VilaVeïna és un servei urbà fet com tots els serveis públics, avui, i en el futur, han de ser: infraestructures socials per construir i mantenir actives comunitats expertes i capaces. És a dir, de les infraestructures que mobilitzin i donin suport a les energies, els coneixements que la ciutat té i que els ciutadans necessiten. En el cas de VilaVeïna, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, la comunitat a la qual es fa referència és aquella capaç de cuidar. Capaç, és a dir, de crear relacions d’ajuda mútua entre qui, de diferents maneres i diferents moments, dóna o rep atenció. Cal dir que en altres ciutats també s’ha adoptat un enfocament similar. Per exemple, a Itàlia, a Trieste, amb les Microaree, a Milà amb el projecte MeMi (Welfare Milà), fins al programa nacional italià de recuperació i resiliència post-covid, actualment en fase d’aplicació, anomenat PNR, en què es finança un programa de salut territorial basat en les Cases de la comunitat. En altres països d’Europa s’estan produint iniciatives similars. En el seu conjunt es poden definir com a comunitat de benestar: un benestar basat no només en serveis professionals i especialitzats, sinó també en l’existència de comunitats capaces de cuidar. VilaVeïna es col·loca, doncs, en aquest panorama d’experiències de benestar de comunitat i, per tant, de construcció de comunitats de cura. Però té algunes peculiaritats que el fan únic.
La primera i més evident és el fet d’estar clarament integrat en, i coherent amb, un pla de regeneració urbana més ampli, les Superilles. Tots dos, Superilles i VïlaVeina es refereixen a una visió de la ciutat com a agregat de sistemes de proximitat. És a dir, un conjunt de zones de petita extensió, on es pot trobar tot el que necessita per a la vida quotidiana. Amb aquest esperit, el projecte Superilles va fer de Barcelona una ciutat coneguda en el món per haver retornat els carrers als ciutadans, transformant-los d’infraestructures d’ús únic (mobilitat automobilística), a llocs públics per a diverses activitats. Entre les quals hauria d’haver-hi, precisament, les comunitats d’atenció. VïlaVeina es converteix així en una de les iniciatives de proximitat que donen sentit i raó de ser al projecte de Superilles. I viceversa: Superilles crea les condicions espacials més favorables perquè els sistemes de proximitat que VïlaVeina proposa puguin existir i florir. En altres paraules, el conjunt Superilles-VïlaVeina fa operatiu el doble vincle entre la ciutat de la proximitat i el benestar de comunitat. Per això una ciutat capaç de curar és necessàriament una ciutat de la proximitat. I viceversa.
Aquesta peculiaritat de VïlaVeina és la més coneguda i debatuda (jo mateix en vaig escriure extensament en Livable Community, Egea 2022). Per tant, ara voldria passar a la segona particularitat, menys visible però, per a mi també important. VilaVeina, com altres exemples, es proposa construir comunitats de cura que involucrin a tots els ciutadans (perquè tots tard o d’hora necessitem cura o ens convertim en cuidadors). La seva especificitat és que ho fa donant una atenció especial als cuidadors i cuidadores. I, fent-ho, adopta un fort enfocament feminista. Això és, en el panorama internacional, un cas únic. En efecte, encara que avui molt sovint es parla de societats i ciutats capaces de cuidar, rares vegades es fa el següent pas. És a dir, que per arribar-hi cal construir comunitats de cura. I encara més rarament s’indica com s’han de construir aquestes comunitats. VïlaVeina ho fa. Vegem com.
La construcció de la comunitat de la cura requereix una estratègia. VïlaVeina en té una molt clara i, al meu entendre, eficaç, el punt fort i original de la qual és la construcció de la comunitat més àmplia a partir del suport als cuidadors i cuidadores: als què ho són perquè són familiars o amics d’una persona fràgil o perquè són cuidadors professionals. La idea de fons em sembla aquesta: si considerem les persones vulnerables com persones en dificultats, al voltant de cadascú d’elles hi ha, o hauria d’haver-hi cuidadors (o s’hauria de dir cuidadores, ja que gairebé totes són dones), que també necessiten cures. Com ho demostra una recerca feta entre els diferents tipus de cuidadors professionals i no, aquests generalment fan un treball difícil, de gran responsabilitat, en soledat, sense temps lliure, sense suport en els moments de dificultat.
La part que em sembla més original en VilaVeïna és, doncs, la següent: construir la comunitat al voltant dels, i a partir dels, cuidadors i cuidadores, sostenir-les, ajudar-les a sentir-se menys sols en termes pràctics (el servei dóna suport en cas de necessitat), però també en termes relacionals (que comença amb el coneixement de qui és en la mateixa condició, però continua amb la possibilitat de tenir temps lliure) i, per als cuidadors professionals, en termes de drets (amb un servei legal que els dóna suport per tenir contractes correctes).
VilaVeïna és, doncs, una de les primeres iniciatives concretes i conscients de la construcció de comunitats de cura: concretes perquè realment s’està implementant i a gran escala. Conscients perquè, en fer-ho, té en compte la reflexió que en aquests anys s’ha fet sobre el concepte de cura i de treball de cura.
Catalunya Plural, 2024 
