La lògica dels nostres avis

Durant aquests darrers anys, i així us ho explico setmana rere setmana, la meva percepció mentre camino la ciutat ha canviat, millorant-se amb el temps lent propiciat per la Pandèmia, eradicat de la superfície per a major glòria del Capitalisme, impotent per a controlar a cadascun dels ciutadans.

En el meu cas he tornar a submergir-me a l’espiral de l’autònom espanyol, homínid maltractat per la seva voluntat de ser independent. Com poden veure tot encaixa, però anem al gra. Aquesta introducció tan sols volia situar una visió a la quadrícula, la meva a la Meridiana davant del Parc del Camp de l’Arpa, els ulls enfocats envers el carrer del Sospir, ara amb la capacitat d’imaginar com era abans de la construcció d’aquesta zona verda encara per concloure, encara que si per mi fos deixaria tot aquests vestigis de cases demolides junt a la petita urbanització del passatge Oliva.

Els mapes, fonamentals a l’hora de regular ulleres i mirar amb altres garanties, sintetitzen infinites problemàtiques a l’hora de determinar les mutacions a la ciutat. El del poble de Sant Martí de 1882 és perfecte per a entendre com progressaren les parcel·les a mans dels Trinxant amb relació amb la resta del Camp de l’Arpa. A partir del mateix descobrim la lògica dels nostres avis en l’entusiasme de generar un espai unitari i ben enllaçat, per això mateix el carrer de Lorenzale, ara insignificant i poc emprat pels vianants, no es tallava a Ruiz de Padrón i rebia un nou vincle mitjançant les molt crístiques vies de Sospir i Amargar, encaminades envers Besalú, abans Vista Alegre per la manca de pantalles visuals, cap a la carretera de Granollers, quan ni tan sols s’albirava el futur de la Meridiana.

L’any 1899 Ricard Alsina Amills oferí un nou planisferi amb propostes per a la connexió dels pobles del Pla amb Barcelona. Les Agregacions s’havien produït l’abril de dos anys enrere i era urgent trobar solucions per a no deixar nuclis aïllats. Entre les seves propostes figurava una colònia obrera a la vora del Camp de l’Arpa per adequar el tall previst de la travessera de Gràcia per l’edificació del flamant Hospital de Sant Pau.

Aquesta idea és copsà més tard des de l’anarquia. No obstant, pels nostres interessos la seva feina guanya per la comparació amb el seu homòleg de 1882. En aquest veiem com el Trinxant es centraren al sector inicial del seu homònim carrer, qui sap si per les dificultats amb els Riera, dominants al tram superior, com demostraria el conflicte per una casa tap a la confluència amb Freser.

En canvi, el 1899, amb aquesta edificació encara registrada en aquests màgics papers, Sospir i Amargor havien cobrat aspiracions de forma definitiva, el primer com a Limes entre Oliva i Trinxant, mentre el segon era ben modest i establia una curiosa ela per a enfilar-se amb el seu germà gran, desconegut, quelcom ben comprensible, per la premsa del moment, partidària del plural Sospirs, als nostres dies algunes persones encara diuen Menéndez Pelayos, com el juny de 1911, quan Jaume Ferran topà a prop de la Rambla amb el tramvia 153, produint-se erosions sense gravetat per a la seva existència.

Jaume vivia al 36 d’aquest carrer que a la contemporaneïtat ret honor al seu nom i pateix com és de desagradable trobar-se a un perímetre inestable per les obres, catapulta d’incertesa estètica i perpètua amenaça. Al cap i a la fi, Sospir és una amalgama de distintes èpoques de Barcelona, amb finques del primer Franquisme i algunes traces dels seus pobladors primigenis.

La seva longitud ara va de Degà Bahí a Besalú, encongint-se com tots nosaltres quan envellim, si bé aquí la causa és la inconseqüència de massacrar des de l’analfabetisme al voltant de la Història barcelonina, doncs aquest present no atén a la racionalitat dels avantpassats.

D’aquesta manera, el repertori arquitectònic amb valor sempre és més escadusser. Els supervivents ens parlen d’orígens i fins i tot contribueixen a les meves obsessions detectivesques. El número 26 és la casa Josep Trinxant, hereva d’aquestes hectàrees, encarregat de la seva coherència i ben clàssic a la tria del mestre d’obra per a la seva finca familiar, rubricada per Josep Graner, un clàssic del Camp de l’Arpa i Barcelona, ben recognoscible a la façana per la coronació, prova de les seves evolucions al llarg dels decennis.

El número 39 pertanyé a Francisco Martín. Tant la Trinxant com aquesta pateixen la contaminació d’aquest lloc por donde nunca pasa nadie, como un burro amarrado en la puerta de un baile, segons El último de la fila. Martín contractà a un altre mestre d’obra, Jaume Sanllehí Molist, anònim entre anònims malgrat el seu llegat a una de les cruïlles capitals de la ciutat comtal, la d’Aragó amb rambla Catalunya, on el seu gust per allò curvilini ens ofereix pistes no detectables a Sospir 39, a vessar de decoració floral, ben semblant a la de Besalú 59, torrent en venda des de 1914, per desgràcia sense les coordinades del seu propietari.

Aquesta finca, marcada amb les inicials T.V., coincideix amb el 39 de Sospir a la seva ornamentació inspirada a la natura, afegint-se un doble detall entre el balcó i la llinda d’una de les seves portes.

Aquesta minúcia significant podria ser el tret rellevant de Sanllehí Molist, amant d’aquests arabescs modernistes ben florits, emblemàtics de la seva producció, sobretot a Gràcia, un dels seus focus a principis de la passada centúria, com testimonien la casa Pau Parera del 8-10 de Benet Mercadé i la d’Isidre Tomàs, al 17 de la de Planeta.

A aquesta característica hauríem de sumar la seva tendència a tot allò corbo als cims dels seus blocs, com l’espectacular casa Josep Dotràs de República Argentina, una meravella amb la façana cantonera i molta sobrietat a l’agonia del Modernisme. Allò floral de Sospir i Besalú degué acatar els suggeriments d’aquells pagadors, amb preferència de dimensions reduïdes per a les seves vivendes personals, no com a la resta de peces, amb aspecte de destinar-se al lloguer, entre elles una sense referències de cap tipus i culpable de molts maldecaps per a servidor, la joia del 78-82 de Coll i Vehí, amb tots els inputs de Sanllehí Molist, des de la doble sinuositat fins a la simplicitat a l’hora d’adornar el frontispici, gairebé erm, excepte per unes línies de color per a proporcionar singularitat al conjunt, més brillant si el parangonem amb el 96 del mateix carrer, ubicació de la casa Grabulosa,  potser jalonada, l’altra opció fora Graner, per aquests arquetípics arabescs d’un home sense biografia doncs per no saber ignorem fins i tot la data de la seva mort, consolant-nos amb un únic breu de 190, any on fou designat vocal de la junta directiva de mestres d’obra de Barcelona.

La seva biografia s’escriu amb les seves contribucions al panorama edilici barceloní, abans condicionat per la lògica dels nostres avis des de criteris de qualitat i decisions mirall, mimesi tot comprovant com els veïns se sentien satisfets per l’aspecte i les comoditats dels seus domicilis, explicació fàcil i molt eficient per a comprendre la redundància de rúbriques en pocs metres dels mateixos carrers i barris. El fet de mirar millor des de la lentitud és el vehicle per a poder extreure aquests conclusions aturant-me i respirant sense exigir-me una resposta instantània, doncs només amb la investigació pausada podem rescatar tants buits depositats a l’immens bagul de l’amnèsia.