Aquest dissabte vaig anar de passeig amb els alumnes de la Llibrería Nollegiu amb l’objectiu de caminar pel Camp de l’Arpa. Com és comprensible, la visita fou ben útil per a captar els seus pensaments sobre el barri, trobant-nos amb un espontani, molt significatiu per les seves opinions al voltant del patrimoni, sobretot quan clamà per enderrocar tot allò no alineat segons les actuals voreres.
Ens abandonà just a la confluència de Freser amb Maragall, quan un immoble de Domènec Boada degué causar-li una granellada o quelcom per l’estil. Nosaltres seguírem l’ordre canònic d’aquests darrers articles, i quan assolírem Muntanya vaig comprovar com la síntesi havia quallat, des d’Eterna Memòria com a junció separada fins a la imminència de la súper illa, a simple vista gairebé innecessària per l’escassa freqüentació de cotxes a les dues de la tarda.
Molts dels meus acompanyants volien teixir amb més verd el carrer, ara mateix desolat, si bé la seva absència ponderava el predomini estètic de l’skyline del cantó d l’esquerra, amb la seqüencia de cases Aragall Tuset, Uriach i Fullerachs com a magnífica trilogia.
Anàvem solls, aturant-nos a la cantonada d’aquesta darrera amb Degà Bahí. La Fullerachs és cèlebre al barri per les seves façanes, una espècie d’al·legoria, segons m’han explicat molts veïns, de les muntanyes de Montserrat i la seva verge.
En el meu cas, sempre he mostrat molta predilecció per les peripècies del seu autor, Josep Masdéu Puigdemasa, clàssic de les Barcelones i sense fi previsible, doncs el seu repertori és com una taca d’oli expandint-se amb ordre, però anàrquic, amunt i avall de Barcelona, des de Vallvidrera fins a la Font d’en Fargues.
Al Camp de l’Arpa, com hem vist les darreres setmanes, la seva presència també circula amb aquest mateix modus operandi. A Ruiz de Padrón o Rogent es manifesta sense vergonya. Destaca i passa desapercebut, sense contradicció per la tranquil·litat de les seves ubicacions i les presses dels éssers humans, poc educats des d’aquesta vessant i massa accelerats per a fer una parada i contemplar el seu llegat.
Si ho fessin, com els meus alumnes, remarcarien com la Fullerachs es troba a una excepcional panoràmica. L’herencia d’Uriach el flanqueja, mentre a la dreta una forma ataronjada conserva el seu misteri per mancar d’informació als arxiu i així acréixer els enigmes de Degà Bahí, un carrer potser salvat de l’obsessió per liquidar-la, i d’aquesta manera perpetrar l’allargament de Provença fins a la Meridiana, per establir-se una normativa on es limita l’espai a la quadrícula pels vehicles privats.
A Fullerachs correspon el 66. El 64 i el 62 són per a la casa José March, on s’emplaçà la sucursal a la barriada de la Cooperativa la Flor de Maig, aquí denominada Cooperativa la obrera Martinense, sense res pel seu record un cop cessà activitat, no com amb l’Antigua del Camp de l’Arpa del carrer Fontova, preparada per a ressuscitar en breu, o la Formiga Martinenca del carrer Mallorca, enfront el parking GRATSA.
El seu mestre d’obra fou Ramón Ribera Rodríguez, un dels puntals constructius dels alentorns, emperador de Muntanya de mode ben funcional i protagonista d’alguns racons del carrer del Clot, tan sols per citar algunes de les seves aportacions, nombroses en comparació amb las de Ramon Freixes Mallofre, arquitecte municipal de Llinars del Vallés, qui no obstant el 1907 complí amb l’encàrrec de Josep Güell al número 60.
Aquestes secundàries de luxe per a Fullerachs rubriquen la segona trilogia de Muntanya. La seva situació junt a Degà Bahí és una d’aquelles benediccions casuals; resulta ben temptador agafar aquest carrer per anar fins a Nació i desmentir en aquest tram a l’espontani per una irregularitat discrepant a la seva alineació, de voreres bastant paupèrrimes, perfectes per a cavil·lar com seria de positiu modificar-les fins a igualar-les al nivell del sòl, per estètica i ser pràctics.
Confesso tenir una altra motivació per a enfocar aquests darrers compassos pel Camp de l’Arpa. Des de fa mesos m’encanta descendir un xic més per Muntanya per enllaçar amb Nació mitjançant el carrer Vidiella, dedicat a l’homònim pianista, mort el 1915, dos anys abans de l’adopció de la seva memòria al nomenclàtor per a evitar el duplicat amb Clavé, de músic a músic.
Segons el cadastre, la majoria de les seves vivendes s’edificaren entre 1880 i 1900, amb fractures per les ànsies de la piqueta durant el tardofranquisme i un bri de Noucentisme enmig d’aquesta uniformitat fragmentada, més bella pels mandariners i la seva línia de l’horitzó fins a Nació.
És ben trist disposar de tan poques dades sobre Vidiella. Mai m’ha estranyat que una de les seves plaques estigui escrita en castellà. La seva existència és com la d’un tros independent sense gairebé vincles amb els alentorns, i no és quelcom d’avui, doncs l’hemeroteca i la Gaseta Municipal són ben minses, com si aquí pocs haguessin posat els peus, excepte els seus residents.
Un d’ells és la nota de color per, almenys, simbolitzar el perquè d’aquesta relació amb la Història. El mati del diumenge 3 de juliol de 1927 hi hagué un accident a la Diagonal. El cotxe matrícula 13831 es donà a la fuga després d’envestir a la motocicleta pilotada per Luis Anglí, habitants dels baixos del 19 de Vidiella i posseïdor d’un Ariel de 500 centímetres cúbics.
L’home, soci del Real Moto Club de Catalunya i participant a curses col·lectives durant el segon lustre dels anys vint, es veié envoltat de vianants disposats a ajudar-lo, rebutjant-la per a equiparar-se amb el silenci de Vidiella, veí i carrer agermanats en el mutisme d’ésser sense gairebé ser, emparats en aquesta condició per a sobreviure a la jungla i créixer sense tantíssim soroll indecent.
Catalunya Plural, 2024 
