El retorn d’un paleocapitalisme hipertecnologitzat i descarat

El que ens mostra la crisi de Twitter no són tant els problemes de gestió de la plataforma o l’empresa sinó una cosa de més envergadura: la veritable mentalitat que es fonamenta en els sectors emergents de l’economia hipertecnologizada de Silicon Valley. No és que el desvergonyiment bocamoll dels potentats digitales empipi, alló inquietant és com n’és de revelador.

El sorgiment de la web 2.0 fou celebrat per molts com l’adveniment d’una nova era de realització de les promeses il·lustrades de la democràcia: les possibilitats d’intercanvi universal d’informació en xarxa alliberarien unes forces de canvi cultural que estaven ja inscrites en la gestació de la Enciclopèdia i que ara, els post-hippies contraculturals, serien capaços d’actualitzar en haver aprés les limitacions que posaven tant l’escassedat “natural” de la informació como la restricció mitjançant la falta de llibertats. Primer els blogs i després Twitter van esdevenir els epítomes d’aquesta nova era, que va portar la temptació del “solucionisme tecnològic”, és a dir, l’idea equivocada que els problemes socials es resolen amb eines tècniques. El lleig rostre que ara se’ns mostra ens retorna a una crua realitat: el canvi transmodern que se’ns prometia ha donat pas al que anomeno paleocapitalisme hipertecnologitzat: una concepció de l’economia i la societat que simula ser ultramoderna i liberal però que es situa als inicis del capitalisme d’explotació intensiva del segle XIX.

Somiàvem amb unes “smart mobs” (masses intel·ligents, concepte d’Howard Rheingold) o una “alquímia de les multituds”, expressió de Francis Pisani, i el que ens ha saltat al coll és un escanyapobres dickensià. Aquestes són algunes notes que vaig prenent aquests dies com a punt de partida i ajuda per a l’anàlisi d’aquesta realitat que sembla nova però que és més vella que anar a peu. Es tracta de tuits que he anat escrivient en  el meu timeline, per a una conya més gran. Estan transcrits en l’ordre en el qual els vaig emetre.

• Causa intriga veure com el tecnologisme aparentment avançat ens du un paleocapitalisme propi del segle XIX.

Hi ha hagut prou amb l’irrupció d’un caradura per que salti pels aires la imatge seductora del que semblava una nova manera de treballar i de relacionar-se, tendent a la cooperació i l’intercanvi llliure. La nova cultura digital era tan fràgil que un simple “aquí es fa el que jo dic” fa que s’esberli.

• El paleocapitalisme que resorgeix amb la hipertecnologització és fruit de la falta de control democràtic i de la interpretació neoliberal del que fou una utopia que no es va prevenir davant el poder del diner.

Els visionaris de la web 2.0 no van saber veure que el gran negoci digital els arrebassaria la joguina de les mans per mantenir-la en les de sempre.

• El problema del paleocapitalisme que ressorgeix amb la hipertecnologització no és altre que el problema constant de la democràcia: els poders no elegits mitjançant el vot que pretenen operar amb un diner sense control per a que es faci la seva voluntat.

El poder del talent cooperatiu o el poder del diner, aixó és el que està en joc en l’actual procés de digitalització. L’enemic és sempre el mateix: els poders que no es presenten a eleccions i forcen les decisions a còpia de diners o coacció.

• Las actituds autoritàries que afloren amb el paleocapitalisme hipertecnològic són denotatives d’una certa concepció de la societat. El desvergonyiment amb el qual les mostren, també.

Aquest paleocapitalisme mostra el seu rostre, que s’anomena el poder del diner. I ens diu que la resta són punyetes, democràcia inclosa.

• Dins tot paleocapitalista autoritari (Musk) s’amaga un nen malcriat i capritxós (Trump). “Si no juguem el partit amb les meves regles agafo el baló i marxo, que la pilota és meva”, acaba dient respecte a Twitter.

O dit d’altra manera, les lleis i les normes les obeeixo només quan em convé.

• El paleocapitalisme hipertecnològic és mirat amb curiositat pels caps d’empresa convencionals per mor de la doctrina del shock: ¿quanta tensió i disrupció són capaces de suportar persones, empreses i societats? Twitter és avui en aquest sentit un banc de proves.

Els actuals “Tíos Gilitos” de la digitalització són precursors. El terreny que trepitgen amb dubtes malgrat el desvergonyiment podria ser terra ferma en el futur. Per aixó representen un perill.

• El paleocapitalisme pre-hipertecnològic fa anys que s’ha instal·lat en les redaccions (i ha enfonsat alguns diaris). S’assembla al nou en que desconfia del talent sènior, que es replicaire, perque qüestiona l’autoritarisme.

El que ara veiem a Can Twitter de portes enfora s’ha esdevingut fa anys en molts mitjans i empreses de comunicació convencional. Encegament, petulància, autoritarisme i xuleria són la kryptonita que ha enfonsat el sector de la informació. La digitalització no ha acabat amb cap mitjà, els morts actuals ja ho eren abans dels ploriquejos.

• El paleocapitalisme hipertecnologitzat té la mateixa concepció de productivitat que el tèxtil manchesterià en el s XIX; desconeix la creativitat i desprecia el talent i només proposa explotació. Per aquesta mentalitat anàvem a trets pel carrer en la Catalunya dels anys 20.

En suma, el paleocapitalisme hipertecnologitzat és un sistema que creu que la tecnologia el protegirà de la democràcia i que el poder del diner cal que sigui imposat sense regles ni control.