Hi ha molts llocs inexistents a Barcelona. Els del centre ho poden ser malgrat la sobredosi d’enrenou, terrasses i el buidat de contingut mitjançant el consum com a suprem manament.
En canvi, els de la perifèria pateixen d’aquest darrer mal i a més a més corren el risc de desaparèixer. La seva inexistència és corona amb la invisibilitat, doncs no figuren a cap carpeta prioritària. Són fora de focus i, en general, només les seves reivindicacions poden capgirar la truita.
Mentre preparava aquest text, acudiren al meu cap imatges d’alguns d’aquests racons. Un d’ells, el passatge de Ceuta al Carmel, és un document d’una altra època al present, la seva escala amagada per les pendents prèvies al turó, la seva amenaça si el converteixen en parc i perd la zona el seu caràcter pur, seré i salvatge.
L’altra cara de la moneda, només fins a un cert punt, correspondria a Can Peguera, l’únic polígon de cases barates gairebé íntegre, no com el del Bon Pastor, fa pocs mesos a la contradicció de copsar la bellesa de blanc policrom amb la imminència de ruïna.
Can Peguera no haurà millorat la seva posició econòmica. Les mesures des de dalt sobre aquestes casetes marcaven molt la pauta pels seus propietaris, però en aquests marges la Democràcia ha transigit amb la picaresca, sobretot per la peresa quan toca observar; això fa normal interiors remodelats amb solucions molt intel·ligents donades les limitacions espacials, com a la Colonia Bausili de la Zona Franca, amb algun dúplex més aviat miraculós.
Tots aquests llocs són perifèrics, molts d’ells integrants de l’enorme Districte d’Horta-Guinardó, potser el més exemplar a l’hora de la hipòtesis de ciutat federal. Els barris amb autogovern agilitzarien una veritable gestió enfocada als interessos ciutadans des de la proximitat i una comunicació molt més fluida, amb la seu de barri com a engranatge fins a la del Districte, sòlid per no tractar a cada barri com un no res dins de la unitat, sino des de la posició contrària de privilegiar cada part per a millor el tot.
Quelcom que a Horta-Guinardó, més enllà de la seva espantosa denominació, comporta distingir entre Font d’en Fargues i la Clota, o entre el Baix Guinardó i Montbau. No molt enllà d’aquest polígon a les alçades podem anar al velòdrom d’Horta i a la porta central del Laberint.
Una fletxa a la seva dreta em condueix a un descampat urbanitzat, amb finques de planta i una acumulació de construccions mig anàrquiques. Impressiona la vista del fons, un turonet amb senda de sanefa gairebé fins al cim, envoltat de viles com si sortissin d’un quadre de Paul Cézanne.
Es tracta del barri de la Font del Gos, ni tan sols desheretat. Manca de casella a la nòmina dels setenta-tres barris, afectat per projectes passats fins a fer penjar d’un fil el seu rovell de l’ou, al carrer de Cal Notari, un assortit de finques ben assentades a uns desnivells de primera categoria, genials per a passejar sense cap tipus de pressa.
De cop i volta, just quan veig com les escales van a pisos annexos perquè l’itinerari és muntanyenc, un noi a una moto em pregunta de molt bon grat el motiu de fer tantes fotos. Li explico la meva curiositat per la Font del Gos i la intenció d’escriure sobre allò vist, replicant-me encara més amable mentre narra la relativa inseguretat dels darrers mesos a la nit, causada pels lladres, segurs a la seva feina per l’aïllament del barri.
Pel matí no s’escolten els cotxes de la ronda de Dalt i només s’insinuen les veus dels veïns. Si volgués, fins i tot podria recordar el cant d’algun ocell. El sol m’enlluerna quan accedeixo al segon sector de Cal Notari. Com desconec el seus ets i uts em resigno a transitar mig a les palpentes fins a retrobar el meu quilòmetre cero.
Durant uns minuts, la ronda de Dalt esdevé un sinistre calc de la Meridiana dels anys setanta i vuitanta, amb els seus ponts per a creuar del Camp de l’Arpa al Clot, i viceversa. Penso a la Font del Gos, amb plenari avalat pel Districte d’Horta-Guinardó i autogestió real perquè a les seves línies no s’adverteix la intervenció del municipi, romanent com un limbe sedat i sense micròfon.
La tanca de la ronda de Dalt em brindarà anar a l’altra banda només a l’alçada del passeig Universal, un interstici entre ambients i identitats, om si fos un pedaç de la Font d’en Fargues traslladat al Nou Barris amb més reminiscències rurals. Un dels passatges internes és el passadís per a meravellar-se amb les restes d’un aqüeducte, un altre lloc inexistent, resguardat pels seus habitants i la passivitat de la administració, errònia tot ignorant aquest espai, casat des de fa segles amb l’aigua i per tant útil per a disposar de més horts i generar un entorn pacificat, adjectiu més que horrorós per ser des de l’homologació una promesa d’arrencar la naturalitat.
Des de l’aqüeducte, una endevinalla dins d’un misteri, agafo el carrer de Mont-Ral. Té passatgets sense batejar, gairebé idèntics als de l’antiga Vallcarca. Només poden ser una estadística d’enderroc. Sense plaques, el seu dia a dia és un registre àgraf, de memòria sentenciada.
El catàleg de llocs inexistents d’Horta-Guinardó és ben quantiós. Hi ha clàssics del Baix Guinardó com el torrent de Lligalbé i el seu perímetre, així com el barri de periodistes adjacent a Can Baró, una antípoda, doncs la seva omissió ensuma més al benestar dels residents, no com amb el seu contrari, desnonat mitjançant la negligència d’aparcaments i no moure un sol dit, avantsala de la seva putrefacció.
Vaig arribar a la Torre del Moro després d’un passeig des de la Clota. Abans d’inspeccionar-la, em vaig entretenir uns bons minuts al parc de les Rieres. Era diumenge i varis grups es divertien amb tot tipus de balls, de sardanes a flamenco
Segons el nomenclàtor, la ubicació de la Torre del Moro és la plaça de la Ciutadella. La torre feia funcions de vigilància i defensa, adoptades des de fa uns mesos al seu recinte pels ferrallers, transportistes i emmagatzemadors. Al segle XVI, els soldats hi solien fer parada abans de prosseguir envers el castell de Valldaura. La representació d’un home amb un turbant a una de les finestres li atorgà aquest mot, suplantador del genuí Mas Enrich, fins fa uns decennis irradiador d’una minúscula urbanització englobada a Horta sense fer-hi arrels, quelcom ratificat a l’actualitat per la introducció al carrer de Rivero, dos coberts a esquerra i dreta del mateix, caient sense cronòmetre perquè el seu enfonsament només estalviar maldecaps.
Avui en dia, la Torre del Moro és una agonia dins d’un estretor. La Font del Gos clama reconeixement. Si tenim setanta-tres, la suma d’un mes seria un guany amb l’extra d’una reparació històrica. L’aqüeducte i els passatgets de Mont-Ral són paradigmàtics dels llocs inexistents posant-los a la pitjor de les seves pells. Si les autoritats els reconeixen poden embogir o eliminar-los sense miraments. Ambdues tessitures tindrien una cirurgia desfiguradora.
La Torre del Moro podria jugar un rol com l’a priori encomanat a la rehabilitació de la Torre del Fang, al Clot, com a centre de memòria del barri, conjunció de la saviesa passada amb l’Estació de la Sagrera; les seves obres bufen boira contra qualsevol altra problemàtica a la seva zona, com també passa a paratges afins, aquells llocs inexistents escampats per les Barcelones, cadàvers excel·lents malalts per la sordesa municipal, molt estrident quan ven postals pel parc temàtic del turisme.
Catalunya Plural, 2024 
