María Casares va néixer a la Corunya el 1922 i enguany es compleix el centenari del seu naixement. Amb motiu de la presentació de l’obra a Barcelona el 24 d’octubre a la llibreria Alibri, Clara Fuertes (Aranda del Duero, Burgos, 1975) posa de relleu la figura de la musa de l’existencialisme francès, que va protagonitzar obres escrites per dramaturgs de la talla de Jean-Paul Sartre i Albert Camus, amb qui va mantenir una atípica història d’amor i infidelitats.
Has dedicat moltes hores a l’actriu de teatre María Casares, documentant-te i novel·lant-la. Què has après d’ella?
Un món. El món de María Casares: sentiments, vocació, llibertat, amor, compromís per la vida, per l’art. M’ha enamorat aquest personatge, la seva passió per la vida. Ha estat un regal narratiu.
Com entres en els seus pensaments? En què et bases, en la seva autobiografia, en les cartes a Camus?
La documentació va ser molt extensa. Però jo volia centrar-me en el costat més personal i sentimental de María Casares i, per fer-ho, vaig treballar amb la correspondència que María i Camus es van intercanviar durant anys (vaig haver de traduir-la del francès) i amb la seva pròpia biografia, “Residente Privilegiada”.
Per a arribar fins a María, vaig tenir clar des del principi que necessitava dues veus narratives; d’una banda hi havia María, en forma de soliloqui, una figura teatral perfecta per a ella i per abordar el seu caos, els seus pensaments, la seva manera de sentir extrema, els seus silencis i solituds, la seva felicitat i les seves tristeses, aquest tot i res que la definia i, en contraposició al desordre de María, una veu serena, professional, potser la d’un futur escriptor que expliqués la seva vida de manera cronològica en forma d’article perquè el lector no es perdés en les divagacions de María.
No és la primera vida que novel·les. Ja ho vas fer amb l’escriptora Irène Némirovsky a “Mi querida Irène”. T’agrada recuperar històries de dones artistes que haurien de ser més conegudes i reconegudes?
Per descomptat, per a mi és un compromís narratiu explicar-nos, parlar de les dones, no sols conegudes o reconegudes, també anònimes. Em fa mal la nostra invisibilitat.
El cas de María Casares és especialment sagnant. Ella va ser una gran actriu, va brillar per si mateixa, per la seva feina, pel seu esforç, va ser estimada a França, admirada i respectada. Va actuar en centenars d’escenaris, va ser reconeguda internacionalment com una de les millors actrius de teatre del segle XX i, no obstant això, per a nosaltres, per a la seva pròpia gent i pàtria, ha estat i és, encara avui, una completa desconeguda. I crec que es mereix que reivindiquem la seva figura, que la coneguem. Treure-la de l’oblit, aquest ha estat el meu objectiu; el meu gran desig és que ens sentim orgullosos d’ella, de tot el que va aconseguir, de qui era, de la seva tenacitat; que s’estudiï la seva vida, almenys, en els centres d’ensenyament d’interpretació.
Ella va ser una gran actriu, va brillar per si mateixa, per la seva feina, pel seu esforç, va ser estimada a França, admirada i respectada
“Viure és sentir, sense amargors, totes les edats”, deia María Casares. Creus que tenia la virtut de saber viure, també, totes les hores, i d’aquí el títol del teu llibre?
María va voler moltes vegades morir, però sempre va triar la vida. Viure-la intensament. “Todas las horas del día” és un títol homenatge a la vocació dels artistes que mai tenim hores suficients per perfeccionar el nostre art. I és que aquest és el veritable èxit d’un ofici, les hores. No hi ha hores per a la feina que estimes.
Com definiries la relació entre María i Camus? Tants anys d’amants, infidelitats i entrega desmesurada…
Com el tot i el no-res. Ells mateixos es van definir així. La seva relació va durar dotze anys i, durant tot aquest temps, només interromput per la mort de l’escriptor, es van estimar amb passió, incondicionalment; va ser un amor real, valent, company. María el va estimar tota la vida, el va estimar fins i tot quan es va casar. Camus va ser el seu gran amor.
La Maria de la teva novel·la confessa que estima Camus amb les seves contradiccions, els seus desvaris, la seva dona i les seves altres amants. S’entén aquesta manera d’estimar?
S’entén si ets com ells, lliures, sense prejudicis. Per a María una hora amb Camus compensava qualsevol absència.
L’exili la va marcar totalment…
La va marcar en tots els sentits, no només com a persona, també a nivell polític i intel·lectual. Al principi, mare i filla, es van prendre l’exili com l’única manera de posar-se a resguard de la Guerra Civil i fugir de la por i el dolor, però cap de les dues va ser conscient del que significava marxar, tampoc del que duraria la guerra i, molt menys, que mai tornarien a casa ni a la seva pàtria, i prova d’això, van ser les seves maletes plenes d’un tot inservible. Tanmateix, l’exili les va unir. Les va fer fortes. Estaven soles i havien de començar des de zero. I així ho van fer.
Tanmateix, l’exili les va unir. Les va fer fortes
Airas, el periodista que crees a la novel·la per entrevistar María Casares, assegura: “Qui va dir que la Guerra Civil s’havia acabat el trenta-nou va ser un insensat”. És María un exemple d’això, amb aquest halo de supervivència i nostàlgia alhora?
María i tants milers d’exiliats, detinguts i represaliats de la postguerra. María, a més, va haver de sofrir l’estigma i la repudia d’una Espanya franquista per ser la filla d’un líder republicà, i, després, durant la transició i la nostra jove democràcia, en una certa manera, va sofrir la deixadesa política.
Personifica la passió i la solitud, el fet de viure intensament i no poder desfer-se d’una Espanya que no existia?
Sí, personifica la seva nostàlgia, la infància perduda, la pàtria. Pensava en Espanya amb tanta melancolia que feia mal. I, d’alguna manera, la seva tornada a Espanya, amb la mort de Franco, per representar l’obra d’Alberti, “El adefesio”, va ser el seu punt d’inflexió. Sempre va anhelar tornar, i quan ho va fer, va sentir que el món que ella havia estimat ja no existia. Adonar-se d’això va ser molt dur.
Pensava en Espanya amb tanta melancolia que feia mal
Qui era María en els escenaris?
María era una sala de teatre plena. Era un públic lliurat al seu art, era la vida mateixa interpretant-se. Ella sempre va dir que el teatre era la seva vida: ‘Per a mi actuar és com parlar, una cosa natural, em surt sol, sense esforç’.
Es va refugiar en el teatre. Creus que l’art cura?
Ho crec. Cura i mitiga el dolor. I si no ho cura, almenys l’adorm bastant. L’art és la llar de la gent creativa i sensible. És un temple.
Malgrat els actes del centenari del naixement de María Casares, continua sent una desconeguda, o ja es va recuperant el seu nom i la seva memòria?
Sí, encara queda molt per fer, encara que enguany s’han fet actes en el seu honor, sobretot en la seva terra, la Corunya, no és suficient. Jo, per part meva, continuaré parlant d’ella, continuaré reivindicant la seva figura, continuaré estimant-la i desitjant que la gent s’acosti a ella “Todas las horas del día”.
Catalunya Plural, 2024 
