La situació dels habitants de petits pobles amb risc de desaparició representa, per damunt de tot, una injustícia. Crec que ho conec prou bé per poder parlar-ne. Quan no hi ha escola per insuficiència d’alumnes i els petits del poble (si en queda cap) ha d’anar a un poble veí on han concentrat a tots els alumnes de diversos municipis, sense oferta d’activitats extraescolars i que quan toqui anar a l’institut, potser perdran dues hores i mitja d’autocar per carreteres endimoniades… és una clara desigualtat amb els que viuen a la ciutat. I si no hi ha farmàcia, metge només alguna hora a la setmana, sense cap botiga, el pa el porten de tant en tant, no hi ha on fer un cafè o prendre una cervesa, la benzinera més propera està lluny, sense caixers per treure diners, cada cop l’agricultura i la ramaderia va essent més marginal, costa trobar treballadors per noves iniciatives, patrimoni històric i monumental que es perd per manca de recursos, els creients es queden sense missa per manca de capellà i fins i tot, quan en mores, t’han de fer la vetlla a un garatge per manca de sala en condicions… s’ha de reconèixer que és molt diferent viure a l’Espanya buidada que a la plena.
Qualsevol persona raonable ha de ser partidària de disminuir aquestes diferències en lloc d’augmentar-les cada cop més. Les solucions més freqüents solen ser massa simplistes i adoptades des de lluny: tapar els sots de la carretera d’accés, que tothom tingui wifi (com si això fos la solució pels avis de vuitanta o més anys), construir una petita piscina perquè els fills del poble que han emigrat a la gran ciutat en puguin gaudir durant els seus quinze dies de vacances, posar cartells informatius nous a les entrades, etc.
Cap d’aquests cataplasmes va al moll de l’os de la problemàtica. Les solucions no poden ser altres que crear condicions de treball i de vida dignes que facin possible detenir la sagnia de gent jove que encara queda i, fins i tot, aconseguir l’arribada de nous habitants que busquin una oportunitat de vida alternativa a la de les grans conurbacions, cada cop més problemàtiques. Que tornar a viure als pobles no suposi necessàriament la renúncia a tantes coses que ens fan la vida més fàcil, reservat només a un número molt reduït d’herois.
La transició energètica hauria pogut ser una oportunitat per aquests territoris buidats, però el desplegament de les energies eòliques i fotovoltaiques s’està convertint en un element més d’explotació. Sol n’hi ha per arreu i vent també, però per fer possible el seu aprofitament cal tota una sèrie d’artefactes: plaques fotovoltaiques, aerogeneradors (cada cop més potents i més alts), subestacions i línies per evacuar l’energia (seguim amb el vell model basat produir l’energia en un punt i consumir-la en un altre). Tots aquests elements, per a la seva implantació, necessiten sòl i donat que ara per ara produir electricitat és un negoci per a grans companyies, reduir costos és important: és evident que és molt més barat el sòl a zones de l’Espanya buidada, amb una agricultura marginal i amb poc rendiments econòmics, que a prop de grans ciutats on el terreny es va convertint progressivament en edificable, amb grans plusvàlues. Per això la gran proliferació de projectes de renovables es concentra sobretot en territoris de l’anomenada Espanya buidada.
Veiem un exemple: la província de Terol té 14 809 km² i una població de 134 545 habitants (INE, 2021), dels que un 25% viuen la capital. Suposa una densitat de població de 9,08 hab./km², una de les més baixes d’Espanya. Doncs bé, en aquesta província actualment estan en tramitació un total de 336 parcs eòlics i fotovoltaics, amb una potència total de 19.000 megawatts. Aquesta xifra representa més de deu vegades de la instal·lada avui dia i quasi vint vegades més del consum de tota la província. És a dir, Terol serà una exportadora neta d’energia per altres regions d’Espanya. Però a quin cost?
Doncs a un cost ambiental i paisatgístic molt alt, ja que suposa el sacrifici de territoris que difícilment poden resistir l’allau de tants projectes de renovables, sota un model massa semblant als de combustibles fòssils i, per tant, equivocat. Per més que es digui que aquests projectes generen ocupació, sol ser puntual i especialitzada en la fase de construcció; en conseqüència, aliens al territori. I durant la fase de funcionament i manteniment, els llocs de feina solen ser molt reduïts. És a dir, unes xifres allunyades de les expectatives que solen donar els promotors.
A més, cal ocupar terrenys a unes compensacions ridícules. Un cas real i recent: una empresa de renovables (per tant, “verda i sostenible”) ofereix al propietari d’un terreny a Terol, per l’ocupació de 3.133 metres quadrats durant 75 anys, la quantitat total de 2.866,46 € (és a dir, 28 euros a l’any!). I segurament si el propietari es resisteix, acabarà essent expropiat per utilitat pública i interès social quan al darrere de tot està el negoci d’una empresa privada.
Personalment, ho tinc molt clar: la transició energètica feta com s’està fent, suposa una explotació i una injustícia més de l’Espanya buidada, que haurà de generar moltíssima més energia de la que necessita a un alt cost ambiental i que no serà ni a canvi de fixar la població al territori ni de compensar econòmicament tots els sacrificis. Veurem, malauradament, molts megawatts renovables instal·lats a la vegada que continuarà la despoblació d’una part del país. Buit i explotat.
Catalunya Plural, 2024 
