Nascut a Xàtiva el 1942, es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de València i ha viscut la major part de la seva vida a Barcelona. El 2017 es va retirar dels escenaris amb dotze recitals al Palau de la Música. Ha editat 31 discos de llarga durada i 35 CDs. Sempre ha preferit cantar o escriure a les entrevistes. Per això, li agraïm especialment que ens hagi concedit aquesta.
Estava acabant la llicenciatura de Filosofia i Lletres a la Universitat de València quan l’èxit de la cançó ‘Al vent’ li va canviar la vida…
Va ser una cançó que vaig fer quan tenia 19 anys, estant a la Universitat. Lligava molt amb aquesta cançó. Després, en un aplec que es va fer a Castelló de la Plana, vaig conèixer gent que va venir de Barcelona. Jo havia d’haver cantat però no vaig poder perquè vaig arribar tard. Hi havia l’Espinàs, el Massip, Espar Ticó, la gent d’Edigsa, que encara no es deia així… Van dir que hauria de gravar un disc amb quatre cançons. Jo tenia tres cançons i en vaig haver de fer una quarta.
Molts vèiem Al vent com una cançó de protesta però no ho era
Era més aviat existencial. La primera cançó de protesta que faig jo és Diguem no. El març del 1963 vam publicar Al vent, i el setembre, Diguem no, que és la primera cançó protesta que es fa a Espanya.
Diguem no que es va publicar amb el títol Ahir
Ahir va ser el títol de la censura. La censura va dir que Diguem no no estava bé. I els d’Edigsa van posar Ahir perquè no fos “Avui”.
La censura era esperpèntica
No tenia un criteri general, depenia molt del censor. Als pobles de més de 15.000 o 20.000 habitants sempre hi havia una oficina del ministerio de Información y Turismo amb un censor. El ministre d’Información y Turismo era Manuel Fraga Iribarne. En un poble que no recordo el nom em van prohibir cantar Veles e vents, un poema d’Ausiàs March del segle XV, perquè el censor no l’entenia i “como no se entiende, hay gato encerrado”. Aquest era el criteri. Ara podem riure però era molt emprenyador. El control era provincial. Tu enviaves les lletres i el senyor d’Información y Turismo de la província de Girona tenia un criteri diferent del de la província de Barcelona o la que fos. La mateixa cançó que podies cantar a Blanes no la podies cantar a Malgrat.
Una de les accions més curioses de la censura a les seves cançons és la de posar un cor que deia ‘Israel, Israel’, entre estrofa i estrofa, a Cantarem la vida perquè no s’associés amb Catalunya o Espanya
Va ser una idea dels de la casa de discos. Me’l van col·locar quan ja l’havia gravat. “Poseu Israel o poseu Catarroja, tant me fot”, els vaig dir. Hi havia la censura prèvia. A partir del 1966 que vaig cantar a França i feia alguns discos allí, molts discos entraven per Andorra. Els gravava a la CBS a França en la versió original i aquí les mateixes cançons anaven censurades. Diguem no, Cantarem la vida, No em mou al crit són algunes d’aquestes.
Ara censuren lletres de rapers o, fins i tot, els empresonen. Té alguna cosa a veure aquesta censura amb la del franquisme?
Tampoc ho entenc. La censura és una bestiesa perquè o hi ha llibertat d’expressió o no hi ha llibertat d’expressió. Si tu insultes, l’insultat et pot portar als tribunals. En una situació normal no s’hauria de censurar absolutament cap tipus d’expressió però, com a conseqüència i si et sents ofès portes el que ho hagi fet als tribunals. En un lloc on hi ha llibertat d’expressió, bé que es caguen en la mare que t’ha parit quan volen, per exemple, i per això no et porten a la presó. No té sentit. Jo crec que no té sentit.
La censura és una bestiesa perquè o hi ha llibertat d’expressió o no hi ha llibertat d’expressió
Encara que cantin animant a posar bombes o matar gent?
És igual. Per la llibertat d’expressió. Ara, si has insultat et poden fotre, però no t’has de censurar abans. Aquest és el meu criteri que, evidentment, no sóc el delegat del govern.
A París, a França, hi ha tingut una acollida extraordinària. Perquè l’estimen tant?
Perquè sóc molt bo! Sinó de què! (riu). A França, a Burgos i a altres capitals. He cantat a mig món. He fet dos tournées al Japó, he cantat als Estats Units diverses vegades, a França sovint, a Itàlia una mica menys però també a Alemanya, Argentina, Mèxic, Canadà, Rússia… He cantat molt pel món i sempre en català.
Però no ha sentit un carinyo especial a França?
Sí. Des de la primera vegada a l’Olimpia, el juny del 1966. El disc del recital en directe va ser publicat per la CBS i li van donar un premi a França.
Els partidaris de la independència de Catalunya canten La gallineta de Lluís Llach
Fan bé!
I no canten Diguem no…
Cadascú té els gustos que té, què vols que et digui? Em van preguntar sobre la independència i vaig dir que no ho veia clar. No existeix la “independència”. El moment actual és interdependent. El que sí que hi ha és la possibilitat de tenir un estat propi o no tenir-lo.
El 2014, quan li van entregar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir “jo no sóc dels meus, quan els meus volen que siga com ells voldrien i no com saben que sóc”. Molts encara hi donen voltes
Està molt clar. Hi ha gent que no et coneix personalment però fins i tot qui et coneix personalment es fa una idea de tu i pensa que aquesta idea que es fa de tu ets tu i, en canvi, és la idea que ell s’ha fet. Això que dic em sembla que és clar. Una cosa és la idea que tu et fas d’una persona i una altra és com la persona es considera a ella mateixa. És el que plantejo. Hi ha gent que, per ser públic, ha fet de mi un personatge en el que jo no em veig retratat. El que volia és distingir entre el que un és i la idea que un cert sector es fa de tu.
A Madrid ha fet concerts molt ben acollits però també el van xiular per cantar en català quan hi va actuar poc després de morir Franco i també el 2002 en un acte contra l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA. És allò que en castellà en diuen ‘gajes’ del oficio’?
Jo sabia que em xiularien. Estic en contra de que la gent mati a la gent. S’havia assassinat una persona. Sigui qui sigui, jo no estic a favor que es mati les persones perquè no pensin com jo. Em van convidar a cantar. Jo podria haver dit que no, com va fer altra gent que no hi va anar. Jo vaig dir que sí però sabia a què m’arriscava. Vaig fer el que havia de fer i el fet que em xiulessin va retratar als que ho van fer.
A molta gent de Madrid li agrada Raimon i l’estima, clar
Afortunadament
Parla dels “meus”. Qui són “els seus” ara?
La meva dona i jo. Els meus amics. Els meus són la gent amb qui tinc certes afinitats, coses que ens ajunten, un desig de fer certes coses, una idea de viure, el respecte mutu… Podria fer un decàleg de coses que comparteixo amb els “meus”. Actualment dels “meus” en queden poquets, perquè faré aviat 82 anys i molts dels amics se n’han anat. He tingut la sort de tenir amistat amb gent que tenia vuit o deu anys més que jo i la majoria d’aquests se n’han anat. Parlo de Fuster, d’Espriu, d’Enric Gispert, d’Espar, de gent que se n’ha anat… Mal si et quedes i mal si te’n vas. No hi ha solució.
Els meus són la meva dona i jo, els meus amics, la gent amb qui tinc certes afinitats, una idea de viure
Això a nivell personal, però a nivell polític o ideològic quins són els “seus”?
No he format part mai de cap tipus d’organització política. He anat pel meu compte.
No li agrada que l’encasellen?
Abans vull ser jo. He sigut molt individualista però per la col·lectivitat. Joan Fuster, en una de les seves frases curtes, deia que “Joan Fuster és la mesura de totes les coses” fent conya sobre allò que els grecs deien que “l’home és la mesura de totes les coses”. Primer que col·lectivitat sóc un individu. Has de deixar clar que no formes part de cap ramat i si en formes part és perquè vols.
En el tema de la independència de Catalunya quina és la seva idea?
No existeix la “independència”. Actualment tot és interdependent. Parlant seriosament, de crear un estat nou, un estat català, jo no ho veig però això no vol dir que si la població vol fer un estat, democràticament s’hauria de fer. S’hauria de votar i totes aquestes coses.
El 2017 va suggerir que una bona sortida per les tensions en la relació entre Catalunya i Espanya seria la confederal.
Suïssa és una Confederació. La Confederació dona a cada federació una quantitat de llibertats que no té si pertany a un estat en concret.
També deia que es perdia massa temps i energia en aquest debat en perjudici de la lluita per una millora del benestar social generalitzat
És el que penso. Què fas? Dir-me el que jo he dit abans? (riu).
Pateix per la democràcia ara que han pujat tant les opcions populistes i d’extrema dreta arreu del món?
Els països on s’ha implantat el sistema democràtic tenen limitacions però és l’única democràcia política que coneixem. I tant que em preocupa que hi hagi gent que no tingui ni aquesta possibilitat! S’ha de lluitar en contra. És horrorós que no hi hagi ni aquesta democràcia.
Com s’explica el gran suport que tenen personatges com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Marine Le Pen o Giorgia Meloni?
Tu te’n recordes de Franco? Hi havia molta gent franquista. Molta més gent de la que s’imaginen. Te’n recordes de les cues davant el fèretre del Generalísimo? Eren llarguíssimes. Després de la seva mort van sortir uns quants antifranquistes més. Hi havia molts franquistes, sinó no hauria durat tant el franquisme. Hi havia molta gent que estava resignada o ho trobava bé. I això passa a molts països. Hi ha una gran part de la població que és com els bens, els “borreguets”,… accepten el que hi hagi, qui mana i en pau. Desgraciadament és així.
Hi havia molts franquistes. Per això va durar tant el franquisme. Desgraciadament és així
Sona a pessimista
Pessimista, no. Intento no fer-me il·lusions, tot i que sense il·lusions no vius. Però no em faig la il·lusió que tothom vol la democràcia. Hi ha gent que pensa que la democràcia és una manera de perdre el temps i que prefereix una dictadura si va a favor dels seus interessos.
Quina música escolta ara?
Jo sempre he escoltat molta música clàssica, Mozart, els quartets de Beethoven, la música de cambra en general. Tinc discos i me’ls vaig posant. També escolto gent del país i música moderna, clàssica i francesos, italians, americans. Castellà, francès, anglès i portuguès.
Està retirat del tot? No composa cançons ni escriu lletres o textos?
D’escriure escric molt poc. Però és que hem passat uns anys molt lletjos. Vaig acabar de cantar en públic el 2017. El 2018 i el 2019 vam fer tot de projectes amb l’Annalisa que ens va fotre enlaire la pandèmia. Estàvem tancats a casa. Sorties a comprar el diari i un policia t’aturava i et preguntava on anaves. Poc a poc hem anat refent-nos. Ha estat una putada. No sé si hauria estat pitjor si m’hagués enxampat cantant.
Si veu una poesia que li agrada no li entren ganes de musicar-la?
Vaig acabar de cantar i vaig acabar de pensar en cantar i fer cançons. Escric algunes coses de tant en quan però no gaire.
Com és el seu dia a dia?
Em llevo molt d’hora, no sé si és per l’edat. A les 7 del matí ja fa una hora que estic despert. Faig les meves lectures i estem passant a l’ordinador una quantitat de coses que he escrit al llarg del temps. Potser en fem un llibre.
El motiven qüestions especials, segueix la política?
Llegeixo el diari, segueixo les notícies, discutim amb els amics… Ho visc de vegades content i de vegades emprenyat. Com és possible que la caguin tan sovint!
Tenim una guerra aquí al costat, a Ucraïna
Aquesta guerra és la típica guerra de l’OTAN contra Rússia. L’han col·locada per fotre els russos i ho estan aconseguint.
I no sent la necessitat de fer una cançó contra aquesta guerra?
No, no sento aquesta necessitat.
Enyora alguna cosa del que ha viscut, del que ha deixat enrere?
Enyoro moltíssimes coses, la gent que no hi és, la mare, germans, amics,… Els anys, com diuen en italià, mal si els fas i mal si no els fas. L’enyorança existeix.
Hi ha algun moment de la seva trajectòria personal i professional, algun concert que recordi especialment?
Hi ha hagut diversos moments on s’ha patit molt: quan vam cantar al Price, la tancada a Montserrat, a resultes del qual van prohibir durant un munt de temps que pogués cantar, un a un embalat de les festes de Gràcia, que hi va haver trets a fora. Uns xicots repartien pamflets a la porta i la policia va tirar trets a l’aire. Els vaig sentir i vaig continuar cantant com si no passés res perquè hi havia unes dues mil persones dins de l’embalat i podia haver estat un merder. Van ser uns moments molt tensos.
I el moment més bonic?He tingut moments molt bonics. Els dotze recitals de comiat al Palau de la Música van ser molt macos, molt bonics, el públic entregat, molt bé. M’ha agradat sentir-me útil. He cantat gratis per una raó o una altra, per gent que era a la presó, per ajudar una editorial… Això estic content d’haver-ho fet. I ho tornaria a fer.
Dels molts premis que ha rebut, quins l’han satisfet més?
El de les Lletres Catalanes, el del Smithsonian, el de l’Académie du Disque français… N’hi ha un munt
A què li diu NO avui?
Al Diguem no està tot dit. La llista pot ser més llarga ara. Diguem no ho resumeix bé. Aquella cançó la vaig fer i continuo ‘dient no’ a aquestes coses.
(Lletra de Diguem no:
Ara que som junts
Diré el que tu i jo sabem
I que sovint oblidem
Hem vist la por
Ser llei per a tots
Hem vist la sang
Que sols fa sang
Ser llei del món
No
Jo dic no
Diguem que no
Nosaltres no som d’eixe món
Hem vist la fam
Ser pa
Dels treballadors
Hem vist tancats
A la presó
Homes plens de raó
No
Jo dic no
Diguem no
Nosaltres no som d’eixe món
No
Diguem no
Nosaltres no som d’eixe món)
Catalunya Plural, 2024 
