“Hi ha alguna cosa profundament extraordinària en les coses ordinàries”. Quimera, la primera novel·la de l’actor i escriptor Daniel Cabrera (Bilbao, 1997), narra una trobada casual entre Fede i Nico mitjançant una aplicació de cites. Una cosa normal es converteix en extraordinària. Una connexió que explora l’autoconeixement amb reflexions necessàries per a una joventut solitària i posa una mica d’ordre en el caos emocional d’un col·lectiu LGTB+ encara massa incomprès.
“Llegint Quimera m’he retrotret al meu jo de quinze anys, quan em qüestionava cada dia el que era, quan em negava constantment a mi mateix” afirma l’activista i diputat a l’Assemblea de Madrid, Santi Rivero, autor del pròleg. “Tant de bo a aquest Santi li haguessin regalat aquest llibre. Hauria estat sanador, m’hauria ajudat a entendre sensacions i emocions que en aquell moment quedaven com a interrogants frustrants a la meva vida”, conclou.
L’amor és una quimera per al col·lectiu LGTB+, s’ha interioritzat la idea d’un amor no correspost?
Tot i haver començat molt enrere, sabem el que volem i el que no. Hem après sobre nosaltres mateixos, a comprendre com ens sentim. Tenim en el nostre procés de desenvolupament arrelada la idea que és impossible que un amor sigui recíproc i encara que no és un impossible real, sí que és una cosa que portem a l’esquena. Una gran part de la vida adulta la passes intentant dir-li al teu cos que sí que pot ser correspost.
Creus que també hi ha una cerca d’aprovació?
Més que aprovació, validació, ja com a ésser humà. Estem molt acostumats a ser invalidats per una cosa que ni tan sols podem entendre. Hi ha una necessitat de sentir-se vàlid, perquè és una cosa bàsica que se’ns ha negat tota la vida.
La novel·la comença amb una trobada, que en principi ha de ser efímera, entre els protagonistes mitjançant una aplicació de cites. Quin és el paper que desenvolupen les aplicacions avui dia al col·lectiu i quin creus que haurien de tenir?
Hi ha tota mena d’aplicacions de trobades. És una xarxa àmplia que està molt bé, perquè hi ha una llibertat per triar. El problema és el mal ús. Hi ha persones que busquen en aquest espai l’afecte d’una relació. Les dinàmiques que es duen a terme entre una persona que cerca una mica més efímer i les d’algú que vol una relació són radicalment diferents. Tendim a buscar les coses al lloc equivocat. Poden ser molt útils, però és difícil fer-les servir bé i solen a ser un forat negre.
Hi ha una necessitat de sentir-se vàlid, perquè és una cosa bàsica que se’ns ha negat tota la vida
Al llibre s’exposen les dificultats que de vegades hi ha entre els joves LGTB+ per comunicar-se sexo-afectivament, que generen dubtes constants sobre la validesa dels sentiments. Quines dificultats creus que això genera en la gestió emocional a les que una persona heterosexual no s’enfrontarà mai?
Es produeix des de la primera vegada que t’agrada algú als cinc anys o quan et fixes per primer cop en un noi a la televisió. Una persona heterosexual no pateix cap problema amb això, ja senzillament internament. Espero que ara hi hagi entorns familiars més normalitzats. Jo almenys ho vaig viure com una cosa que no entenia, no sabia per què no encaixava, em sentia com els dos imants que mai no s’uneixen. Crec que això passa en edats fonamentals en el creixement d’una persona quan s’estableixen les bases del que seràs. Reflexionant sobre els meus traumes, el 80% són durant la meva infantesa o l’adolescència. Estar tan condicionats per norma i de base et limita a entendre’t. Moltes persones del col·lectiu creixen i maduren molt ràpid. Assumeixen una intel·ligència emocional més gran.
Creus que continuen existint grans diferències per a les persones LGTB+ entre un poble i una ciutat? M’agradaria saber com va ser la teva experiència personal a una ciutat i quines diferències pots veure amb Madrid, per exemple.
Jo vaig néixer a Bilbao, on hi ha molta diversitat i de vegades no la veig ni a Madrid. Em vaig criar en un ambient familiar que sempre m’ha animat a ser com soc. Tant una ciutat com l’altra sempre m’han donat una certa tranquil·litat, encara que sempre vas amb una ombra al darrere.
Moltes persones del col·lectiu creixen i maduren molt ràpid. Assumeixen una major intel·ligència emocional
Creus que és hora d’acabar amb el ritu d’asseure’s amb la teva família per comunicar la teva sexualitat a l’espera de rebre acceptació?
Jo no ho vaig fer mai. Tot va ser molt orgànic, perquè no hi va haver un punt d’inflexió. Jo vaig tenir una família que sempre em va protegir i em va respectar. M’agradaria que tothom ho pogués viure igual. Hi ha molta gent que ho fa per treure’s un pes de sobre. Encara que aquest pes no hauria d’existir, existeix. Sempre animaré que cadascú faci el que necessiti per estar bé i còmode amb un mateix.
Quan vas publicar un post a Twitter sobre la teva novel·la, un usuari et va comentar: “És cosa meva o també la literatura gai que es publica en aquest país cal ser normativament maco, cos de gimnàs i totes aquestes merdes” al que tu vas contestar: “Totalment d’acord, per part meva estic intentant utilitzar aquest privilegi per posar el focus on crec que s’ha de posar, així que, encara que sigui probable que m’ho hagin publicat per màrqueting, parlo de temes que considero molt necessaris i t’animo a llegir-lo”. A l’actual era de la sobreexposició, Vivim en una guapocràcia? El col·lectiu està molt més subjecte a aquestes dinàmiques?
En ficció o entreteniment és una cosa que es dona per descomptat. Com a actor ho tinc clar i no acceptar-ho és molt hipòcrita. No li trauré mèrit a la meva feina, encara que potser sí que he tingut un tracte que una altra persona no haurà rebut. És una cosa general, encara que sí que al món gai pot estar molt explotat amb més estereotips. Crec que té perill quan pretens entrar en una imatge de ser un noi maco i tenir un bon cos. Aquest condicionament és perillós. Per sort, a la resta del col·lectiu hi ha molta més pluralitat i diversitat.
El meu llibre té un missatge anticapitalista
“Recordar que el sistema i el capitalisme són una invenció, no són res més que la mitologia d’avui dia”, afirma un dels personatges de la novel·la. Diries que Quimera és un llibre antisistema?
No sé si tinc l’honor d’anomenar-lo antisistema. El meu llibre té un missatge anticapitalista. Quimera fa referència a l’amor dels protagonistes però també a la lluita per un moviment social. Potser no s’aconsegueix, encara que hem de lluitar per aconseguir-ho. El llibre té una ètica i un pensament crític que em sembla normal. El que busquem en una societat i el que en volem treure. Ja que vivim en societat i compartim tant, intentarem viure en harmonia i de manera equitativa.
A la novel·la parles d’una visió occidental de la vida basada a treballar, guanyar diners o ser productius davant la perspectiva de moltes cultures indígenes que defensen que “estem vius, igual que ho està la natura, no necessitem assolir res per ser vàlids a la nostra humanitat”. Creus que la vida occidental basada en la velocitat i la massificació fomenta la solitud?
Viure amb una concepció d’aportar constantment a la societat, sota unes condicions capitalistes és una llosa. Això genera que a mesura que entrem a l’edat adulta cada vegada hi hagi més depressió. Hi ha contextos com trobar una feina o crear una família que moltes vegades no són orgànics. És una cosa molt imposada que tenim com una veritat absoluta. Clarament, hem de menjar i pagar un lloguer, però dins d’això, no ens condicionem més per perdre la nostra individualitat.
Ja que vivim en societat i compartim tant, intentarem viure en harmonia i de manera equitativa
Es parla dels joves com a “generació de vidre” amb idees com intolerància, frustració, inestabilitat emocional, inseguretat, sensibilitat o recerca de reconeixement social. Aquest últim any, gairebé un 20% dels adolescents van desitjar haver-se mort, segons l’INE. Estem creant societats malaltes?
Altres generacions han tingut les seves revolucions, encara que la diferència amb la nostra és internet i la globalització. Amb les xarxes socials hi ha una visibilització més gran de totes les realitats i permeten compartir experiències. Aquest llibre també neix de compartir experiències amb gent de xarxes socials. La nostra generació té l’altaveu per queixar-se i compartir-ho. Les altres generacions han progressat de manera més limitada i ara estem desafiant el sistema. Estem posant el focus en la importància de la salut mental, tant a la infància com a l’adolescència. Crec que abans s’acceptava la desgràcia i es continuava endavant i ara s’expressa que estem malament. La nostra joventut està malalta pel que ens arriba a condicionar tot allò que ens envolta, que moltes vegades no té sentit.
La novel·la insisteix molt en la importància del nosaltres mateixos més enllà del que és la societat i en com tenim capacitat de decisió real de cap a on volem portar la nostra vida. Parla que “tothom mereix una ovació” i envia un missatge d’apoderament.
Volia que la novel·la passés en tan sols un dia i estigués condemnat des de l’inici perquè crec que moltes vegades ens aferrem a les coses i intentem mantenir-les a la nostra vida quan estem transitant constantment. Coincidir bé és molt difícil. Hi ha gent a qui amb coincidir en té prou, però ja que coincidim, coincidim bé. Retroalimentem-nos del que estem vivint i aportem-nos com en una simbiosi. Hem d’estar per rebre, però també aprendre a deixar-ho anar. És important que entenguem com volem enfrontar-nos a la vida, no per només sobreviure, sinó per gaudir-ne.
Catalunya Plural, 2024 
