El Producte Interior Brut (PIB) és un índex fetitxista: quan creix, l’economia va bé; quan s’estanca o disminueix, tenim problemes. Fins i tot, quan durant dos trimestres seguits és negatiu, entrem en recessió i això significa atur. En realitat, el PIB és el valor monetari de la producció de béns i serveis de demanda final d’un territori durant un període determinat de temps. I sembla que el nivell de benestar va estretament lligat al creixement del PIB: com més elevat sigui, major és l’activitat econòmica. I és molt sensible a les catàstrofes: disminueix durant els anys de grans guerres i també durant la pandèmia de la COVID.
Unes xifres per a reflexionar. Tot el PIB mundial l’any 2021 va ser proper a 90 bilions de dòlars quan l’any 1970 era només de 2 bilions, el que vol dir que s’ha multiplicat per més de trenta en cinquanta anys. I per 2050, els experts calculen que el PIB es dupliqui i arribi a 180 bilions de dòlars. A Espanya, és d’uns 1,3 bilions de dòlars i s’ha triplicat en trenta anys.
Les polítiques econòmiques dels governs i de grans organismes (Banc Mundial, OCDE, etc.) van enfocades al creixement del PIB. Però pot el PIB créixer infinitament? Evidentment que no: estem a un món finit en el qual res pot ser infinit. I una segona reflexió: per a produir béns i serveis cal necessàriament el consum de recursos i energia. Per tant, el creixement el PIB no és innocu pel nostre planeta, ja que té una forta petjada ecològica. I el desenvolupament del primer món ha estat estretament lligat al consum de recursos i d’energia, primer espoliats de les colònies i després adquirits. De fet, el PIB per càpita es va mantenir idèntic des de l’any en que es situa el naixement de Crist fins a mitjan segle XIX, més de mil vuit-cents anys, i el seu creixement exponencial coincideix amb l’ús massiu dels combustibles fòssils. Per tant, el PIB està dopat per l’ús de l’energia, imprescindible per a qualsevol mena de producció.
Ara estem a una crisi energètica, que alguns titllen de transitòria per culpa de la guerra d’Ucraïna i que altres pensem que ha vingut per quedar-se. L’explicació és ben senzilla: els principals combustibles que fins ara ha fet servir la humanitat (carbó, petroli, gas i urani) han superat el seu pic de producció o estan propers a fer-ho. Com que no són infinits, arribarà un moment en què s’acabaran, però per desfermar la frisi no cal arribar l’esgotament, n’hi ha prou en que la seva producció comenci a disminuir. I aquesta crisi energètica amenaça al PIB; és a dir, posa en perill el creixement a escala mundial. Vet aquí que la transició energètica a la qual tant ens hem resistit la farem no convençuts que cal lluitar contra el canvi climàtic sinó imposada per esgotament dels recursos energètics que fins ara hem fet servir.
Es pot pensar que l’esperança rau a les energies renovables: és a dir, el sol i el vent són inesgotables i es pot arribar a imaginar un creixement sostingut a força de substituir les energies fòssils per les verdes. Però no és cert: encara que els recursos eòlics i solars superin en molt la demanda, pel seu aprofitament calen aerogeneradors o plaques fotovoltaiques que, ara per ara, necessiten uns materials també escassos i exhauribles, a banda que la seva fabricació requereix grans quantitats de combustibles fòssils. Sembla prou evident que és impossible fer una transició energètica total i a curt termini que permeti no només mantenir l’actual consum energètic si no fins i tot augmentar-lo.
Estem davant d’un veritable atzucac, una cruïlla perillosa de la nostra civilització. Probablement, no tenim cap altre sortida que disminuir l’ús de l’energia, encara que sigui renovable. I menys energia significa menor PIB i, en conseqüència, decreixement. Un nou model de desenvolupament en el qual puguem mantenir un cert nivell de confort amb menor consum energètic i això suposa necessàriament renunciar a certes coses a les quals estem habituats com la mobilitat individual enfront de la col·lectiva, una temperatura diferent de l’habitatge, perllongar l’ús d’aparells electrònics i elèctrics, canvis a l’alimentació, etc.
L’actual model de desenvolupament basat en un creixement continuat del PIB no té futur a migtjà termini. És absolutament necessari un nou escenari basat en una reducció del consum energètic, que implica necessàriament un decreixement . Hi podem arribar a aquesta nova situació per dos camins: per imposició o per adaptació. És a dir, perquè arribarà un moment en què serà inevitable o bé perquè ens preparem adequadament per aquest gran canvi.
La dinàmica de la política, a tots nivells, no ajuda a fer aquesta transformació: l’horitzó temporal dels polítics és curt (quatre o vuit anys, com a molt) i necessiten també resultats immediats. No crec que molts estiguin disposats a exposar sincerament als seus ciutadans la gravetat de la situació a la qual estem i tiraran cap endavant, tot confiant que l’esclat de la gran crisi sigui posterior al seu mandat.
Catalunya Plural, 2024 
