Un clima de restauració moral, una pulsió conservadora, realista i nostàlgica travessen els debats sobre la classe social, el feminisme i l’ecologisme. Un anhel per tornar a allò autèntic, a la pedra dura, a terra ferma i allò sòlid: la classe, la dona, la vida. Davant de les frivolitats postmodernes, es proposa un retorn a la realitat, ja que la classe, la dona o la vida, ja ho són en la seva evidència, una foto fixa i immòbil. Semblaria, doncs, que anar a la base és més real i veritable que atendre les seves formes. Aquesta concepció és la pròpia d’un paradigma que privilegia i anhela la transparència, la fantasia autàrquica de la base: podem córrer el vel ideològic de les maneres per alliberar allò oblidat.
Des del punt de vista de classe, les actuals posicions obreristes que anhelen el retorn a la base s’inscriuen en un desplegament identitari de les essències de la transformació veritable al voltant de la classe obrera com un tipus d’identitat ahistòrica. El proletariat apareix com una figuració del que és normal i una tendència estable del que és polític. Per a aquests plantejaments, l’important és mantenir-se fidel a certs signes abstractes abans que assumir un compromís amb la materialitat de la realitat present. És un mandat moral cap a la fetitxització de la identitat obrera, però sense reflexió sobre les necessitats col·lectives de la conjuntura. És reduccionista sostenir que el moviment obrer, com a forma política, va ser simplement una manera de polititzar allò material des de la base. Abans bé, va constituir una percepció del món que va estructurar la subjectivitat, una «cultura» en el sentit ampli del terme.
El moviment obrer clàssic va tenir la capacitat política d’aglutinar no perquè apel·lés estadísticament a unes característiques sociològiques específiques, sinó perquè va saber aixecar una escena de comunitat i esperança, perquè va traçar llaços simbòlics i va entendre que la disputa fonamental ho era per l’imaginari. Hi va basar el socialisme la seva força política: la producció fordista, la iconografia revolucionària, la sociologia industrial, una imatgeria masculina del proletariat, una imatge de societat futura. És a dir, una estètica, una sensibilitat. I només des d’ella va poder acollir programes i demandes concretes. Per això, un imaginari polític no és un mer problema de presentació i exposició d’idees, d’això que ja existeix. Els relats per la comunitat que volem sempre estan travessats per batalles afectives i sensibles.
Als debats que s’estan succeint a l’interior del moviment feminista, pren força el lament de l’anomenat feminisme il·lustrat: l’esborrat de les dones. Es proposa una concepció de la identitat «dona» entesa com a subjecte concret que expressa demandes específiques i en reclama l’atenció per part dels poders públics, sense qüestionar l’ordre social ni subvertir-lo. El temor del feminisme il·lustrat no té res a veure amb l’esborrat de la dona, sinó amb el desdibuixament d’un projecte polític social-liberal a favor de l’status quo. Delimitar i dibuixar essencialment la identitat “dona” és condició necessària per poder-la representar des dels marcs de sentit de l’ordre existent. Tornar a la base, sí, perquè res no canviï. En efecte, la separació de classe, raça i gènere, dividides com a categories analítiques i demandes aïllades, és una construcció pròpiament liberal, tractant de tancar allò particular en el seu particularisme. I és evident que part del progressisme ha assumit aquesta estratègia com a pròpia. Si les identitats polítiques no impugnen l’statu quo, apareixen les lluites de les dones com a merament autoafirmatives, una diferència administrada des de l’ordre existent amb ànim de renovar el consens a través de la seva mera inclusió.
No deixa de ser curiós que s’acusi d’«identitari» el feminisme queer, que aposta per les aliances i per anar més enllà del tancament particularista. El queer és un qüestionament del subjecte polític; no és un esborrat de les dones, sinó l’ampliació de la possibilitat de teixir nous vincles i aliances. No presenta un conflicte entre identitats preexistents que es troben en un camp de batalla (dones contra homes), sinó la pretensió política de transformar el marc compartit, per homes i dones, redefinint allò comú, modificant les estructures i l’ordre social. El feminisme sempre s’ha declinat en plural, des de la problematització permanent sobre què pot voler dir “dona”. Una unitat oberta i sense vores, en constant interrogació, que mai no acaba d’arribar ni de tancar-se, escapant a la pulsió d’unitat. Aquesta és la seva potència mobilitzadora i articuladora. És obvi que no renuncia al protagonisme de les dones, però no es tanca sobre elles mateixes. Mancaria de sentit, doncs, tornar a la base, llevat que el que es persegueixi sigui una volta a l’ordre.
El 23 d’octubre passat un grup de joves activistes van llançar puré de patates sobre un quadre de Monet en un museu d’Alemanya; i una setmana abans altres joves van llençar salsa de tomàquet contra un quadre de Van Gogh a la National Gallery de Londres. Es proposaven cridar i posar l’atenció sobre la crisi climàtica que vivim. A l’altra banda de la reivindicació, com si es tractés del seu altre antagònic, van posar a l’art, una forma de distracció i entreteniment que ens impedeix l’atenció pel que és veritablement important. En aquesta dicotomia, l’art o la vida, el primer dels termes era insignificant. L’art ens amaga la realitat, la base de la nostra existència. Cal tornar-hi, cal tornar a la base mateixa.
Sens dubte, la potència política de l’ecologisme rau en la seva apel·lació a les condicions materials d’existència davant d’un creixement il·limitat. Les formes de producció capitalistes posen en risc la integritat de la biosfera de què depèn la vida. Tot i això, en les accions abans descrites, es trunca la potència emancipadora de l’ecologisme. Es converteix la natura en un subjecte, en una base clara i transparent, i a nosaltres només ens queda l’autoflagel·lació culpable. En altres paraules, es posa entre parèntesis la necessària articulació del problema del subjecte polític. Com podríem fer una identitat política des de l’ecologisme? Com es podria convertir l’ecologisme en una palanca des d’on erigir-se en eix fonamental en la transformació del món?
Les accions activistes del museu defugien la possibilitat de construir una topografia subjectiva antagonista, més enllà de la inoperant dicotomia de l’art o la vida. Si per polititzar entenem transformar una diferència en el lloc d’un conflicte, això exigeix inscriure-la a l’interior d’una articulació discursiva que assenyali, entre altres coses, els responsables del dolor sofert. L’ecologisme no només ha d’expressar un conflicte existent, des de la base, també l’ha de construir. L’arrel de la lluita política rau en la possibilitat de reconfigurar els marcs de sentit en què s’inscriuen els dolors materials. Per això no hi ha lluita econòmica que no estigui travessada també per la disputa del sentit. Les idees, les formes de pensar i sentir, es declinen sempre com a forma material i ideològica a les nostres vides.
Catalunya Plural, 2024 
