Per coses de la vida duc unes setmanes sentint-me com si la funció del meu retorn a Barcelona després de les vacances fos el de veure si els carrers segueixen al seu lloc. Això es complementa amb una activitat incessant, on les Barcelones són omnipresents mitjançant el passeig, el meu mètode prioritari de locomoció, causa de moltes alegries i poques decepcions.
En aquestes caminades sol aparèixer, no sempre, un altre factor. Després de publicar l’entrega de dijous solc sentir-me insatisfet amb les fotografies, no per la seva qualitat, sinó per la immensitat del meu arxiu i la peresa a l’hora d’ordenar-lo. Això comporta tornar al lloc del crim i treure instantànies del meu gust.
El dijous passat ho vaig fer amb el carrer de la Muntanya, també permetent-me observar el progrés de les seves reformes, amb una sensació crítica, com d’altra banda és normal, si bé aquella tarda la meva acidesa s’elevà fins a uns altars imprevistos per copsar els ja clàssics colorets multiformes de la súper illa, per ara tan sols presents a la part baixa d’aquesta via.
El meu horror emergeix d’una base molt simple. Els ciutadans de Barcelona no necessiten tanta referència cromàtica per a comprendre com ha mutat la rutina d’un lloc. Durant la pandèmia no estigué malament la cosa, sobretot per la necessitat d’immediatesa. Un cop acabat el malson em semblaria genial veure com l’Ajuntament, molt diligent amb les obres prèvies a les eleccions, deixa de tractar als habitants de la capital catalana com si fossin nens amb escàs coeficient intel·lectual.
Tanta estètica sostenible podria resoldre’s amb meres indicacions i determinats elements de mobiliari urbà, alguns queden ben, com es dóna a la súper illa pionera del 22@, simples, i per això mateix efectius, sense marcar tot tant, motiu d’escarni pels governants i delit de burla per a tots els vianants, per sort alfabetitzats.
Des de la part alta de Muntanya em recreo a l’skyline, tancat amb la casa Fullerachs de Masdéu Puigdemasa, sempre somrient per marejar-me amb la seva hiperactivitat constructiva durant els darrers dos decennis de la seva trajectòria, sense oblidar la seva passió per perseguir-me als meus itineraris, doncs és difícil no localitzar als mateixos finques projectades per aquest mestre d’obra.
La Fullerachs ve precedida per l’Aragall Tuset, a la que segueix en aquesta processó de verticalitats la Casa Joaquim Uriach i Uriach, a la cruïlla amb Ripollés. Data de 1910, any on Muntanya té relatiu protagonisme en aquella premsa de minúcies quotidianes, una bellesa perquè el diari explicava el dia a dia des d’allò mínim, en aquest cas nodrint-nos de l’estat de l’enclavament, destacat per robatoris surrealistes, incendis inexplicables a sastreries, futures promeses d’empedrat, carrerons adjacents plens de porqueria i el constant nerviosisme del sereno per l’assalt a corrals, sempre i sens falta a altes hores de la nit.
La casa Uriach es troba enmig de dues unitats geomètriques més aviat horitzontals, res sorprenent si es coneix la Història fabril de Camp de l’Arpa. Els Uriach s’establiren a finals del segle XIX a una petita drogueria al Born, per, tot seguit, donar el salt a la Barcelona, on tenien el seu laboratori de preparats per a la seva farmàcia del carrer Bruc.
Més tard es traslladaren al Camp de l’Arpa. Joaquim Uriach, mort l’any 1953, confià a Joan Bruguera Roget per a alçar nous magatzems de material, impressionants a la vista malgrat tenir l’aire de tants altres ingenis repartits per la ciutat comtal, com, per a fer-nos una idea, Els Serra i Balet del carrer Ortigosa, firmats per Josep Graner.
Uriach mai es tancà en banda, més aviat el contrari. Com a conseqüència, l’empresa prengué impuls durant dècades, fins al present, on s’ha reconvertit als productes d’autoconsum pel benestar personal. Abans, als cinquanta, feren saltar la banca amb la cèlebre Biodramina, de record ambigu per a tots aquells poc tolerants amb les corbes de la carretera, si es vol semblants a la coronació de l’immoble de Muntanya, res de l’altre món malgrat tot el bagatge acumulat per tan il·lustre saga al seu sector.
El 1959 iniciaren la construcció de la seva seu central a Degà Bahí, rubricada per Manuel Ribas Piere. Al cap de mig segle arribà la següent transformació de l’entorn, quan la mansana de Degà Bahí, Ripollés, Nació i Muntanya es revitalitzà en tots els sentits a través l’erecció d’edificis de vivendes per a joves, acompanyats d’oficines, on amb anterioritat funcionaren els Laboratoris Uriach. La iniciativa, rubricada per Eduard Gascón, fou finalista del Premi FAD. L’espai té equipaments municipals i fins i tot una plaça, en honor a l’escriptora Carme Monturiol, dins la tendència contemporània de feminitzar el nomenclàtor per a equilibrar l’aclaparadora majoria a favor del gènere masculí.
Joan Bruguera Roget deixà la seva petjada, d’aquelles anònimes, però detectables si t’hi fixes una mica, com passa a l’avinguda República Argentina amb una trilogia encomanada pel fabricant Miquel Sans Grau, potser la seva contribució més important. En aquest sentit, poc li enveja la mola de les sederies Fàbregas a torrent d’en Vidalet, remarcada pels graciencs per imponent, no com les seves viletes del carrer de Campoamor o la serenor de l’escola Verdaguer del carrer de Lleida.
Cada una de les seves aportacions es recognoscible a l’instant a la zona on s’ubica, això sí, sens cap referència a l’autor, com es dóna a la mansa Uriach amb aquells qui l’engrandiren, quedant-se el bloc protagonista de les nostres pàgines d’avui com un símbol de configuració del perímetre i de la inauguració de cert pervenir, en consonància amb l’adopció d’una progressiva modernitat per haver ingressat a les xarxes barcelonines i patir un boom edilici, clau per a abandonar el vell rural sens renunciar a una personalitat única, ocupada en tots aquests murs per la magnífica modèstia de la classe treballadora.
Catalunya Plural, 2024 
