Fa no tants anys, els joves de llocs com ara Espanya solien decidir anar-se’n de vacances sols, en parella o amb amics. Aquella mateixa joventut s’emancipava de casa dels pares a una edat primerenca i solien fer-ho també sols o en parella (i en alguna ocasió també amb amics). En general, els seus hàbits de consum i comportament tendien a ser molt atomitzats, entenent això com a pautes individuals, familiars o de grups reduïts i de confiança.
Actualment, aquests temps semblen haver quedat molt enrere, i la joventut es guia per pautes molt diferents. Mai no hi havia hagut tanta quantitat de joves que compartissin pis i, fins i tot, habitació amb persones que no coneixien fins que es van trobar a l’immoble. Som al davant d’una generació extraordinàriament sociable? S’han vençut les barreres de la confiança d’abans, tan limitants?
Per descomptat, tampoc tantíssimes persones havien “decidit” no anar-se’n de vacances i quedar-se a casa jugant a videojocs, veient Netflix o fent qualsevol altra activitat (menys dormir, que això no és de bon emprenedor, aquí no hi ha mentalitat de tauró que valgui). Però ara sí: sigui tothom benvingut a l’economia col·laborativa.
De fet, el fenomen del coliving porta uns anys molt en voga a tot el món, almenys en alguns mitjans de comunicació i en certes promotores immobiliàries. A tall d’exemple, el portal de la promotora immobiliària Culmia presenta el coliving d’aquesta manera: Ets un jove professional a la recerca de la teva nova casa? Descobreix els avantatges del coliving, una interessant alternativa residencial que triomfa als Estats Units, Alemanya o el Regne Unit.
Si alguna cosa triomfa amb tant de furor als Estats Units, Alemanya o el Regne Unit… No pot ser dolent, no? Només ens hem de fixar en l’envejable sistema sanitari públic dels Estats Units d’Amèrica. Si una gran potència econòmica fa alguna cosa, tots correm a imitar-la.
En realitat, termes com el d’economia col·laborativa o, de manera molt especial, anglicismes com ara coliving, entre alguns altres, estan essent usats per tot arreu per diferents mitjans de comunicació. El fet de recórrer a aquests termes de nova fornada no és una cosa fútil perquè, per descomptat, hi ha una intencionalitat clara: en emprar una terminologia nova i/o estranya (però que sona moderna, ja que sovint acaba en -ing) s’intenta esquivar la càrrega que comporta la terminologia habitual.
Al capdavall, compartir pis amb desconeguts amb més de 30 anys no sembla que sigui l’aspiració de la immensa majoria dels qui es veuen en aquesta circumstància. Ara bé, si en comptes de compartir pis estan fent coliving, potser ja no és tan indesitjable la situació… I si no ho veus així és perquè potser encara no has “descobert els avantatges del coliving”.
Així, aquesta terminologia té, d’una banda, una funció eufemística clara però, i això és encara més fonamental, no només emmascara la realitat, sinó que la dota d’un altre sentit: no es tracta només d’estimar la teva precarietat, sinó de no veure-la més com a tal; de sobte, esdevé una opció triada, una qüestió preferencial, de gust i, fins i tot, potser, de certa sofisticació o distinció: per què voldries viure sol, essent com n’és, d’enriquidor, compartir el teu espai amb multitud de desconeguts, tal i com fan en països tan avançats com Alemanya?
Així, s’observa una campanya continuada per generar titulars i articles de tota mena, tots sota un mateix signe: els joves prefereixen comprar menjar preparat abans que dinar en restaurants, els joves prefereixen Netflix abans que anar al cinema (fins i tot prefereixen Netflix a viatjar durant les vacances), prefereixen viure amb els pares per les comoditats que això els ofereix o, en cas d’independitzar-se, prefereixen viure amb multitud de desconeguts perquè els repel·leix la soledat i, potser, també la responsabilitat, no només vers les tasques domèstiques, sinó la responsabilitat existencial mateixa.
Tot i això, potser, i només potser, els joves no s’estimen tant el coliving i altres fenòmens anàlegs. Potser, si se’ls donés la possibilitat, s’estimarien més una mena de codistribution, una redistribució més justa de la riquesa i, en general, unes condicions que els permetessin de manera efectiva trobar-se davant la possibilitat de triar un pla de vida, amb diferents opcions damunt la taula i amb un nivell coercitiu molt inferior a l’actual. Però potser això només és una idea boja i absurda: què n’hauria de saber, un mil·lennista, sobre aquests temes.
Catalunya Plural, 2024 
