“Fora les forces d’ocupació!”, crida des de l’escenari un home gran vestit amb casaca militar i boina amb l’estrella vermella a l’estil del Che. I gairebé dues mil persones rugeixen les consignes mentre desenes de policies amb armilles antibales els observen amb aprovació. Dues setmanes abans, el Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM), aliat amb Al-Qaida, va atacar la base militar de Kati, la més important del país, emplaçada a 15 quilòmetres de la capital. Allà hi viu el president. Posteriorment, Abou Yahya, un dels membres més destacats d’aquesta organització gihadista, difonia un vídeo en què anunciava la imminència d’atacs a Bamako. Però malgrat que la ciutat de 2,5 milions d’habitants estava, per tot això, en màxima alerta de seguretat,
“Des que fa un any el coronel Assimi Goïta va arribar al Govern de Transició la nostra situació és molt millor. Però el poble malià està esgotat de tanta guerra. Necessitem que vingui l’Exèrcit rus i que ens ajudi a posar fi als gihadistes”, explica Tenema Touré. Té 45 anys, sis fills i, com la majoria dels assistents, per la seva vestimenta i actitud, sembla clar que pertany a una classe mitjana absolutament minoritària a Mali, un dels països més pobres del món –ocupa el lloc 184 de 189 a quant a Índex de Desenvolupament Humà–. Com la majoria de les dones, una minoria del públic, està asseguda a l’esquerra del pati de butaques.
A la dreta, al costat de l’escenari, els organitzadors han penjat una bandera russa, i molts dels presents porten pancartes contra el president francès Emmanuel Macron, contra la missió francesa Operación Barkhane, contra la de l’ONU, anomenada MINUSMA, ia favor de Vladimir Putin i del president Goita.
Protestes continuades
“S’ha acabat el colonialisme, l’imperialisme, Mali ha de recuperar la seva sobirania”, diu un altre militant de Werewolow a l’escenari. Un discurs que empasta amb el de l’excomandant de les Forces Especials malianes Assimi Goïta, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el juny del 2021 que va acabar amb l’Executiu resultant d’un altre motí, que ell mateix havia promogut, l’agost del 2020. Va ser el tercer a la darrera dècada i resultat del descrèdit dels diferents governs davant l’avenç dels grups gihadistes i de la resta d’actors armats que controlen bona part del territori del país. Les contínues manifestacions de grups civils i sindicals que van precedir els alçaments clamaven també contra la corrupció que gangrena el país i la manca absoluta de mecanismes de governança.
“Hem aconseguit que marxi França. I ara farem el mateix amb la MINUSMA”, crida sobre l’escenari un altre dels líders de Werewolow, un moviment que ha adquirit protagonisme a l’últim any gràcies a la proximitat amb Goïta del seu líder, Ben Diarra, àlies Le Cerveau, membre del Consell Nacional de Transició. Una hora després, és ell qui apareix sobre l’escenari, vestit amb la gorra blanca i blava amb què s’identifiquen els seus seguidors. El bonnet blue, un complement vinculat amb figures revolucionàries malianes que en aquest cas han escollit aquest color en oposició als casc blue, els cascs blaus de l’ONU. De fet, a l’entrada del recinte, una dona asseguda a terra ven imitacions d’aquests últims, teixits amb llana, i amb les paraules ONU NO. Ràpidament es queda sense cap.
“Si el 22 de setembre, dia de la independència del nostre país, la MINUSMA no se n’ha anat, ens encarregarem de fer-la fora”. I la massa torna a aplaudir, a tocar les botzines ia cridar. És un acte festiu, amb més teatralització que ràbia genuïna. I que resumeix el canvi de rumb que s’està vivint no només a Mali, sinó en part del Sahel, on Rússia fa anys que trama amb les seves elits polítiques per alçar-se com una aliada alternativa als països occidentals.
El dia anterior al míting, Ben Diarra es va reunir amb un centenar de seguidors a una emissora de l’extraradi de Bamako. Els homes, i poques dones, van anar intervenint en un programa en directe per demanar, fonamentalment, la sortida de la MINUSMA. Després de finalitzar l’emissió, La Marea va entrevistar Diarra, que va admetre que prepara la transformació de l’associació de moviments socials que és Werewolow en un partit polític amb què presentar-se a les eleccions presidencials que el Govern de Transició ha promès celebrar el febrer del 2024 –després de prendre el poder, Goïta va prometre convocar comicis democràtics a principis del 2022–.
I a l’inici va estar Líbia
“Si Gaddafi hagués demanat ajuda a Rússia ell seguiria al poder, Líbia es mantindria en pau ia Mali no faríem deu anys de guerra. Va ser França la que va desfermar la crisi de Líbia. Per això, pot intervenir a Mali el 2012, però no per combatre els terroristes, sinó per prendre els nostres recursos naturals: el ferro, l’or, el gas, el petroli i l’urani. Els necessita per continuar sent una potència mundial, recolonitzant”, sosté Ben Diarra, mentre que cinc membres del seu equip transmeten l’entrevista en vídeo per Facebook. Un fenomen habitual als mítings: molts assistents difonen a les xarxes l’esdeveniment.
Després de la intervenció a Líbia d’una coalició internacional, que ràpidament va ser substituïda per l’OTAN, i la conseqüent caiguda del règim de Gaddafi el 2011, els tuaregs integrats a les forces estrangeres líbies van retornar al nord de Mali per iniciar una ofensiva militar per la independència de les tres províncies que conformen la regió Azawad. Poc després, diferents grups gihadistes es van incorporar al conflicte i, amb la sol·licitud prèvia del Govern de Mali, es va aprovar la intervenció de la Missió Internacional de Suport a Mali sota Lideratge Africà (AFISMA), la Missió d’Entrenament Militar de la UE (EUTM Mali) i, paral·lelament, la intervenció de les tropes franceses per frenar l’avenç gihadista amb l’Operació Serval que, després, s’anomenaria Barkhane.
Deu anys després, una plèiade d’actors armats controla el nord i el centre del país. Els que dominen més territori, compten amb més efectius i causen més víctimes i desplaçaments són els de gihadistes, dividits entre els lleials a Estat Islàmic (ISGS), ia Al-Qaida (JNIM). Però, a més d’aquests i dels grups arabotuaregs, combaten milícies comunitàries i d’autodefensa, i són creixents i cada cop més mortífers els enfrontaments entre les comunitats ètniques dedicades, respectivament, a l’agricultura, el pasturatge i la caça. Tot i que sempre havien competit pels escassos recursos existents al desert, els canvis provocats per la crisi climàtica han aguditzat la conflictivitat.
Enmig d’aquest polvorí, des del 2021, quan es va fer públic l’acord, Rússia desplega més de 1.000 efectius al país per cooperar amb el seu Exèrcit. Segons diferents fonts, pertanyen a la milícia privada russa Wagner, creada per un oligarca proper a Putin i el comandant del qual és conegut per no amagar la seva ideologia nazi.
El referent sirià
Cada vegada són més habituals les banderes russes en camps de població desplaçada per la guerra, a les carreteres –on fins i tot les venen– o, com va comprovar aquesta periodista, que es pintin amb els colors les façanes d’edificis, com una benzinera a Kayés, a la frontera amb el Senegal.
En definitiva, a Mali cada vegada són més els qui, com Ben Diarra, exigeixen que el Kremlin desplega les seves tropes al país: “Bashar Al-Assad va aconseguir vèncer l’Estat Islàmic gràcies al suport de Putin. A Veneçuela segueix Maduro gràcies a Putin, a la República Centreafricana el mateix. Rússia no ha colonitzat mai cap país, per això és el nostre aliat, com la Xina. Nosaltres necessitem recuperar la nostra independència. La missió de l’ONU va arribar, suposadament, per protegir la població civil i ha quedat demostrat que l’únic que ha fet és protegir les tropes franceses. Amb Rússia tindríem pau perquè formaria el nostre Exèrcit, donaria armament i té tècniques molt eficaces sobre el terreny. En canvi,
Ben Diarra es refereix a Moura, una població en què l’Exèrcit malià, amb mercenaris de Wagner, va assassinar 300 dels seus habitants a l’abril, segons Human Rights Watch. El Govern de Goïta no va autoritzar l’ONU que inspeccionés la zona de la matança i sosté que eren “terroristes”.
Mali va aconseguir la seva independència de França el 1960, però les suspicàcies cap a l’excolònia segueixen molt vives perquè la seva influència i ingerència econòmica i política no han cessat aquestes dècades. I, sobretot, perquè se’l responsabilitza de la caiguda de Gaddafi, que continua sent considerat per molts “el rei dels reis d’Àfrica” i, com opina Ben Diarra, “una figura inspiradora per als que ens definim com a panafricanistes, revolucionaris, antiimperialistes i anticolonialistes”. De fet, el llegat del líder libi segueix molt visible a Bamako, on va radicar una empresa estatal d’inversions amb què va construir alguns dels hotels més luxosos de la ciutat, els edificis on estan ubicats les oficines ministerials i un dels hospitals més importants.
El menyspreu de Macron
Tot i això, segons diferents analistes entrevistats a Mali que prefereixen salvaguardar la seva identitat per por de represàlies, han estat algunes de les decisions i pronunciaments d’Emmanuel Macron els que han provocat el rebuig més gran entre la població: la manca de cooperació de l’Operació Barkhane – que va arribar a tenir desplegats 5.500 soldats– amb l’Exèrcit malià, on s’ha exclòs d’importants batalles; les acusacions i el rebuig de l’Elisi que els governs malians negociïn amb els grups gihadistes, que compten amb suport entre part de la població del nord i centre del país, i als quals difícilment se’ls pot vèncer per la via de la guerra.
Boris G. Karve, autor del llibre La resolució dels conflictes i les persones desplaçades a Mali (Éditions Universitaires Européens, 2021), consultor jurídic i responsable d’un projecte de reconciliació entre comunitats, sosté que el primer que no s’entén des de l’Europa i els Estats Units és que “no estem davant una radicalització ideològica, sinó econòmica. Tret de Bamako, la gent no té cap oportunitat de millorar les seves condicions de vida. A zones com Kidal, no hi ha ni arbres que donin ombra. La crisi climàtica ha agreujat molt la situació i està empitjorant la guerra. Aquestes persones, si s’incorporen a un grup armat oa les xarxes de narcotràfic, poden guanyar fins a 6.000.000 de cefes a l’any (uns 9.000 euros) en lloc dels 300.000 (uns 600 euros) que poden reunir, com a màxim, amb l’agricultura o el pasturatge”.
Aquest jove de 30 anys es dedica a viatjar per l’interior del país per organitzar trobades interètniques i intergeneracionals per establir les bases de possibles negociacions de pau comunitàries. Sense excloure ningú per la seva ideologia, pertinença a grup armat o trajectòria prèvia. “La guerra és a Mali i són els malians els que en pateixen les conseqüències. Així que sí, cal negociar amb tots els actors armats”, afirma. “Hi ha caps de grups terroristes que són malians, com Iyad ag Ghali, un tuareg que ha acabat dirigint JNIM, la branca d’Al-Qaeda al país. És amb ells amb qui cal negociar. Això no vol dir promoure la impunitat i que caiguin en l’oblit els crims comesos contra els qui van ser assassinats. Però la prioritat ha de ser evitar que els qui són vius acabin igual. I si pensen que els condemnarem a cadena perpètua no deixaran les armes. Són crims imprescriptibles, perquè són de lesa humanitat. Cal elaborar bons dossiers per al futur, però ara, la prioritat és aturar la violència”, afegeix aquest home ben format i implicat en lʼesdevenir del seu país que representa bé tota una xarxa dʼassociacions juvenils que persegueixen també la pau.
L’investigador Iván Navarro destaca alInforme Sahel. Una dècada marcada per la inestabilitat a la triple frontera, de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat de Barcelona, que encara que la resposta al conflicte ha estat, fonamentalment, militar i securitària, també s’han desenvolupat processos de pau des del 2012. Els més importants han tingut els independentistes tuaregs com a protagonistes . Després de diversos intents, van signar l’Acord d’Alger el 2015, fet que va rebaixar el conflicte a la regió del nord, però va mantenir la guerra en excloure els grups gihadistes. Des de llavors han estat diversos els esdeveniments organitzats per la societat civil en què s’ha demanat a l’Executiu que negociï amb organitzacions gihadista com Ansar Dine i Katiba Macina.
El 2017, els ministres d’Exteriors de França i Alemanya es van afanyar a rebutjar públicament la possibilitat de “negociar amb terroristes”. Però, com explica Navarro, el 2020, l’any més mortífer de la guerra –més de 2.200 víctimes– el grup JNIM i el Govern de Mali van acordar un intercanvi de presoners, “fet que va ser saludat pel Comissionat de Pau i Seguretat de la Unió Africana, Smail Chergui, i pel Secretari General de l’ONU, António Guterres, expressant la seva obertura al diàleg amb militants gihadistes al Sahel”. La retirada de l’operació Barkhane aplana ara el camí que es pugui seguir aquest camí. El president Goïta ha manifestat la predisposició a obrir negociacions amb JNIM.
“Les autoritats locals i de les subprefectures fa anys que manen cartes, públicament a l’ONU i al Govern perquè no entri la MINUSMA al seu territori perquè fins que arriben els soldats internacionals estan bé i llavors deixen de ser-ho”, explica una cooperant internacional, amb àmplia experiència al país i que no pot fer públic el seu nom per no perjudicar el treball humanitari de la seva organització. “Els converteixen en objectiu militar d’altres grups”, conclou qui no ha pogut sortir de Bamako per l’alt risc que hi ha per als estrangers de ser segrestats.
Jugant a dues bandes
Durgesh era periodista fins que el 2015 va arribar a un llogaret en què un grup gihadista acabava de fer una matança. “Hi havia molts cossos calcinats, mutilats. Van començar a trucar-me tots els mitjans, totes les agències internacionals mentre hi era. Em va sobrepassar i ho vaig deixar”, explica durant una visita a un camp de persones desplaçades pel conflicte als afores de Bamako. Segons la seva opinió, la majoria de la població de Mali no donaria suport a la sortida de la MINUSMA perquè els seus més de 18.000 efectius suposen milers de llocs de treball per als locals. “Però també és cert que més del 60% recolza la intervenció de l’Exèrcit rus. No veuen cap altra sortida per sortir d’aquesta guerra”, afegeix.
Un alt comandament de l’Exèrcit espanyol que ha passat importants temporades destinat a la missió europea per a l’entrenament de les Forces Armades Malienques (EUTM Mali), de la qual Espanya n’ha estat el principal contribuïdor, comparteix la seva opinió. “Quan estàvem a les seves bases, feien perquè no coincidíssim amb els russos. És clar que estan jugant a dues bandes per veure què els funciona millor. Ha estat evident com anaven creixent el seu suport a Rússia els darrers anys”, explica via telefònica en una conversa amb La Marea.
“Barkhane va arribar a Mali amb un mandat militar per combatre els grups terroristes i ràpidament es va convertir en un actor polític i diplomàtic que intentava influir al govern del nostre país. Barkhane no ha clarificat quin és el seu objectiu real i això ha generat molt de rebuig entre la població. MINUSMA era una missió de pau de l’ONU que els malians van sentir que va acabar convertida en un suport de Barkhane. Però Mali continua necessitant una missió de pau”, conclou Ben G. Karve.
Mentrestant, el president Goïta ha fet públic que ha mantingut converses telefòniques amb Putin per continuar estrenyent llaços en la lluita contra el gihadisme. A Mali, Moscou aprofita el ressort humà de convertir qualsevol signe en esperança: les banderes russes representen l’ànsia perquè aquesta guerra pugui veure el final. Mentrestant, la UE i l’ONU només els en recorda l’origen, que atribueixen al desastre geoestratègic generat per la intervenció internacional a Líbia. Rússia juga amb l’avantatge que el paper en aquest polvorí acaba de començar.
Aquest reportatge forma part d‟una cobertura a Mali realitzada per Patricia Simón i Ricardo García Vilanova en el marc d’ un projecte de l’ Institut de Drets Humans de Catalunya, amb la col·laboració de l’ Escola de Cultura de Pau, finançat per l’ Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
Article original de La Marea
Catalunya Plural, 2024 
