En quatre dies, la modernitat que podia representar Twitter ha canviat en el pitjor rostre del capitalisme sense control: reajustament massiu de plantilla, locaut patronal, despreci al client, pèrdua d’anunciants i xuleria empresarial . Un tuitaire americà deia fa poc: “Estem assistint en directe a un curs accelerat de com no s’ha de portar un negoci”.
Mentre intento posar ordre en la contemplació d’aquest caos, Albert Sáez, director adjunt d’El Periódico, m’ajuda amb el titular d’una de les seves columnes a fer el títol d’aquest article. L’entrada de cavall sicilià a Twitter d’Elon Musk ens ha vingut a recordar que les xarxes socials amb que ens entretenim a internet tenen amo, qui és qui paga la festa dels servidors que en permeten la difusió mundial, i que els accionistes de l’empresa aspiren a obtenir beneficis de la seva inversió.
Res a censurar, i ara. Només que els brams (es fa difícil dir-ne piulades) del amo tuitaire obliga als usuaris a posar les orelles tieses no només per tal de preveure una o altra evolució (o involució) de la xarxa sinó per tal que no ens prenguin pel pito del sereno. En aquest episodi es juguen milions de dòlars mentre nosaltres badem; no hi fa res tret que ens aturem a pensar que aquests negocis descomunals s’han fet i es fan a partir de les nostres aportacions: no només en atenció dedicada sinó pel que fa a la creació de continguts que fa possible tot plegat.
Ha estat Stephen King, l’autor de misteri i terror, qui ha plantat cara al magnat i ha desemmascarat les seves pretensions: fa com feia Tom Sawyer, el noi trapella personatge de Mark Twain que, castigat a pintar de nou una tanca, convida els seus amics a participar de l’obra creativa tot cedint-los el privilegi de fer anar la brotxa per uns minuts mentre els cobra unes monedes per participar-hi.
Suggerim, doncs, una reflexió sobre què són i què podrien ser unes xarxes socials a internet dignes d’aquest nom, ja que el que ara passa per esser tal cosa és tota una altra.
- Les xarxes socials s’han construit amb la creació de contingut dels usuaris.
A diferència dels mitjans de masses tradicionals, les dites xarxes d’internet són totalment participatives, i per tant, el seu contingut és creat pels usuaris: cada dia, segon a segon. Hi entrem per veure què diu aquest fulano o aquell mengano i no prioritàriament per seguir professionals o personatges destacats. Twitter té amo, però som els clients els qui hi posem l’animació. Que té un nom i un valor: creació de continguts.
- Els usuaris hem invertit a Twitter un capital simbòlic
La creació de continguts més valuosa s’esdevé quan aportem a Twitter una atenció continuada o freqüent. El valor i el prestigi de la marca l’han estat conferits pels usuaris aplegats al seu voltant, i aquests usuaris són, com hem vist, el mateix producte que la marca ven. Sense la gent i els continguts que els usuaris aporten Twitter és una pedra, no serveix per res. A internet és un error confondre els usuaris amb un públic passiu, simplement receptor. Els tuitaires som la xarxa i l’atenció i esforç que hi hem invertit, el seu capital.
- El negoci som nosaltres
Creació de continguts, aportació i manteniment de l’atenció i la interacció, aquest és el material que els propis clients aportem al negoci del senyor Musk: un respecte, doncs, quan diu “obteniu el que pagueu”. Per no entendre que la lógica entre producte, clients i relacions en xarxa se’n van a fer punyetes en els negocis a internet fets amb mentalitat de mitjans de masses. Compte amb la xuleria que al timeline de Twitter som tots iguals.
- Les xarxes socials (encara) no existeixen
Tot el que hem dit fins ara es desprén d’un descomunal equívoc: aixó que tenim ara a internet no són xarxes socials, són una altra cosa. Són, certament, formes de interacció comunicativa en xarxa, però els manquen encara moltes formes i funcions a desenvolupar. El que ara coneixem con a xarxes socials, començant per Twitter i Facebook, són experiments i aplicacions sorgides d’intuicions molt creatives que han tingut un èxit molt gran i molt ràpid –perquè han servit a una necessitat molt punyent del públic—però que no han arribat a desenvolupar tot el potencial que l’enginyós plantejament inicial prometia. L’extraordinària riquesa de relacions comunicatives a nivell mundial que aquestes plataformes han suscitat amaga la realitat: les interaccions comunicatives entre persones impliquen molt mes, i als espais i mecanismes que les propicien cal exigir-los molt més.
- No són xarxes, són mitjans amb forma de plataformes informatives
Aquestes dites xarxes a mig desenvolupar han esdevingut espais informatius d’abast mundial que més que xarxes són plataformes. Han anat prenent cos unes dinàmiques de moderació, tant humana com per algoritmes i una promoció de tendències que les converteix, tant si vols com si no, en alguna cosa més que una convergència de persones. Els gestors volen romandre en l’anonimat però no hi fa res: també els editorials dels diaris van sense firma però expliciten amb claredat la línia informativa del mitjà, i a les dites xarxes aquesta es va imposant de manera permanent i subrepticia, no com a declaració que seguir sinó com a corrent a la qual sumar-se. En contra del que diu i potser pensa Elon Musk la informació no és només llibertat d’expressió: és gestió conscient de les colisions entre els diversos interessos i frecs entre expressions informatives per a que aquesta llibertat prevalgui. Les dites xarxes són ara com ara plataformes informatives per agregació de persones i grups i amb derivació de tendències, que han de ser considerades mitjans informatius. Que no tinguin línia editorial, capçalera o format periodístic habitual no vol dir que no ho siguin sinó que la informació evoluciona cap a formes diferents de les que el periodisme ha consolidat al segle XX.
- Aquests mitjans són empreses informatives, no tecnològiques
Si Twitter i Facebook tenen amo, es compren i es venen, i pretenen proporcionar alló pel que un paga, són empreses. I si el negoci de l’empresa són idees, paraules i conceptes que donen compte de l’actualitat, són empreses informatives. Ho són fins i tot si no cobren per exemplar, visionat o subscripció: així passa amb els diaris impresos gratuïts, dels quals no diem que les seves empreses siguin de publicitat o d’arts grafiques. Quan neguen ser empreses informatives i diuen que són corporacions tecnològiques amaguen l’ou, i ho fan per dissimular o defugir les responsabilitats que els pertoquen. Als països democràtics la llibertat de premsa no només està establerta per la constitució: està feta realitat per la norma legal que regula l’exercici de les empreses que afecten la realització de les llibertats democràtiques.
- Les empreses informatives en plataforma tenen obligacions: les pròpies de la responsabilitat informativa
Les empreses informatives que produeixen espais digitals de trobada, interacció i difusió informativa estan subjectes a les mateixes lleis, normes, obligacions i exigències ètiques que la resta de les del seu ram. Cal demanar-los responsabilitat en aquest sentit, tant a la Unió Europea com a arreu: “L’ocell vola lliure però a Europa ho fa segons les nostres normes”, ha dit Guy Verhofstadt, diputat liberal al Parlament Europeu i ex primer ministre de Bèlgica, tot responent Elon Musk en un tuit. La pretensió ultraliberal de no sotmetre a cap norma la industria de la informació amaga la pretensió de no subjectar el diner a la democracia.
- La gent ha de recuperar la iniciativa comunicacional i acabar de construïr una veritable comunicació en xarxa
Si sabem que com a usuaris de les plataformes informatives som els clients de l’empresa hem d’assumir les nostres responsabilitats com a consumidors i ciutadans. Consumidors d’un producte i ciutadans titulars del dret democràtic a la lliure expressió. Però haviem quedat en que voliem alguna cosa més que consumir informació: la promesa de la web 2.0 és el que Manuel Castells anomenava “autocomunicació personal”, el súmmum del “policentrisme comunicacional” proposat per Vázquez Montalban. No és altra cosa que la culminació de l’ideal il·lustrat: mitjans i oportunitat d’enviar i rebre informació fefaent entre persones i grups per tal d’estar en condicions d’exercir la ciutadania. Que aixó és possible ho ha demostrat la Viquipèdia, amb l’aportació masiva i solvent de contingut per usuaris i experts, moderació i equilibri modèlics, qualitat en el resultat publicat i sosteniment econòmic mitjançant aportacions populars. El seu creador i propietari, Jimmy Wales, ha demostrat de sobres no només que és un anti Musk sinó que les paraules, formes i fets d’aquest darrer no només són contraproduents sinó antiquades i tronades. Amb l’esperit wiki hem d’exigir de Twitter i de totes les xarxes responsabilitat, qualitat i respecte en la gestió, hem d’explorar altra mena de xarxes si cal que s’ajustin millor als nostres interessos, hem d’inventar formes d’interacció i cooperació que representin una millor forma de comunicació popular, hem de proposar als grans mitjans que propiciin les funcions de xarxa de les seves ofertes, i sobre tot, hem de recuperar l’esperit actiu, creatiu i orgullós de quan ens anomenàvem internautes. Perquè Twitter és, no ho oblidem, l’espai de comunicació política més gran del món i aixó no té preu.
Catalunya Plural, 2024 
