Decreixement energètic, la indústria i el transport són els factors clau

El decreixement energètic és la peça clau per contenir l’escalfament global dins el topall de +1,5ºC respecte l’inici de l’era industrial, un paràmetre que hauria de permetre la supervivència d’un nombre considerable d’espècies animals i vegetals al planeta, entre elles la nostra. Per entendre com de radical ha de ser la reducció del consum energètic, només cal veure que a Catalunya, la temperatura mitjana s’ha incrementat en 1,8ºC des de 1950[1] i han desaparegut el 25 % de les espècies animals en els darrers vint anys.[2]

En el camí d’aquest decreixement, la transició energètica[3] és un procés que pretén reduir un 55 % les emissions de diòxid de carboni l’any 2030 i aconseguir les zero emissions el 2050, substituint els combustibles fòssils per fonts renovables i locals. Això és l’establert a la Unió Europea (UE 2022) com a legalment vinculant pels països membres.[4] No obstant, les polítiques que es segueixen aplicant no estan alineades amb aquests propòsits. Segons un informe del Fons Monetari Internacional,[5] la indústria dels combustibles fòssils va rebre durant el 2020 gairebé sis bilions de dòlars en subvencions, és a dir, 11.000 milions de dòlars cada minut, i les previsions d’alguns organismes, com l’informe International Energy Outlook 2021, de la l’Administració d’Informació Energètica (EIA) d’Estats Units, anuncien que, en absència de canvis significatius en les polítiques energètiques o la tecnologia, el consum global d’energia augmentarà gairebé un 50 % durant els propers trenta anys.

Aquesta tendència es va confirmar a la UE el 2021, amb el repunt en el consum de carbó (+11,9 %) i derivats del petroli i gas (+4 %), i en el consum energètic global (+4,5 %) respecte les dades de 2020. Tot reblat amb un increment del 7,1 % en les emissions de CO₂[6] i la bajanada suïcida d’etiquetar el gas i l’energia nuclear d’energies “verdes”.

Tot plegat amb l’objectiu d’incrementar la seguretat en els subministraments per sostenir la capacitat productiva de les grans empreses i generar uns ingressos que permetin fer front als costos de la transició a energies renovables. No obstant, la data límit del 2030 és aquí mateix i la realitat és que a escala europea i a Catalunya, com veurem, l’aportació d’aquestes energies és minsa.

Davant aquest fet inqüestionable i l’evidencia de l’increment exponencial de l’escalfament global, les elits econòmiques i els seus agents de la comunicació no deixen d’enlluernar la ciutadania amb una fe cega vers unes tecnologies que permetrien optimitzar i reduir el consum energètic en el futur –el que es coneix com a tecno-optimisme–, com si l’escalfament del planeta es pogués reduir a un problema tècnic.

És evident que les energies renovables són una de les eines per fer front a la crisi mediambiental, però no es pot obviar que el seu desenvolupament es dona en un context productiu on les empreses estan explotant els recursos del planeta 1,7 més vegades del que ell pot regenerar la seva capacitat,[7] i que les “tecnologies renovables” depenen íntegrament d’aquesta capacitat, principalment dels materials disponibles per construir equips i de l’espai on ubicar-los. És en aquest sentit que els experts adverteixen sobre la impossibilitat d’electrificar el conjunt d’activitats industrials (l’electricitat només suposa el 20 % del consum energètic global al planeta)  i afirmen que les energies renovables no podran cobrir les necessitats d’energia que ara són abastides per combustibles fòssils.[8] Una dada: els aerogeneradors i les plaques fotovoltaiques necessiten 25 vegades més materials (calculats en pes) que les centrals de gas fòssil per obtenir la mateixa electricitat, el que incrementa la càrrega de la mineria i la industria metal·lúrgica, i els requeriments de més energia.[9] El capitalisme fa dècades que ha posat contra les cordes els seus límits biofísics.

Mentre les elits econòmiques segueixen apostant pel creixement infinit de la productivitat, les exportacions a mercats llunyans i les solucions tècniques, la realitat aboca a que és indispensable una disminució generalitzada de les activitats productives no essencials. Això significa impulsar un model econòmic basat en una economia plural centrada en “satisfer equitativament les necessitats econòmiques, socials i culturals de les persones; que proporcioni salut, renda, cures, habitatge, alimentació, educació, proveïments energètics i protecció social de manera universal; que garanteixi el conjunt de béns i serveis necessaris per a la reproducció social i la dignitat de la vida”.^[10]

Qui consumeix energia i d’on prové?

D’acord amb les dades de l’Institut Català d’Energia (taula 1), el transport és el gran consumidor d’energia, amb un 45,10 % del total, seguit de la indústria, amb un 25,51 %, i el consum domèstic, amb un 14,70 %.

D’altra banda, si analitzem la provinença d’aquesta energia, el 71,23 % depèn de combustibles fòssils i residus no renovables, on els derivats del petroli (gasoli, querosè, benzina, fuel oil, coc i gasos liquats del petroli) aporten un aclaparador 49,79 %.

Per la seva part, l’energia elèctrica, que aporta un 24,86 % del consum global, s’origina en un 57,43 % per l’energia nuclear, mentre que les energies renovables suposen sols un 20,72 % del global elèctric, i que la crema de gas en cicles combinats o de cogeneració ocupa un 24,19 % (taula 2).

Respecte les energies renovables en relació al conjunt de recursos energètics que es consumeixen a Catalunya, la realitat és que aquestes representaven el 2019 un escàs 5,15 %. Caldria incrementar 20 vegades la producció actual amb energies renovables per cobrir la demanda energètica prevista pel 2030, i això està molt lluny de la realitat.

Davant aquest escenari desolador, es pot garantir que no és possible mantenir amb energies renovables els aprovisionaments actuals d’energia, i que l’increment del nombre d’instal·lacions eòliques i fotovoltaiques en el futur proper, no podran modificar aquesta relació de manera significativa, mentre no es modifiquin altres paràmetres de l’equació. Això vol dir que, per més que s’obligui els comerços a tancar el llum dels aparadors i a regular la temperatura dels interiors, no s’està fent front al que és la causa principal del problema: un model productiu extractivista, fonamentat en la irracionalitat del “extraure-produir-utilitzar-llençar”, el transport de mercaderies i trasllat de persones.

Ara per ara, si les energies renovables havien de servir per reduir la dependència respecte els combustibles fòssils, el cert és que les seves aportacions han quedat absorbides per la voracitat d’aquest model productiu. És a dir, no s’ha deixat de cremar gas o petroli perquè no ha hagut una política de restricció del consum energètic en els sectors que més consumeixen: el transport i la indústria.

La gestió dels recursos energètics

Mentre creix la importància de les fonts utilitzades per a la generació d’energia i la  reducció del seu consum, també ho fa la necessitat de decidir de manera col·lectiva respecte els recursos energètics. És a dir, avançar en la democratització de la gestió de l’energia i, per tant, de les decisions sobre el seu ús. Això implica decidir a què es dedica l’energia –però també a què no es dedica– i de quina manera, qui ha de mantenir la propietat de les empreses energètiques i quin ha de ser el criteri respecte la seva explotació, si el de maximitzar el benefici econòmic de l’accionariat o bé posar-la al servei de la ciutadania i la producció de bens i serveis socialment útils.

Amb la crisi derivada de la guerra a Ucraïna, només un agent extern, el tall a l’accés del gas rus, ha obligat els països de la UE a dictar restriccions al consum d’energia elèctrica i, en el cas d’Espanya, a impulsar l’ús bonificat del transport públic. Això mostra, encara que tímidament, que és possible prendre decisions polítiques per reduir el consum energètic.

Doncs bé, ara cal reduir aquest consum amb criteris d’eficiència energètica i d’utilitat social, en el marc d’una amplia transició ecosocial. Per això, cal que la ciutadania tingui un pes específic en les decisions que s’han de prendre, articulant mecanismes democràtics que permetin intervenir de manera directa en la posada en pràctica de mesures restrictives i el control de la gestió dels recursos i les infraestructures, impedint la renovació de concessions a empreses privades que mercantilitzen el que són bens comuns (terra, aire, sol, aigua).

Democratitzar la gestió de bens comuns no és una exigència nova, però sí que és urgent. Per això calen mesures que no deixin dubtes respecte els reptes que s’assumeixen, com ara:

• Crear o consolidar empreses públiques del sector energètic o nacionalitzar les existents com a instrument perquè el sector públic lideri la transició energètica i incrementi la seva sobirania i capacitat de planificació econòmica.
• Creació generalitzada de comunitats energètiques, amb el suport de les administracions públiques i la participació d’agents consumidors (ciutadania, administració i mipimes) per tal de potenciar la generació energètica per l’autoconsum.
• Crear canals de participació de les persones usuàries i les organitzacions ciutadanes en la planificació dels serveis, així com mecanismes de transparència i de rendició de comptes, tant parlamentària com ciutadana.
• Cogestió empresarial i democràcia a les empreses energètiques, amb participació de les persones treballadores en la gestió i les decisions, especialment quant a les estratègiques, l’organització del treball, les condicions laborals i l’impacte ecològic i social de les seves activitats, participant, al menys, amb 1/3 dels membres dels consells d’administració.
• Ampliació dels ecosistemes de recerca i desenvolupament que, tot vinculant les universitats amb el teixit productiu i social, potenciï la innovació tecnològica enfocada a la transició energètica.
• Creació d’un sistema participatiu de “punts de trobada per a la transició energètica”, estesos com a xarxa pel territori, amb l’impuls i el suport de les administracions locals, on la ciutadania, les organitzacions populars, les entitats de la societat civil, les organitzacions empresarials, els sindicats i les administracions públiques dialoguin i desenvolupin accions de consens per reduir el consum energètic i gestionar l’ús de l’energia.

Factors de reducció en el consum d’energia

Com hem vist, els principals sectors consumidors d’energia són el transport i la indústria, amb un 70,61 % del total, mentre que els sectors industrials que més incideixen en l’escalfament global són la indústria química (16,2 % del consum energètic industrial, INE 2017), l’alimentació (15,3 %) i la metal·lúrgia (15,0 %).

Això ens diu en quins àmbits és prioritari concentrar els esforços, fins aconseguir la disminució generalitzada d’activitats productives no essencials. Però cal fer-ho a través de processos que no condueixin a la destrucció del teixit empresarial de mipimes, ni a situacions injustes a costa de les persones treballadores, que incrementin les desigualtats socials o la concentració de poder a través de oligopolis.

Ara per ara, en el context d’una economia de mercat, hi ha dos factors que es pot preveure que faran contraure la producció industrial i el transport de productes, especialment quan es donen a través de cadenes de subministrament llargues:

• Increment progressiu del cost dels combustibles i, per tant, del transport, de manera que el seu cost es mengi significativament els marges de benefici dels productes transportats o bé els encareixi, dificultant així l’accés a ells i fent disminuir la seva demanda.
• Reducció en la disponibilitat de matèries primeres (entre elles les generadores d’energia) i productes semielaborats, més enllà de les oscil·lacions dels mercats, a causa de les limitacions biofísiques del planeta.

Aquests són ingredients que, per la seva naturalesa, seguiran una dinàmica sobre la qual difícilment es pot incidir des de polítiques locals, nacionals o estatals. No obstant, des d’aquests àmbits si que és possible impulsar programes específics que contribueixin a  reduir el consum de recursos i, particularment, dels energètics:

• Imposició de taxes o peatges que incorporin el cost de la petjada de carboni en les transaccions de bens i el transport dels productes (a ports, aeroports i carreteres), especialment restrictives quan es derivin del comerç internacional.
• Processos de reconversió productiva, transformant els sectors industrials insostenibles vers usos socialment útils, que creïn noves ocupacions i permetin mantenir activitats empresarials a través de cadenes de subministrament curtes i col·laboratives, amb criteris d’economia circular. Aquest procés hauria d’incorporar la relocalització d’empreses deslocalitzades amb la globalització.
• Programes per a la reducció de la demanda de productes i serveis en els mercats de consum, especialment quan depenguin de mercats exteriors, mitjançant campanyes informatives i de promoció dels productes de proximitat (identificació diferenciada dels productes locals, informació sobre la petjada de carboni en els envasos dels productes i en la prestació de serveis), i induint la modificació dels hàbits de consum, entre d’altres.

Un debat social ineludible

El conjunt de factors que intervenen en el procés de decreixement energètic han de formar part d’un ampli debat social que no es pot eludir.

Ha costat dècades que els poders públics, els agents econòmics i els mitjans de comunicació acceptessin que el canvi climàtic és un fet. Ara falta, però, fer palès a tots els nivells d’activitat social i econòmica que mai més podrem fer us d’uns recursos energètics (com a mínim en la quantitat que ho hem fet fins ara) que escalfen el planeta i el fan inhabitable, i que cal prendre decisions i actuar de manera responsable, amb consciència d’espècie, per adaptar la nostra estructura econòmica, social, tecnològica, cultural i política als límits del planeta.

Per això, cal que des de les administracions públiques s’assumeixi impulsar espais de participació democràtica vinculant que posin l’emergència mediambiental amb justícia social al centre de les prioritats, i del que no poden defugir cap dels agents que intervenen: les administracions, els sindicats, les organitzacions empresarials i professionals, l’acadèmia i la ciutadania.

A aquests espais de participació, a més, s’han de fer sentir les aportacions de la ciutadania autoorganitzada a través de moviments socials, especialment dels que treballen en l’àmbit de la sobirania energètica, l’ecologisme, les economies feministes, i de tots aquells vinculats als models econòmics transformadors de l’economia social i solidària.

Aquesta ciutadania autoorganitzada ha de prendre la iniciativa política i liderar de manera decidida un procés de transició ecosocial, caracteritzat per uns elements estructuradors, com són la consolidació d’un relat propi, transformador dels imaginaris col·lectius, l’articulació organitzada dels moviments socials, entesos com a subjecte polític, i accions i mobilitzacions coordinades en els àmbits socials, econòmics i culturals, entre d’altres, com a expressió de la capacitat d’incidir de manera col·lectiva en aquesta transició.

Taula 1 . Consum de recursos energètics a Catalunya (2019). Font: Institut Català d’Energia.

Taula 2 . Generació d’energia elèctrica a Catalunya (2020). Font: Institut Català d’Energia.

[1] Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics, Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, maig de 2021.

[2] Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA): https://www.ccma.cat/324/catalunya-ha-perdut-el-25-dels-animals-en-18-anys/noticia/3064911/.

[3] Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya, https://icaen.gencat.cat/ca/plans_programes/transicio_energetica/.

[4] Llei Europea del Clima, https://ec.europa.eu/clima/eu-action/european-green-deal/european-climate-law_es.

[5] International Monetary Fund (IMF), https://www.imf.org/en/Publications/WP/Issues/2021/09/23/Still-Not-Getting-Energy-Prices-Right-A-Global-and-Country-Update-of-Fossil-Fuel-Subsidies-466004.

[6] Enerdata, Estadísticas sobre la transición energética global, https://datos.enerdata.net/.

[7] Aigües de Barcelona, “La sobreexplotación de los recursos agota el planeta”, https://www.aiguesdebarcelona.cat/ca/blog-aigues/-/blogs/la-sobreexplotacion-de-los-recursos-agota-el-planeta.

[8] La Vanguardia, 28/11/2020.

[9] Joaquim Sempere Carrera, jornada “La transició energètica. Creixement o decreixement”, Comissió d’Energia dels Enginyers Industrials de Catalunya, 22 de novembre de 2021, Barcelona, https://www.youtube.com/watch?v=w3AHErQCu8M.

[10] Vegeu la Proposta de l’Economia Social i Solidària catalana d’un Pacte per una Economia per la Vida, impulsada per l’Associació Economia Social Catalunya (Aescat), https://economiasocialcatalunya.cat/pacte-per-la-vida/.