Aquest 20 de novembre és el Dia Internacional de la Memòria Trans. Un dia dedicat a la memòria d’aquelles persones que han estat assassinades a causa de la transfòbia, és a dir, l’odi i la por a les persones trans. Una data que també recorda la violència que encara pateix la comunitat LGBTIQ+ a tot el món.
Raras no tan Raras és una col·lectiva de dones LBT del carib colombià que utilitza l’art i la música com a eina de participació política. Però també de resistència en el territori davant la violència que viuen, especialment la comunitat trans, que commemora aquest 20 de novembre el Dia Internacional de la Memòria trans.
A Colòmbia la música, el grafiti, la dansa, el cant, les batucades i les performances és art utilitzat com a eines de transformació social, política i cultural. Per mitjà de manifestacions massives i campanyes, el seu objectiu és incomodar, teixir noves narratives i sabers en un país marcat per la violència. “La percussió i la música han estat un dispositiu per a transformar i transportar el nostre discurs de dones lesbianes, bisexuals i trans, participant políticament en un espai artístic”, afirma Mayré Rivero, presidenta de Raras no tan Raras, una col·lectiva que integra dones lesbianes, bisexuals i trans dels departaments d’Atlàntic i Bolívar, en el Carib colombià. “Confio en la capacitat que té l’art d’estovar els discursos d’odi. La música connecta a la gent amb el món”.
Rivero també és arquitecta i activista lesbotransfeminista del Carib, i destaca que, per a aquesta col·lectiva, les accions públiques es fan des de la resistència dels seus propis cossos mitjançant expressions lliures, fortes i despreocupades, que puguin generar empatia, connectar i reconstruir el teixit social i local. “És important per a nosaltres participar dels espais artístics i del folklore, tan masculinitzats i heteronormatius. I és molt emancipador que les maricas arribem a aquests escenaris, perquè ens permet desbaratar el que està precedit, especialment per als qui pensen que les dones no tenim la força i les habilitats per a tocar la percussió”.
L’activista parla des de Barcelona, mentre expressa la seva inconformitat per la discriminació i violència que va viure en arribar a l’aeroport per tenir un passaport colombià. En la seva participació en la Primera Trobada Internacional de col·lectives LBT, organitzada per CooperAcció, va explicar com la idea de la construcció de la col·lectiva va néixer en 2017, quan unes companyes van fer una trobada de dones feministes a Vokaribe, una ràdio comunitària de la ciutat de Barranquilla, en el departament d’Atlàntic. Va ser llavors quan van decidir crear un espai LBT (dones lesbianes, bisexuals, trans i persones no binàries) amb un enfocament de gènere on analitzaven, entre altres coses, com viuen la ciutat d’una manera diferent. “La ciutat és totalment diferent des de la perspectiva de la utilització d’un parc per una parella heterosexual i una homosexual”. Així va ser com va néixer un dels seus primers projectes com a col·lectiva, ‘Ulls al Carrer’: “Vam veure com els mercats són uns contextos molt complicats i insegurs, on la quantitat d’interseccions que coexisteixen els converteixen en zones difícils per a les dones i comunitat LBT”.
Perquè el Carib és una regió, com diu l’activista, marcada pel masclisme i la violència de gènere. Una discriminació que viuen amb major intensitat aquelles qui formen part de la comunitat LGBTIQ+. I és que, avui en dia, els cossos dissidents sexuals i de gènere pateixen una violència i una vulneració de drets sistemàtica. Si a això li sumem els factors socials i culturals, les opressions no són iguals per a totes.
Dades que no coneixen fronteres
A Colòmbia, cada setmana és assassinada una persona de la comunitat LGBTIQ+. Segons dades d’Una Radiografia del Prejudici, informe de drets humans de persones OSIDG-LGTBI Defensoria del Poble, durant l’any 2021 va haver-hi 45 assassinats i fins a juny d’enguany la xifra ascendia a 33. En el cas de la població trans, entre gener de 2021 i juny de 2022, 48 persones han estat assassinades. La majoria amb crueltat i sevícia, característiques pròpies dels crims d’odi. Els departaments on es presenten aquests homicidis són Antioquia i els que comprenen la regió del Carib. Organitzacions com la Corporació Caribe Afirmativo, que treballa juntament amb Raras no tan Raras, va registrar 38 casos d’homicidis i/o feminicidis de persones LGBT a la Regió Carib durant 2021.
Un augment dels assassinats que, segons la Corporació, és constant des de 2017. I mentre que en els homicidis cap a les persones trans existeix un factor comú que és la visibilitat de les víctimes en els territoris -especialment en els casos de dones trans que es dediquen al treball sexual-, tal com destaca Caribe Afirmativo els assassinats i feminicidis a dones lesbianes i/o bisexuals solen ser invisibilitzats, silenciant l’orientació sexual de les víctimes. Però el més alarmant d’aquests assassinats, com descriu l’organització, és l’absència de recerca, amb més del 93% dels casos impunes.
No obstant això, aquests crims d’odi no es donen solament a Colòmbia i segons Amnistia Internacional, les amenaces a la vida de les persones del col·lectiu LGBTIQ+ són especialment preocupants a Mesoamèrica. Concretament a Mèxic i els països del triangle nord -Guatemala, El Salvador i Hondures-. I a escala mundial, encara existeixen 11 països que condemnen la conducta homosexual amb la pena de mort. A més, 69 Estats membres de l’ONU criminalitzen els actes sexuals consensuats entre persones del mateix sexe, tal com corrobora l’informe Homofòbia d’Estat de desembre de 2020, de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (IGLA per les seves sigles en anglès).
“La violència és un procés circular. El fet que jo parli aquí d’una experiència personal, que em facin fora d’un centre comercial per ser marica, avala els altres tipus de violència: que em cridin al carrer o em diguin que busqui a Crist. I així fins a arribar a la mort. Llavors, aquest primer tipus de violència va donant peu a uns altres, connectant amb l’expressió màxima de no voler respectar les nostres reexistències. Ens volen tan desaparegudes que ens maten”, recalca Rivero. Una violència que, a Colòmbia, lamentablement com diu l’activista, està normalitzada a causa del conflicte armat. I que ve exercida pel poder: “Qui té el poder l’utilitza sobre els nostres cossos, que són cuerpas visiblement dissidents o feminitzades, per a enviar el seu missatge sobre qui mana aquí. Ho fan mitjançant la violència sexual o violacions amb finalitats correctives cap a les dones lesbianes o la comunitat trans”.
La veritat és ‘arcoíris’
Fruit de l’Acord de Pau signat pel govern colombià i les FARC-EP el novembre de 2016, es va crear el sistema d’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No repetició (CEV), amb l’objectiu principal de reconèixer i narrar allò viscut durant el conflicte armat en tots els seus eixos, perspectives i diversitat en veus i relats. Una d’aquestes veus va ser la de la comunitat LGBTIQ+ que històricament ha estat violentada, perseguida i revictimitzada per actors armats a causa de les seves identitats, orientacions sexuals i expressions de gènere no normatives.
L’informe de la CEV es va lliurar el passat 28 de juny i en el capítol El meu cos és la veritat es va emmarcar la secció LGBTIQ+, La veritat és ‘arcoíris’, on s’especifica que entre 2017 i 2022 la Comissió va tenir coneixement de 369 víctimes, de les quals 321 van donar el seu testimoniatge. Entre les principals modalitats de violència destaquen les amenaces, els desplaçaments, l’exili a causa de la persecució i la violència sexual. I en quant a la responsabilitat, anomena els grups paramilitars, guerrilla i força pública.
“El procés de pau per a nosaltres ha significat el deute històric de la veritat”, afirma Rivero. Un deute que per a l’activista culmina amb l’elecció de Francia Márquez com a vicepresidenta de Colòmbia. “Sempre hi ha hagut aquesta actitud d’infantilitzar a les dones i la seva presència en els espais de poder, per això em sembla molt poderós que Francia existeixi. Aquest també era un deute històric que tenien, tant la dreta, com l’esquerra d’aquest país”. I afegeix: “Somio que la pròxima presidenta de Colòmbia sigui una dona. Però també somio amb un país en el qual no em costi la vida ser qui soc”.
Catalunya Plural, 2024 
