem perseguir la burla cruel sense caure a la censura, però hi ha una manera més efectiva i democràtica d’acabar amb aquestes bromes que reforcen els prejudicis socials, que no pot ser cap altra que el foment públic d’uns valors ciutadans basats en la tolerància i el respecte; la creació duna societat que tingui els drets humans i les llibertats com a gran referent.
L’oxigen de la burla és el riure. Si explico un acudit i la gent riu, ho tornaré a explicar. Però si se sent el grinyolar dels grills, o si se’m fa veure que és de mal gust, entendré que no era graciós, i no ho repetiré. La clau és al públic, no a l’humorista. És en el pacte educatiu, el discurs d’igualtat i el foment de la lectura i del pensament crític en allò que s’han d’afanyar els qui ens governen, i no en la persecució selectiva dels acudits.
Article original de The Conversation
Catalunya Plural, 2024 
