No crec pas que Twitter sigui un femer ni un bar de borratxos. Tampoc no em sembla la “vida real” –sigui el que contxos sigui la vida real– ni el lloc d’acompliment d’una mena de megaoracle social propiciat per un algoritme ominós. Fa molts anys que el món és món i a tot arreu hi ha hagut sempre gent de tota mena. Igual que no funciona un solucionisme tecnológic (la creença que els grans mals socials o humans poden ser solucionats per grans remeis tècnics) existeix la temptació del perjudicialisme tecnològic, és a dir, que la rel dels nostres mals és d’origen tècnic i que cal matar el gos artificiós per acabar amb la ràbia inhumana (aquesta és la ideologia que implica el decreixentisme i que amenaça amb convertir l’esquerra europea en una altra cosa).
La gràcia de Twitter és que malgrat els anys que dura, 16 ara com ara, encara sorprén molta gent. Cada dia ens desperta amb novetats molt i molt interessants i ens du a la pantalla del dispositiu a cada instant un corrent de paraules abassegador: el corrent de la vida, continu i apassionant, la remor de la inquietud humana en acció incessant, la paraula com a manifestació primera, omnipresent i omniexpansiva del món humanitzat, transformat de natura en cultura mitjançant la paraula. Hi ha un fonament filosòfic molt profund en el fonament, abast i implicació de Twitter com a creació humana pel que fa a la naturalesa del nostre gènere.
En què rau la fascinació de Twitter
El que ens fascina de Twitter no és cap giny tecnològic sino una cosa tan senzilla com unes frases curtes d’extensió predeterminada, susceptibles d’acabar lligades en una o diverses conversacions i que poden interpel·lar o incorporar molta més gent. Aquesta era la idea fundacional i per extensió la de la web 2.0, propiciar una conversació gegantina universal que afavorís no només l’intercanvi d’informació sinó la creació de bases per a l’enteniment enraonat.
Per aquest motiu un servidor continua mirant-se Twitter no només amb curiositat sinó amb respecte. Perquè el problema de l’ordre social –anava a dir l’ordre públic—a Twitter no és ni d’educació i maneres, ni d’activisme polític, ni d’incultura, ni de mala voluntat; el problema és de pluralisme. I la pregunta, quant pluralisme som capaços d’aguantar, comptant amb totes les seves manifestacions i conseqüències?
La pregunta és rellevant perquè de fet, afecta no només a les xarxes socials d’internet sinó a la democràcia sencera. Tot intent de condicionar, limitar o reduïr la democracia passa per plantejar-se aquesta pregunta i fer jocs malabars amb la possible resposta de cara a entabanar el públic. El periodisme neix, precisament, per fer possible l’exercici del pluralisme imprescindible per a la democràcia i per aixó no hi ha democràcia sense periodisme.
La democràcia, basada en la tolerancia, el pluralisme i la suspensió temporal o parcial del principi ideal de no contradicció, és sempre una excepció. La civilització pluralista requereix l’admissió de maneres diferents de pensar i exigeix una resolució dels conflictes sustentada en la pirueta més gran mai exercitada: el govern de les majories practicat mitjançant el respecte escrupulós dels interessos de les minories, que no només cal preservar sinó incorporar la seva cultura al pensament hegemònic vigent.
La manera humana de gestionar alló quotidià
Viure en democràcia vol dir, doncs, fer-ho tot acceptant la pluralitat, la diferència, els matisos i les oposicions aparents, que no són tals puix només existexen en el món platònic de les idees pures però no en les realitats factuals dels mons tangibles. Guanyar la democràcia és una tasca sobrehumana perquè suposa anar a la contra d’una tendència natural: fer passar per necessitat obigada un principi el que no és més que la justificació d’un interés particular.
El que anomenem periodisme –i que probablement es digui d’una altra manera en el futur—no és altra cosa que la manera humana de gestionar la consideració col·lectiva de l’esdevenir quotidià en la democràcia pluralista. El periodisme és la creació magistral i la culminació de la cultura democràtica en tant que establiment de l’acceptació pública del pluralisme democràtic. És a dir, comptar amb la diversitat forçosament o aparentment contradictoria necessària per a la convivencia i la vida bona. El periodista és un explorador de les contradiccions i paradoxes de les realitats que és capaç d’acceptar-les, comprendre-les i gestionar-les.
El periodisme no està fet per als caps quadrats, siguin aquests propietats de gent il·lustrada o de cabestres de salvatgia. La feina és percebre alló paradoxal i gestionar alló contradictori. El periodisme no està per dir-li a la gent el que ha de pensar sinó per ajudar-la a pensar per ells mateixos: interpretació de realitats que semblen ser una cosa i són una altra.
Per aixó Twitter, fins i tot en la seva cruesa més punyent, és tan valuós per al periodisme: perque mostra les contradiccions obligades per la naturalesa del pluralisme democràtic i la necessitat de gestionar-lo, ni que sigui a cops de sabatot.
Catalunya Plural, 2024 
