Nocturn berlinès (2022) és el títol del quart treball conjunt sobre el personatge de Corto Maltés del duo artístic format per Juan Díaz Canales (guió) i Rubén Pellejero (dibuix i color), publicat en castellà i en català per Norma Editorial en dues edicions a color i blanc i negre, aquesta última amb portada ad hoc i mida lleugerament superior. La sinergia de l’equip creatiu és evident i es consolida encara més en cadascun dels treballs realitzats, reconeixent ells mateixos com a treball d’autoria conjunta i realitzat amb total llibertat.
El personatge de Corto Maltés creat per Hugo Pratt (1927-1995) és un dels més populars de la cultura popular, convertit en una veritable icona global. Entre altres característiques destacades, és un personatge que evoluciona en el temps, té memòria de les seves vivències i l’afecten a l’esdevenir. La seva vida en la ficció transcorre entre el seu naixement el 1887 a Malta fins a la seva suposada desaparició durant la guerra civil espanyola, després d’allistar-se a les brigades internacionals, en una història inèdita fins ara, però recordada en diverses ocasions per l’autor a les seves entrevistes. A més, el seu periple vital esdevé en moments històrics reals i rellevants de cap a cap del planeta.
Tenint en compte aquestes premisses, és important respectar la cronologia del personatge respecte a les històries publicades i plasmar l’evolució del caràcter del personatge i la relació amb el seu entorn, així com respectar algunes de les essències fonamentals de l’estil de Pratt que van fer singulars les històries de Curt. I Díaz Canales i Pellejero ho aconsegueixen un cop més, mantenint la fidelitat a les condicions especials associades al projecte. En aquesta ocasió, la història transcorre a finals de l’estiu del 1924 en una bulliciosa i efervescent ciutat de Berlín.
Aquest nou còmic s’ubica cronològicament just després de Las helvéticas (1987), on Pratt situava Corto a la primera meitat de 1924 viatjant fins a Suïssa a la recerca del sant grial, acompanyat entre d’altres, pel mateix Herman Hesse (1877-1962). Nocturn berlinès, en canvi, innova en dos aspectes clau en el resultat final: per una banda, la condició d’història urbana allunyada de l’exotisme de moltes de les aventures de Corto, i, per altra banda, que una gran part de la trama succeeixi a la foscor de la nit, cosa que dota el dibuixant d’un repte interessant a salvar, en les dues edicions resultants, tant la de color com la de blanc i negre. I sabem que la seva banda sonora serà un nocturn, encara que no seran precisament nits afables ni tranquil·les per a les que s’usen habitualment aquest tipus de composicions musicals.
Un nexe d´unió amb Las helvéticas és l´aparició de nou d´un dels amics de Corto, el professor Jeremiah Steiner, i de nou el recurs d´estar acompanyat en l´esdevenir de la història per un personatge real, l´escriptor i periodista Joseph Roth (1894-1939), un dels intel·lectuals més destacats de la literatura del segle XX. Just el 1924 era corresponsal i alguns dels seus articles es van escriure des de Berlín, i de les descripcions als seus textos sobre la seva experiència han servit al guionista per inspirar-se en els detalls del relat, tan importants en la col·lecció i en la pàtina de versemblança que transmeten les històries de Corto.
Els historiadors i economistes van batejar el període comprès entre 1918 i 1933 amb el sobrenom de «República de Weimar», i ho van fer a posteriori, ja que Alemanya no va canviar el seu nom després de proclamar la nova constitució el 1919, i no ho va fer fins finalitzada la segona guerra mundial. El nom del període va quedar associat per a la posterioritat amb el nom de la ciutat de Weimar, lloc on es va reunir l’Assemblea Nacional constituent, que aprovaria una nova constitució que va impulsar nombrosos avenços socials.
El mateix Corto assisteix impertèrrit a un míting del partit SPC, abanderat de la socialdemocràcia, on escolta proclames com les següents: «… Tot i que el futur se’ns presenta incert i ple d’ansietat, confiem en el poder creatiu de la nostra nació. Els vells fonaments de l’imperi basats en la força militar i l’aristocràcia ja no ens representen. Hem canviat el militarisme per l’idealisme i l’aspiració al poder mundial per la grandesa espiritual i l’esperança. Junts creem aquesta nova “República de Weimar”. La nostra guia ja no és la política d’armadura lluent, sinó l’esperit dels nostres grans filòsofs i poetes…». Aquest tipus de discursos i els avenços socials associats recorden enormement la Segona República espanyola, a més totes dues amb un tràgic desenllaç molt semblant.
Però no només per això, en tots dos casos es va polaritzar la societat, amb grans disturbis i nombrosos atemptats i peticions contínues de cops d’estat, amb una escalada progressiva del fanatisme i la banalització de discursos com a mínim preocupants… tot plegat de tremenda actualitat si ho pensem fredament, això fa que sigui important reivindicar aquest tipus de lectures per divulgar les formes d’una banda i de l’altra i les seves conseqüències. Els més malparats al còmic són els membres de la coneguda com a Organització Cònsol, una organització terrorista ultranacionalista, antisemita i anticomunista, a qui es va considerar responsable de centenars d’assassinats amb connotacions polítiques. L’organització va ser il·legalitzada el 1922 després que diversos membres participessin a l’assassinat del Ministre d’Afers Estrangers del país, Walther Rathenau (1867-1922), després d’aprovar el govern la Llei per a la Protecció de la República el 21 de juliol de 1922, menys d´un mes després de l´atemptat. L’Organització Cònsol es va dissoldre, però els seus membres tornarien a crear-ne una de nova, aquest cop amb el nom de La Lliga Vikinga. Quan Hitler va arribar al poder el 1933, va fer erigir un monument commemoratiu als assassins de Rathenau. I ja es poden imaginar què va fer amb la Constitució de Weimar.
Corto Maltés té 37 anys el 1924, ja no és el jove marí de les seves primeres aventures al Pacífic. En aquesta obra el veiem castigat pels efectes de l’alcohol, bevent i lamentant la mort d’un dels seus amics. Ho veiem coixejant ajudant-se d’un bastó després d’una de les seves baralles habituals cos a cos (nocturnes, en aquest cas). I ho veiem reconeixent que li falta la seva característica espurna creativa, quan el mateix personatge diu: « Corto, Corto … estàs perdent el teu proverbial talent per a les frases enginyoses». I ho veurem descol·locat en pretendre flirtejar amb una noia al cabaret. Els anys no passen debades, ni per a Corto.
La visita al cabaret és utilitzada pels autors del còmic com a exponent de la revolució cultural que es vivia a la ciutat, amb l’eclosió d’una llibertat nova i una joventut que aspirava a tot. Una mostra d’això són dues referències en una de les vinyetes a personatges reals, que serveix a Corto per comprendre la importància del local on es troba, i que ens insinua indirectament aquesta aspiració de nous temps. D’una banda, l’actriu Marlene Dietrich (1901-1992), que començava la seva carrera al cinema després de participar ja en diverses produccions cinematogràfiques, i el boxejador Max Schmeling (1905-2005), que justament va debutar el 2 d’agost de 1924 en el seu primer i victoriós combat com a pes lleuger. Schmeling va arribar a convertir-se en campió mundial de boxa el 1930, en aquest cas ja com a pes pesat.
I si tenim en compte els detalls, són importants també dues referències a dues obres de gran èxit en aquella època. La novel·la (supervendes, diríem avui dia) El golem (1915), de Gustav Meyrink (1868-1932), una història lliurement inspirada en la llegenda jueva del Golem relacionada amb el rabí Loew de Praga (1512-1609), un ésser creat a partir de matèria inorgànica, i que Meyrink va utilitzar al seu llibre com a metàfora per avisar del mal que aguaitava de forma oculta entre els jueus, la resta és història. En contrast, veiem Corto caminant per davant d’una sala de cinema que estrenava la pel·lícula El último (Der letzte Mann, 1924), dirigida per F.W.Murnau (en realitat, es traduiria com L’últim home, i, per ser exactes, s’estrenaria a finals d’aquell any, amb gran èxit internacional en el següent lustre).
La pel·lícula estava protagonitzada per un conserge d’un hotel berlinès luxós, de família humil, que era respectat i admirat pels seus conciutadans i la seva família, amb el seu elegant uniforme i la seva responsabilitat professional. Un incident provocat amb unes maletes causat per la seva edat (l’actor només tenia quaranta anys, però n’aparentava uns quants més amb els cabells i la barba blanca), fa que el degradin a netejar els banys de l’hotel, amb el conseqüent impacte emocional. L’antic conserge decideix amagar el canvi laboral i se les apanya per canviar-se cada dia i tornar al seu barri i a casa amb l’antic uniforme… fins que es descobreix l’engany.
Murnau construeix un relat simbòlic, crític amb el despietat sistema capitalista, sent premonitori de la importància del que anomenem habitualment com a «postureig» a la societat contemporània. Murnau va fer servir molt pocs rètols informatius, fent que la pel·lícula muda s’expliqui perfectament amb imatges per la gran expressivitat dels actors i la composició de la fotografia. I ens sembla una elecció formidable, una invitació a no mirar els rètols explicatius i, simplement, observar al nostre voltant. Corto ho va fer.
Catalunya Plural, 2024 
