La forta ofensiva del Partit Popular contra l’amnistia que Pedro Sánchez intenta impulsar per reconduir l’independentisme català i, sobretot, mantenir-se a la Moncloa va patir un daltabaix el cap de setmana passat degut a les declaracions d’una “font de l’alta direcció del PP molt propera a Alberto Núñez Feijóo” que va admetre que aquest s’havia mostrat disposat a indultar –amb condicions– Carles Puigdemont si Junts votava a favor dels populars en el debat d’investidura. La dotzena llarga de periodistes que van parlar simultàniament amb aquesta “font de l’alta direcció del PP molt propera a Feijóo” i van publicar –també gairebé simultàniament– el resultat d’aquesta informació van afegir a les seves notícies que el PP considera molt difícil que les accions de Puigdemont, Tsunami Democràtic i altres independentistes puguin ser qualificades de “terroristes”.
La campanya de les eleccions gallegues, les quals fa poc més d’un mes semblava que el PP les guanyaria sense que el seu candidat ni tan sols baixés de l’autobús, s’ha convertit d’un dia per l’altre en un malson per al presidenciable Alfonso Rueda i, encara més, per a Feijóo, per culpa d’“una font molt propera” a ell que no ha sabut controlar les seves paraules en una conversa informal amb alguns periodistes. Tot per un off the record (a micròfon tancat) mal acordat o amb un contingut massa explosiu per ser respectat.
Les converses a micròfon tancat amb polítics, empresaris i intel·lectuals acostumen a ser sempre molt més interessants que les entrevistes “on the record“, i no diguem que les rodes de premsa amb plasma o sense. La majoria dels protagonistes se sinceren, es relaxen i es treuen la màscara del personatge que han d’interpretar de cara a la galeria. Com a periodista comproves quanta farsa hi ha, simulació i fins i tot perfídia en certs personatges amb èxit i carisma. En d’altres casos, alguns off the records són la llavor de futures primícies que la font primària t’ofereix poques vegades desinteressadament.
A finals del segle passat, quan Jordi Pujol encara era president de la Generalitat, es va reunir amb un grup de periodistes a Barcelona. Era una conversa distesa i extraoficial amb redactors avesats i un polític encara més dutxo que ells. Un dels periodistes (que, per cert, aquests dies ha estat reprès pel Consell de la Informació de Catalunya per vulnerar dos articles del Codi Deontològic) va preguntar al president: “Si tingués vostè l’oportunitat d’aconseguir la independència de Catalunya simplement prement un botó, el polsaria?”. Segons de pausa dramàtica. Pujol pregunta: “Off the record?”. “Sí, sí, és clar, és clar”, responen a l’uníson els reunits salivant. Una altra pausa dramàtica i el patriarca respon: “No. No el polsaria”. La negativa va ser seguida d’un dels amplis monòlegs als quals el líder nacionalista ja tenia habituats els informadors desil·lusionats. ¿Algú es pot creure que si la resposta de Pujol hagués estat afirmativa tots els reporters haguessin resistit la temptació de saltar-se el compromís de confidencialitat i no ho haguessin comunicat almenys als seus caps respectius?
“Si vols que alguna cosa no se sàpiga mai, no ho diguis a ningú”, em va dir en una ocasió un altre dirigent polític català. Perquè, al final, “tot se sabrà”, com amenaça ara des de Waterloo un dels successors de Pujol. La “font de l’alta direcció del PP, molt propera a Núñez Feijóo”, hauria de saber que els off the record els carrega el dimoni. I si ho sap i no ho porta a terme, a més de delatar la seva greu hipocresia, ofereix una mostra més que no està preparat per portar les regnes del Govern d’un país tan complicat i xerraire com Espanya.
Aquest article ha estat publicat originalment al blog Paios
Catalunya Plural, 2024 
