Basharat Changuerra i Canalejo (38) és la candidata de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona i actualment ocupa un escó al Parlament de Catalunya. En les seves mans estarà la de liderar una formació que, en les darreres eleccions, va perdre gairebé la meitat dels vots (un 43%) i es va quedar sense representació al consistori.
Com a candidata a l’alcaldia de la CUP – Barcelona a les eleccions de maig 2023 li pregunto: en cas que guanyés les eleccions, quina és la primera prioritat per la ciutat?
La primera cosa que ens preocupa com bé expressen les veïnes és la situació econòmica i la feina. I això vol dir accés a l’habitatge, capacitat de fer front a les factures, etc. Nosaltres tenim les preocupacions que tenen les veïnes, tal com va sortir en la darrera Enquesta de Serveis, on mostrava que la principal preocupació individual és la seva situació econòmica i l’atur.
Però la principal preocupació de l’enquesta és la inseguretat, amb un 19 del total.
La inseguretat com a percepció de problemàtica de ciutat, que no com a principal problema individual. És interessant aquesta enquesta perquè les veïnes fan aquesta diferenciació. Veiem com aquest 19,1% de la problemàtica en inseguretat i del 12,4% de la de percepció als problemes que té la ciutat, però que aquests no es corresponen amb els principals problemes que afecten a les veïnes, i que tenen a veure amb la forma amb com es construeixen aquests relats.
La inseguretat com a percepció de problemàtica de ciutat, que no com a principal problema individual
Llavors — i tornant a la primera pregunta — m’ha dit que la prioritat és, principalment, millorar la situació econòmica. Què es pot fer des del consistori?
Es pot acompanyar aquests processos de cara a l’atenció directa a les veïnes, a nivell d’aconseguir feina i desenvolupar els seus projectes vitals i individuals, i per altra banda, a nivell de relació amb polítiques amb l’Estat i amb els poders econòmics a proveir a la ciutadania aquestes condicions d’accés al món laboral.
Li demano, a ser possible, més de concreció: quines polítiques públiques es poden fer des del consistori —que al final té a veure amb una partida concreta dels pressupostos —que serveixin a l’objectiu que vostè ha determinat com a prioritari?
El primer que ha de fer el consistori és ser conscient d’aquesta preocupació de les veïnes i procurar que totes les relacions econòmiques del consistori, —a través de la internalització dels serveis públics i de la contractació público-privada que es pugui fer mentre camina cap a la internalització dels serveis públics—, i totes les polítiques d’ocupació i de generació de llocs de treball, tinguin com prioritat que les condicions de les treballadores siguin dignes i segures. Això veiem que no passa per exemple quan s’externalitzen serveis bàsics o quan les empreses que brinden serveis a l’Ajuntament no tenen com a principal preocupació blindar les condicions laborals de les treballadors. Allà on el consistori té competència directa de les condicions laborals s’han de procurar blindar-les.
Internalitzar els serveis públics que l’ajuntament té contractat a empreses externes és la principal política pública per a revertir la situació econòmica…
És una de les principals capacitats d’incidència que té el consistori, a banda d’acompanyar tots aquells processos de cerca de feina i d’atenció ciutadana per a garantir condicions dignes i segures.
L’Ajuntament gestiona una sèrie de tributs exclusius, com l’Impost de Béns Immobles (IBI), l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica (IVTM) i en pot crear de nous, com la taxa turística. Té alguna idea de què fer amb aquests impostos, o tota redistribució de recursos es planteja en base el que em comentava?
Evidentment tota la recaptació d’impostos que depengui del consistori, com pot ser la taxa turística ha de revertir directament en les veïnes, tot i que no necessàriament en polítiques d’ocupació per les mateixes veïnes. Moltes vegades es poden millorar els equipaments esportius, de barri, etc. Tot això implica una ampliació dels serveis els quals poden optar les veïnes, però no necessàriament generar llocs de treball.
Una de les crítiques que se li ha fet a l’Ajuntament liderat per Ada Colau és la falta de projecte a llarg termini.
Sí.
Com s’imagina Barcelona a vint anys vista?
El model de ciutat pel que nosaltres apostem és, primer, amb un decreixement de turisme general tot un nou model econòmic i empresarial fomentant la contracció a petites i mitjanes empreses, millorant el teixit comercial, en detriment de les grans corporacions, empreses i fons voltors que només tenen el lucre com a motor de generació de la seva activitat. No volem seguir amb el “model Barcelona” d’aparador que atragui el turisme i les inversions estrangeres com a principal motor de generació de polítiques.
El model de ciutat pel que nosaltres apostem és, primer, amb un decreixement de turisme general
Com es fa això, des de l’Ajuntament? Quines polítiques públiques concretes — potser en el terreny de l’urbanisme, de l’economia — es poden emprendre des del marc jurídic i competencial del consistori? Perquè si bé pot haver-hi un cert consens en la necessitat de redistribuir la riquesa d’una forma més equitativa, al final això ha de passar per una llei, una normativa, una ordenança, etc…
S’han d’establir primer les bases i criteris de contractació dels serveis bàsics i empreses amb les que et relaciones i planificar la internalització de tots aquests serveis. Després, tots aquells serveis que hi quedin fora han d’estar perfectament tipificats en les bases de contractació i licitació per evitar que el lucre sigui l’únic criteri. És a dir en els contractes del consistori, incorporar totes aquelles clàusules que blindin els contractes de les treballadores i que facin que la correlació entre el cost i la qualitat del servei prestat no obeeixi únicament a criteris econòmics.
Però això no deixa una part molt petita de l’economia de la ciutat. El que m’està comentant només tindria efecte en aquells contractes que tinguin relació amb l’administració pública, però no el d’aquelles empreses privades que operen al marge…
No, però sí que ho pots fer a través de la concessió dels permisos d’activitat i els criteris que estableixen en quines condicions es concedeixen permisos d’usos d’espai públic, etc. Totes les empreses que volen venir a invertir a Barcelona, independent de si fan una licitació pública o no, necessiten una sèrie de llicències, permisos, etc. En el moment en que s’incorporen nous criteris per el desenvolupament d’activitats i relacions econòmiques, estàs procurant que la qualitat de vida de les treballadores i dels usuaris d’aquells serveis millorin.
Abans hem comentat la posició de la inseguretat com a màxima preocupació de l’Enquesta de Serveis de l’Ajuntament i m’ha puntualitzat que la inseguretat era una qüestió més de percepció de, diguem-ne, d’empirisme. Així i tot, encara que sigui una percepció i no es vegi reflectida a nivell quantitatiu amb un increment de la criminalitat, s’ha de fer alguna cosa per a rebaixar aquesta percepció?
Evidentment. Que sigui una percepció no vol dir, ni molt menys, que sigui un problema a menystenir. Per nosaltres és important explicar què és la inseguretat o la seguretat. El que ens preocupa és com es genera, promociona o facilita aquest marc propi de la dreta i l’extrema dreta, però som conscients que de fons la inseguretat té molt a veure amb les condicions materials de la ciutadania. La pregunta és: quines condicions materials fan que hi hagi un percentatge de la població que s’hagi de veure forçada a delinquir per sobreviure? Quan les condicions materials estan cobertes o assegurades, redueixes aquesta possibilitat. Llavors per nosaltres la seguretat significa que tothom tingui un sostre, que tingui la capacitat d’autogestionar-se la vida i fer front el cost econòmic de la vida. Veiem la seguretat de forma comunitària i global. És un problema complex i s’ha de tenir una mirada llarga, sobretot, també, potenciant la prevenció.
Quines condicions materials fan que hi hagi un percentatge de la població que s’hagi de veure forçada a delinquir per sobreviure?
Un dels principals debats de ciutat— i cavall de batalla del projecte d’Ada Colau— és aquell que posa el centre la reducció de la contaminació i la disminució del vehicle privat dins de la ciutat. Us hi sentiu propers?
En la teoria sí, en l’aplicació pràctica, no. Vam veure per exemple com la Zona de Baixes Emissions (ZBE) proposada per l’Ajuntament no va tirar endavant perquè el propi Tribunal de Justícia de Catalunya els hi va haver de dir que es tractava d’una mesura classista perquè hi ha persones que no tenen la capacitat de no prescindir del vehicle privat ja que la xarxa pública no resolt les seves necessitats de desplaçament. Estem d’acord amb el discurs general, però després a l’hora de resoldre-ho sovint no hi estem al 100% d’acord.
La CUP Barcelona va perdre en les darreres eleccions municipals el 43% dels vots obtinguts i es va quedar sense representació a l’Ajuntament. Quin és l’anàlisi que han fet d’aquesta situació, i què pensen fer diferent de cara les eleccions de 2023?
Posant per davant que la situació i context del 2019 no és el mateix que l’actual, l’autocrítica és un procés que mai no acaba. Una de les coses que hem fet diferent és la d’anunciar la candidatura amb més antelació per poder treballar i difondre millor les línies i el programa.
Barcelona s’ha de pensar en termes d’Àrea Metropolitana?
Sí, absolutament. Però no només en termes d’Àrea Metropolitana, però entenent que Barcelona és la capital del Principat dels Països Catalans. Per tant s’ha de pensar, també, en termes de confrontació amb l’Estat i amb relació amb la resta del territori. Cal que Barcelona exerceixi la seva capitalitat com a model a seguir a nivell econòmic i social, però sense perdre de vista que a banda de ser la ciutat més important dels Països Catalans, ha d’estar en consonància amb el territori.
Llavors entenc que també pensen Barcelona en clau nacional, és a dir, com una institució on s’ha de projectar el discurs independentista de ruptura amb l’Estat.
Efectivament. Si Barcelona està sent una moneda de canvi per apaivagar un conflicte d’alliberament nacional, i això ho veiem amb les negociacions dels pressupostos a Madrid, a la Generalitat i a Barcelona, que són tres peces que es mouen de manera coordinada. Si les forces polítiques actuals que governen entenen que Barcelona és una peça per clau per destensar el conflicte nacional, nosaltres també hem de fer valdre la capitalitat de Barcelona en el sentit contrari.
Última: del 0 al 10, quina nota li posa a la gestió d’Ada Colau a l’Ajuntament?
Un 4.5. Casi aprovat.
Catalunya Plural, 2024 
