L’abril de 2004 aterrava per primer cop a Beirut. Durant el meu primer viatge al Líban, aquell petit país en km2, enorme en història i de dimensió còsmica en allò referent a la complexitat de la seva societat. Amb una idiosincràsia polièdrica, amb tantes interpretacions de la seva realitat com religions, grups ètnics i partits polítics té, el Líban, i en especial Beirut, la capital, és un lloc impossible d’oblidar un cop l’has conegut. Difícil serà que no hi acabis tornant per alguna raó.
En el meu cas, després del 2004, hi vaig tornar el 2007 i, des d’aleshores, vaig passar-hi temporades de setmanes o mesos en diferents viatges fins al 2016. Dotze anys de contacte amb una ciutat, un país, que vaig conèixer quan encara vivia Rafik Hariri, exprimer ministre assassinat el 14 de febrer de 2005, i quan Síria encara tenia desplegats fins a 40.000 soldats al sud i al sud-est del Líban, com a forma de pressió a Israel i la seva ocupació del territori sirià dels Alts del Golan i, també, com a element de control a un país que havia estat en guerra civil des del 1975 i fins al 1992 i que Síria ha reivindicat històricament com a part del seu territori.
Aquell primer viatge, amb 24 anys, va ser gairebé iniciàtic, però no del tot, perquè el 1999 i el 2003 ja havia viatjat a Palestina i havia pogut copsar un bocí de la història de la Humanitat allà on, sembla ser, es va escriure la part que més ens ocupa culturalment i religiosament als que vivim en aquestes latituds, però sí que va ser “el viatge” iniciàtic per conèixer la realitat del poble palestí refugiat, escampat arreu del món i especialment concentrat als països veïns d’Israel, com Jordània, Síria, el Líban i Egipte.
Algunes persones que ja havien visitat els camps de refugiats del Líban em van advertir: “…no et creuràs com viuen, semblen fortificacions medievals, són com petites repúbliques independents, a dins no entren ni policies ni soldats, només hi ha les milícies palestines, cada facció controla un barri del campament…”. El meu cervell no acabava d’entendre allò, suposo que degut a la meva falta d’experiència i a la meva ignorància. Tot i que havia visitat algun campament de refugiats el 1999 a Betlem, Palestina, pel que em deien, el que em trobaria seria quelcom molt singular.
De l’hotel on m’allotjava aquell abril calorós de 2004, al barri de Hamra (“la vermella”, en àrab), fins a Xatila, no hi duen haver més de 3 kilòmetres en línia recta, però el trajecte amb el taxi podia allargar-se fins a 40 minuts, perquè tot i que Beirut no és El Caire, el trànsit és infernal a qualsevol hora del dia.
Vaig baixar del cotxe i em van dir: Aquí comença Xatila. Una espècie de camp de futbol et dona la benvinguda si entres des del nord i, ràpidament, t’endinses en un dels carrers perimetrals del campament. 1 km quadrat per, aproximadament unes deu mil persones, refugiades palestines, segons el registre de la UNRWA (l’organisme de Nacions Unides creat per atendre exclusivament a la població palestina refugiada després de la creació de l’estat d’Israel el 1948). Des de 2011 i amb l’inici de la guerra a la veïna Síria, la població del camp s’ha duplicat i es creu que, actualment, hi viuen unes 20.000 persones en el que és una densitat de població excepcionalment elevada, de les més altes del món. Els camps de refugiats amb tendes de campanya dels anys cinquanta van deixar pas a construccions precàries, construccions en totxana per, al cap d’unes dècades, esdevenir en un barri perifèric de construcció en obra. Com que el perímetre d’1km quadrat no és ampliable, els i les refugiades palestines van anar construint cap al cel, per poder disposar espai pels fills, pels nets… perquè a Xatila hi viuen ja tres generacions completes de refugiats i ja comença a apuntar la quarta, la que conformen els besnets d’aquells que van fugir de casa seva al nord de Palestina, amb les claus a la mà per no tornar mai més.
Els primers minuts de caminar pels carrers d’aquest lloc van provocar en mi un impacte visual i sensorial. Sota el sol de la primavera beirutí de sobte et trobes caminant per carrers molt estrets als quals no hi arriba la llum perquè les construccions s’han fet com s’han pogut i, per tal de facilitar-ne la cimentació, sovint, unes construccions es toquen amb altres i acaben, alguns d’ells, enganxats pels terrats o per les plantes primeres, generant túnels i passadissos dins del camp que recorden a ciutadelles de l’Edat Mitjana, però al segle XXI. El segon fet que impacta és el sistema d’electricitat del camp, extremadament precari, i que es conforma per un teixit de teranyina de cables de paret a paret, de finestra a finestra, per tal que els habitants disposin d’algunes hores d’electricitat al dia. El tercer aspecte que impacta, entre molts d’altres, és la precària salubritat del lloc, amb un clavegueram incapaç d’assumir el volum d’evacuació d’aigües residuals de tanta població.
Potser m’havia endinsat 300 o 400 metres camp endins, pel seu carrer principal, i anava fent fotografies dels cables, de les parets amb els seus grafits, d’algun xatilià que s’hi avenia… quan, tombant de carrer, un parell de xicots joves, equipats amb una armilla i un fusell AK-47, em van donar l’alto. Aleshores el meu coneixement de l’àrab era nul, igual que el seu d’anglès. Amb bones formes em preguntaven què hi feia allà, perquè feia fotos, per qui treballava… quelcom que vaig saber quan en Yaheah va aparèixer pel meu darrere i, en anglès, em va preguntar d’on era jo… quan li vaig dir que era de Barcelona, va començar a parlar en un castellà perfecte. Els dos nois armats d’Al-Fatah, el partit polític fundat per Iàssir Arafat, que vigilaven aquell sector de Xatila en veure que Yaheah prenia el control de la conversa i de mi, es van acomiadar fent una salutació formal al qui, al cap de pocs dies, es convertiria en qui ha sigut un dels meus millors amics durant gairebé vint anys, fins que va morir el passat 10 de setembre.
Segurament reconegueu el nom de Xatila de la massacre que s’hi va perpetrar ente el 16 i el 18 de setembre de l’any 1982, contra la població palestina refugiada del campament i contra libanesos musulmans xiïtes del barri de Sabra quan, durant la Guerra Civil libanesa (1975-1992), les milícies libaneses cristianes falangistes, amb el suport d’Israel, van assassinar entre mil i tres mil persones a sang i foc. És el que es coneix com a la massacre de Sabra i Xatila.
Des d’aquell dia d’abril de 2004 va ser la meva guia i el meu protector a cadascun dels més de deu viatges que vaig fer al país del cedre. Una amistat sincera i eterna. Yaheah era un amic que no feia preguntes: t’abraçava. Quan vaig començar a col·laborar amb Pallassos sense Fronteres com a responsable de logística i després com a director de comunicació, Yaheah es va interessar des del primer minut a poder acostar la feina d’aquests voluntaris artistes a la infància refugiada de Xatila i, també, a la gent gran, de la tercera edat, sense recursos. Durant deu anys va ser un voluntari més de Pallassos sense Fronteres, i va aconseguir que milers de nens i nenes rebessin el bàlsam del riure per ajudar-los al seu dia a dia en un camp de refugiats amb unes condicions de vida veritablement vergonyants.
Yaheah va fundar i liderava l’associació Majd al Krum, una ONG a través de la qual coordinava l’ajuda social a centenars de famílies refugiades sense recursos de Xatila. També va crear l’equip de futbol del mateix nom i va impulsar la lliga entre la desena de camps refugiats palestins del Líban, per tal de fomentar l’esport i la fraternitat.
Majd al Krum és el nom del poble a Palestina del qual els seus pares, el 1948, van haver de fugir refugiats a causa de la guerra que es va desencadenar després de la creació de l’Estat d’Israel. El poble va quedar arrasat després dels combats i ara al seu lloc hi ha una ciutat israeliana. Yaheah, per ser refugiat palestí, tenia prohibida l’entrada a Israel, és a dir, a la terra que va veure néixer el poble palestí. Estava a punt de rebre la nacionalitat sueca i, amb ella, podria haver intentat entrar Israel. Ja no ho podrà ser.
Des del primer viatge a Xatila, el sentiment d’estar coneixent una petita República m’acompanyava cada cop que m’hi endinsava. Una República complicada, amb inseguretat, insalubritat, sense esperança, a la qual persones com Yaheah aportaven una mica de llum. Yaheah és una persona que no passarà a la història de la cooperació, i que no s’estudiarà als llibres que parlin dels conflictes del Líban… però és una persona imprescindible per tots aquells que la vàrem tenir al nostre costat i passarà a la història de la memòria col·lectiva de Xatila, paradigma i símbol del sense sentit dels conflictes armats i el que implica ser refugiat.
Creat fa més de setanta anys, Xatila segueix dempeus perquè no poden tornar a casa seva, i tot i que reivindiquen cada dia Jerusalem, cada any que passa, el nom de la ciutat santa, capital de Palestina, es transforma més en un miratge que en una realitat possible: no tornaran a Jerusalem, i ho saben, però la seva existència els empeny a diari amb una energia incomprensible, en un entorn i un context verdaderament durs.
Yaheah ha sigut un cronista de la vida al camp i ha fet que moltes persones en coneguem la seva realitat i, d’aquesta manera, contribuïm que es conegui. Per això, i tot i que aquest article vol ser un homenatge al Yaheah és, més encara, un homenatge a Xatila i els seus ciutadans.
Xatila és una vergonya per a la humanitat, però un exemple de resiliència únic. No hi ha esperança, però els que hi viuen la reivindiquen mirant cap a Jerusalem.
T’estimo, amic.
Catalunya Plural, 2024 
