A la seva primera entrevista a TV3 després de la crisi de govern, Aragonès es va desmarcar de qualsevol obligació o necessitat d’aconseguir un nou pressupost. Més enllà de reconèixer que millor aniria comptar amb uns pressupostos actualitzats, no s’ha mostrat interpel·lat per haver d’afrontar en termes pressupostaris la situació inflacionària que estem travessant.
I és que el canvi de govern, sobrevingut pel desafiament de la moció de confiança que plantejava Junts, ha posat Esquerra panxa enlaire. Des de la implosió del Procés, els republicans confien refermar la seva hegemonia sobre el camp catalanista des del principal suport institucional de què poden disposar: la Generalitat de Catalunya. Lluny d’optar per alguna forma d’actualització del procés o fins i tot refundació del mateix partit, ERC ha optat per interposar un govern entre la seva organització i tota la resta.
Com és sabut, el Govern monocolor ampliat d’ERC ha demarcat un territori polític sobre el qual redefinir la centralitat a la política catalana. Va de seu que en aquesta constel·lació el partit és cridat a ser l’astre rei. La qüestió, és clar, és si aquesta aposta és consistent amb la situació actual de Catalunya o si, al contrari, està abocada al fracàs. Per començar per la persistent divisió civil a què Esquerra no vol posar solució. Només cal pensar en la vacuïtat d’apel·lar al mitològic 80% com a cercle concèntric de l’hegemonia independentista.
Sembla força evident, doncs, que abans que governar, el que preocupa Esquerra és consolidar-se com a primera força independentista i, des d’aquí, ocupar la centralitat de la política catalana. Per aconseguir-ho s’afirma a ser el que Katz i Mair ja fa temps van definir com a “catch-all-party”. En contrast amb el “partit de masses”, també conegut com a “partit popular” (Volkspartei) o “partit atràpal-tot” (catch-all party), el “partit-càrtel” és aquell que afronta la caiguda de participació recorrent al suport estatal com a mitjà de mantenir (o fins i tot millorar) la seva posició en el sistema de polític.
És important fer notar aquí el descens històric de participació que va tenir lloc a les darreres eleccions autonòmiques. Un descens que no només va assenyalar la dada del 2021 com a mínim històric de participació (51,29%), sinó que ho va fer, precisament, després d’una sèrie consecutiva de quatre eleccions incrementant l’índex des del 56,04% el 2006 fins el 79,09% el 2017. Ni més ni menys que una caiguda de 23,05 punts de cop.
No és de sorprendre, per tant, que davant la implosió del Procés, Esquerra hagi preferit escollir les institucions com a camp de batalla on fer-se fort i consolidar el sorpasso a CiU i les sigles hereves. Menys comprensible resulta que Junts confiï a insistir en la mobilització per lliurar la seva batalla; sobretot si tenim en compte la caiguda de participació a les accions independentistes.
Així, tot apunta que Esquerra s’ha decantat per sortir de la crisi amb un govern de partit abans que convertir-se en un partit de govern. Darrere d’aquesta opció es troba segurament la convicció que l’any electoral que queda per endavant, podrà fer valer els rèdits del govern monocolor ampliat a les eleccions següents al Parlament. Un cop més, l’agenda electoral es torna a interposar en la possibilitat de consolidar una acció de govern.
No altrament es comprèn, en fi, l’estructura d’incentius creada en incorporar independents amb simpaties qüestionades en els aparells dels seus partits de procedència. No es tracta de simple proselitisme. La cooptació de la portaveu dels Comuns, Elisenda Alamany per a la candidatura d’Ernest Maragall, posa de manifest tot un modus operandi propi dels catch all parties: enviar el senyal de per on s’obre la finestra d’oportunitat.
Els propers mesos tindrem ocasió de comprovar els resultats d’aquesta operació. Però avui dia, si atenem els resultats d’Esquerra en els últims lustres, no sembla que hagi donat mals rendiments. Queda per veure, és clar, si la cloenda del Procés ve acompanyada de la restitució dels escenaris d’abans, en què el règim del 78 encara gaudia de bona salut.
Catalunya Plural, 2024 
