L’any 2008 va ser creat per primera vegada, sota el govern de Zapatero, un ministeri d’Igualtat a l’Estat espanyol. El 2010 el Ministeri va ser integrat dins el Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat i no va ser fins al 2020 que es desvincula de la vicepresidència i torna a ser creat un Ministeri d’Igualtat independent. Aquestes anades i vingudes poden respondre a moviments de caràcter polític, però el que venim a analitzar avui aquí no és l’entrellat institucional darrere d’aquests moviments, sinó el treball pressupostari que es realitza en el Ministeri d’Igualtat en matèria de violència de gènere i digitalització.
Segons la informació del Govern el pressupost del Ministeri d’Igualtat per al 2022 és de 282 milions d’euros. De cara al 2023 es preveu augmentar-lo en un 9%. D’aquests augments de xifres en termes consolidats hem de quedar-nos amb el fet que segons el projecte de presentació dels Pressupostos Generals de l’Estat, en el 2022 es va dotar de 76 milions d’euros al Projecte de Recuperació i Resiliència de les víctimes de violència de gènere i en el 2023 se’l dotarà de 59 milions d’euros. És important subratllar aquesta diferència, perquè existeixen titulars que donen peu a interpretacions errònies tan sols variant els termes absoluts o relatius de les xifres que estem analitzant. Existeix, d’una banda, el pressupost del Ministeri i d’altra, la partida concreta destinada al Projecte de Recuperació i Resiliència de les víctimes.
Aquests 59 milions d’euros són destinats, segons les fonts del Govern, a quatre actuacions concretes: la millora de la digitalització i ampliació de l’assistència telemàtica de totes les dones víctimes de qualsevol mena de maltractament, la modernització i ampliació dels dispositius d’atenció i protecció a les víctimes, la creació de centres d’atenció integral 24 h a víctimes de violència sexual i el desenvolupament de plataformes en línia que centralitzin la informació en matèria de cures. El Projecte de Recuperació i Resiliència de les víctimes de gènere forma part del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència Espanyol, emmarcat en la iniciativa dels fons Next Generation de la Unió Europea.
Durant la pandèmia es va observar una reducció dels assassinats en matèria de violència de gènere a l’Estat, però les expertes van assenyalar que aquest fet no va ser causat per una suposada reducció del maltractament, sinó per un major control dins les relacions per part del maltractador cap a la víctima, és a dir, no hi havia més assassinades, però sí que n’hi havia altres formes de violència. Cal assenyalar que aquesta reducció en el nombre d’assassinats remunta en els mesos postpandèmia, en el moment en el qual les normes socials i legals tornen a aproximar-se a l’“antiga normalitat”. A més, aquesta reducció en el nombre de víctimes va venir acompanyat d’un increment de les trucades als telèfons d’emergència, fet que permet assenyalar aquesta diferència entre el maltractament visible, assassinats, i la violència menys visible dins de la parella.
A aquest fenomen cal sumar-li la ràpida digitalització de les nostres vides a partir de la pandèmia. Si la tecnologia ja formava part de les nostres vides abans, després de la quarantena va prendre encara més importància. És per aquest motiu que el focus de la prevenció en matèria de violència de gènere se centra no només en l’atenció física a les víctimes, sinó també en la digital. El Govern de l’Estat compta amb una definició de violència de gènere digital i amb una especificació de les diferents formes que pot prendre. Un dels primers informes publicats des de les institucions estatals el trobem en el 2014 on s’analitza de forma detallada el ciberassetjament i la seva relació amb el maltractament cap a les dones. Precisament, com no es tracta d’una cosa nova, la seva importància després de la pandèmia es va posar de manifest d’una manera molt orgànica: a més ús del món digital, més violències potencials en aquest àmbit. Es tracta d’un trasllat de les dinàmiques de dominació del món físic al món “del núvol”.
Sense ànim de desprestigiar la tasca que des de diferents ministeris, carteres i secretaries d’Estat s’ha anat desenvolupant fins ara en matèria de violència de gènere, cal destacar la importància de l’ús d’aquests fons europeus per a fer els recursos digitals més accessibles a un nou públic i més intuïtius per aquelles persones que ja els utilitzen. D’aquesta manera es fa de la prevenció de la violència de gènere una política amb més incidència.
No només té sentit orientar les polítiques públiques de prevenció en matèria de violència de gènere cap al món digital a causa de la pandèmia, sinó també per una diferència generacional a tenir en compte. Segons les últimes estadístiques, les joves i adolescents són les dones que més violència masclista pateixen. Abans de treure conclusions precipitades i posar-nos les mans al cap assenyalant als nous referents culturals del jovent com a culpables d’una suposada onada reaccionària de masclisme, hauríem de realitzar una lectura generacional d’aquesta dada. Són més masclistes els joves actuals o són més conscients elles del que és un acte masclista? Si la resposta a aquesta pregunta és la primera part del que s’enuncia, un treball en prevenció des de l’educació és necessari. Si considerem més adequada la segona hipòtesi, cal continuar visibilitzant la violència masclista des d’una edat primerenca i dotar de recursos a les noves generacions perquè puguin defensar-se en l’àmbit personal, institucional i social. Des del nostre punt de vista tindria sentit abastar totes dues hipòtesis i treballar conjuntament des dels dos fronts: potencials víctimes i potencials agressors, per acabar amb la xacra que suposa la violència masclista.
Finalment, per arrodonir aquesta anàlisi sobre la digitalització de part del pressupost estatal destinat a la prevenció de la violència de gènere, ens agradaria assenyalar la importància que se li hauria de donar a noves eines com la realitat virtual en la tasca de prevenció i reinserció. Avui dia existeixen estudis que expliquen com utilitzar la realitat virtual sobre maltractadors, fent-los “viure” durant uns minuts com la víctima, té efectes positius i creen un canvi sobre la percepció emocional i social del maltractament en ells. És evident que davant un cas de violència masclista no cal centrar tots els esforços en el qui exerceix violència, sinó que cal acompanyar, sense caure en paternalismes, a la víctima. No obstant això, si es creu en la reinserció, s’hauria de treballar també des de la perspectiva de l’agressor perquè no torni a exercir aquest tipus de violència, sense oblidar el treball de reparació i assumpció de responsabilitats. Sent així, la realitat virtual és una nova manera d’actuar des de la prevenció de la violència masclista juntament amb les vies legals, institucionals i aquelles les quals les parts involucrades sentin que han d’acudir. Davant d’aquest avançament social i personal de la digitalització de les nostres vides sabem que la violència masclista es fa lloc de manera no analògica en la nostra realitat, però al seu torn, tant els pressupostos estatals com les vies d’actuació amb perspectiva de gènere aprenen a adaptar-se a aquest nou món.
Catalunya Plural, 2024 
