Oliva es podrí, el Sospir sempre més curt

Ara mateix resulta més o menys senzill dibuixar el mapa dels carrers en descens vers la Meridiana des del Camp de l’Arpa. La tetralogia màgica es composaria de Rogent, Muntanya, Nació i Trinxant, aquestes dues darreres separades pel parc de Ca n’Oliva pels veïns, assenyalat a xarxes i des de l’oficialitat amb el nom del barri per a no complicar-se gaire la vida i d’aquesta manera corroborar el desinterès institucional per la memòria dels llocs.

Aquesta extensió de verd anòmal es veu obstruïda a la seva obertura per la guarderia municipal, significativa no tan sols per com és de brusc el seu disseny, sinó perquè aquest talla els camins naturals d’antuvi, quan el carrer del Sospir descendia fins a l’antiga carretera de Granollers per a completar aquest curiós racó de Barcelona, on convivien les urbanitzacions del rajoler Oliva i Josep Trinxant, hereu del seu pare Francesc, qui comença la feina i amb tota probabilitat la llavor de Sospir, Amargor, Trinxant i dos petits passatges desapareguts i gairebé invisibles a guies o mapes: els de Sospir i Torres d’en Trinxant, amb accés a les casetes de 1870, en perill de desaparició des del Pla General Metropolità de 1976.

La condició d’aquestes finques, deplorables en previsió de ser substituïdes des de fa més de tres lustres per vivendes socials, pot ajudar-nos a entendre el procés de degeneració del passatge Oliva, en realitat ben modest si es compara amb els dominis de Trinxant, tanmateix responsables dels límits del seu veí junt a Sospir en la seva senda cap a la Meridiana.

El passatge Oliva acollí durant gairebé trenta anys l’Escola Tabor, pionera al llarg dels anys seixanta tot acollint-se als mètodes de Rosa Sensat, més propis de la pedagogia republicana. Una crònica mig perduda a Internet ens explica com el centre ocupava tres o quatre cases de la travessia, una raresa junt a l’aleshores demencial avinguda, autopista per a sortir de Barcelona amb una sobredosi de trànsit.

Els nanos educats en aquest paratge tingueren la sort de créixer a un ambient d’aroma rural, ple de gats, pràctics per a acabar amb les rates, ben instal·lades a la rodalia, deixadíssima. L’espai es complementava amb els alentorns del passatge, culminat amb una olivera i darrera de la mateixa el pati de la vella finca del senyor Oliva, ocupada per les dependències del Tabor, del magatzem fins a la biblioteca.

Pels volts de 1996 el deteriorament del complex era abismal. Per això mateix es refundà el CEIP Tabor al carrer de Cartagena amb Provença, una millora al·lucinant, prova indubtable de la sentència de mort del passatge Oliva, amb tota probabilitat condemnat per ser una anomalia a una Barcelona democràtica amb molt seguiment de polítiques desarrollistas, sense pietat per a tot allò incapaç d’assimilar-se als nous temps, no sempre millors, només més efectius.

L’operació per a ventilar-se aquesta excepció pot recordar si es consuma la prevista al passatge Boné del Baix Guinardó, on servidor proposà, encara sense haver investigat el cas Oliva, mantenir les seves casetes de planta i pis amb jardí, unint-les per a albergar una guarderia. Ara mateix això s’intueix impossible, doncs tant Boné com les seves immediacions viuen sotmeses al mateix tracte que el seu antecessor en aquestes tortures: la inacció és el preludi perfecte per a destruir sens cap tipus de mirament. Tot pel progrés, el mateix matisat per Pasolini, qui sempre advertia de no confondre la sacrosanta paraula amb desenvolupament.

L’adéu d’aquests passatges, com tants altres elements, ha sigut una constant de la Barcelona contemporània, en consonància amb les premisses franquistes, detectables a la Gaseta Municipal des de la postguerra, d’acabar amb moltes d’aquests vies per a potenciar l’especulació immobiliària.

Aquí, al parc del Camp de l’Arpa, aquesta no s’ha produït a partir de l’aposta per a generar pulmons a racons molt damnificats per la pol·lució, si bé s’alterà una morfologia clàssica de la barriada per a crear un arranjament adequat per a rentar-se la cara, bruta si creuem la Meridiana i visitem, ho comentàrem a un reportatge d’aquestes mateixes pàgines, la trilogia de passatges de Malet, Pinyol i Ca Seguers, amenaçats i sense perspectiva intel·ligent per part de l’administració, tan inútil com per no veure com dignificarien l’entorn si els convertissin en un eix centralitzat a una plaça, nefasta a l’actualitat per la presència d’un campament de barraques i cap intervenció del Consistori, qui potser ignora la seva existència, quelcom per desgràcia normal.

El parc permeté, no tot podia ser negatiu, l’allargament de Degà Bahí, però cancel·là els dos passatgets del Sospir i Torres d’en Trinxant, exigus enllaços fins a l’homònim carrer. No hi ha referències a les fonts habituals sobre aquest parell de petiteses, mentre escassegen les d’Oliva i Sospir, curiosos en coincidència, separada per la cronologia, de l’ús ciutadà del periodisme per a comunicar pèrdues de documentació, com a l’octubre de 1890, quan un cavaller del passatge publicà un anunci per haver perdut al tramvia de la circumval·lació varis documents bancaris, la seva cèdula d’identitat i la llicència del Sometent.

A Sospir, un tal José Campà imità al seu veí mentre demanava ajuda per haver perdut tres escriptures, sense utilitat per a qui les trobés, com precisà a un breu, després d’entrar a comprar tabac a un estanc del carrer de Trafalgar durant la tarda del 24 d’agost de 1922. El fet passà un mes després d’un altre episodi remarcat a premsa, l’intent de robatori d’un adolescent a Sospir, feliç per veure roba estesa i així poder lluir tipus per a escapar del a pobresa.

La mateixa afectà per inducció municipal al passatge Oliva, protagonista a les seves darreres jornades d’un fenomen finisecular inaugurat a Barcelona el 1984, quan els okupes feren acte de presència al tram inferior de torrent de l’Olla. Els d’Oliva agafaren el testimoni a l’escola i serveixen d’indici per a connectar tot allò esgrimit a les Barcelones d’avui. L’abandonament de venerables finques per a matar-les és un esquer fantàstic pel col·lectiu squat, criminalitzat pels seus actes quan potser la culpa no sigui del chà-chà-chà , sinó més aviat dels Ajuntaments per no preservar elements dignes de conservació, no sempre més perjudicats un cop s’hi estableixen els nous inquilins. Manca veure com acabarà la Història del carrer Bolívar de Vallcarca, en peu de guerra perquè pot morir pel suposat projecte d’una rambla pel barri, irrespectuosa amb el patrimoni, com si ningú al comandament tingués neurones per a entendre com reciclar és una victòria per ajuntar allò pretèrit amb el present amb vistes a un millor futur amb coneixement, paraula prohibida a l’ideari dels governants, molt il·lusionats en homologar per tenir millor control sobre els seus votants consumidors, abans anomenats ciutadania.