Durant la darrera setmana, hem vist el fracàs del megaprojecte de llei conegut com a Llei Òmnibus, enviat fa unes setmanes a la cambra baixa per l’executiu argentí. Després d’un debat intens en comissió, alguns legisladors que no formen part de l’oficialisme, com els anomenats legisladors dialoguistes, conformats majoritàriament per la Unió Cívica Radical (UCR), havien donat llum verda a gran part de l’articulat de la llei.
Un projecte que, en entrar a la cambra baixa i havent aconseguit la seva aprovació general, tenia dificultats per avançar en el punt sobre la delegació de facultats. Els nombrosos desacords amb l’oposició en articles sensibles van provocar que La Libertad Avanza (LLA) decidís tornar el projecte al punt d’inici i enviar-lo en el seu conjunt novament a comissió. D’aquesta manera, l’executiu, juntament amb els seus legisladors, va decidir tirar enrere tota la feina parlamentària i les negociacions realitzades durant l’últim mes.
Alguns dels seus legisladors, creient que aquest fet no afectaria el seu tractament general, van fer algunes aparicions per televisió, explicant la vergonyosa sessió en diputats, i van quedar més que sorpresos quan els mateixos periodistes dels programes de TV els van explicar el reglament de la cambra baixa, el qual detalla:
Artículo 155. Un proyecto que, después de sancionado en general, o en general y parcialmente en particular, vuelve a comisión, al considerarlo nuevamente la Cámara, se le someterá al trámite ordinario como si no hubiese recibido sanción alguna.
El fracàs estrepitós en el seu intent d’impulsar un projecte de llei de caràcter megalòman, que tenia com a part fonamental la delegació de facultats a l’executiu en matèria econòmica, financera, de seguretat, tarifària, energètica i administrativa, es va acabar per entreveure quan el mateix president de la nació, Javier Milei, va compartir a les seves xarxes socials una llista amb els noms i les fotografies dels legisladors que van rebutjar el megaprojecte, i els va qualificar de traïdors a la pàtria i extorsionadors.
Però, com bé indica el seu nom, la Llei Òmnibus (o també coneguda com a Llei de Bases) comporta una sèrie de reformes profundes de l’Estat que l’executiu considera indispensables per a dur a terme la transformació de l’Argentina que ells pretenen. Alguns dels punts més rellevants d’aquesta llei són:
- Privatitzacions massives; entre les quals s’inclouen ferrocarrils, aerolínies, mitjans públics, correus, bancs i empreses satel·litals.
- Autorització per a la presa de deute sense necessitat de l’aprovació del Congrés.
- Liquidació dels títols i de les accions del Fondo de Garantía de Sustentabilidad.
- Desregulació del sector de l’hidrocarbur.
- Règim d’incentiu de grans inversions.
Quan fa poc més de 45 dies que va assumir el càrrec, Javier Milei i el seu govern haurien d’estar travessant un moment de fortalesa i gaudint de bona salut entre la popularitat dels argentins. Però la veritat és que la realitat ens ensenya més aviat el contrari. El govern es mostra prepotent, caòtic i desorganitzat.
El problema principal d’aquest govern és que no té condicions de governabilitat. És a dir, que per governar Argentina cal arribar a acords amb altres forces polítiques, si es pretén tirar endavant les reformes que es considerin necessàries. Però és el mateix president qui s’encarrega de minar una vegada i una altra les relacions amb la resta dels partits, amb declaracions i comunicats incendiaris, provocatius i amb tints autoritaris que no han fet res més que exasperar l’oposició.
L’Estat com agent repressiu
El professor de Literatura Contemporània de la Universitat de Milà, Antonio Scurati, explica en una de les seves nombroses entrevistes que encara avui dia sobreviuen restes de populisme mussolinià en els líders polítics de punta a punta del globus. Per explicar aquesta teoria, s’ajuda d’una de les frases més conegudes de l’ex líder italià, Benito Mussolini, que proclama: Jo sóc el poble, i el poble sóc jo. A partir d’aquesta total identificació del líder amb el poble, es desprèn que qualsevol dissidència que es pugui tenir ho serà també contra el poble. Però aquesta idea també implica un total descrèdit al Parlament, que es considera que és corrupte i que les seves funcions estan obsoletes.
Si hi ha alguna cosa que va mostrar el president argentí Javier Milei en aquests dos mesos que fa que governa és, no només el seu total menyspreu per les institucions de l’Estat i per l’oposició, sinó també la seva capacitat per a portar (fins i tot més enllà dels límits) les reformes estructurals que pretén fer a l’Estat. La idea, igual que la dels ultraliberals de finals del segle XX, és la d’un Estat mínim que només protegeixi el compliment dels contractes. Per a Milei i els llibertaris, atorgar competències a l’Estat és immoral i atenta contra els drets individuals.
No només estem davant d’un populisme barat i improvisat, sinó també perillós. La idea de l’Estat mínim es contraposa amb la idea d’enfortir els cossos de seguretat amb l’únic objectiu d’instrumentalitzar-los per reprimir qualsevol tipus de protesta social. Les idees de militarització estan calant al continent, on el seu exponent més gran el trobem a El Salvador. Nayib Bukele acaba de ser reelegit president per més d’un 85% dels vots i amb l’índex de popularitat més alt del món.
En el cas argentí, dins de les forces de seguretat, hi ha una bona sintonia amb els plantejaments d’ordre de Milei, alimentat per un fort menyspreu a l’esquerra i als moviments socials. Però també hi ha una dissidència per l’acostament del mandatari a l’estat d’Israel, ja que coexisteix amb un profund antisemitisme arrelat a la dreta nacionalista argentina.
Per tot això ens preguntem: Representa Milei alguna cosa nova? És nou el seu projecte? Porta un equip amb idees diferents? Les respostes a aquestes preguntes són la mateixa. No. Milei ve a donar solució a un reclam social que és la inflació i ho farà a través d’un shock econòmic, impactant directament en el consum de les classes mitjanes i treballadores. Aspira al fet que reduint el consum i a través del dèficit zero (mantra ideològic de la dreta), reduïnt la despesa de l’estat, es pugui controlar la desbocada inflació que ja fueteja fa anys el país.
Entrem en una etapa d’un nou ultraliberalisme més autoritari, que trepitja fort tot el continent. Amb la més que possible tornada de Trump a la Casa Blanca, el model de confrontació política està canviant i sembla que els mínims consensos d’institucionalitat s’estan veient forçats. Amb certa tosquedat en els arguments, un gran desconeixement de les normes i regles institucionals i buscant sempre un desequilibri a favor dels sectors més concentrats, Javier Milei encara ha de trobar el seu lloc a la història. Esperem que no sigui a costa de més gana i més pobresa per als argentins.
Catalunya Plural, 2024 
