Aquest article és un recorregut no exhaustiu per la consolidació política de qui ens va fer veure la importància de ser lliures: Ayuso, o la dama alliberadora.
Març del 2019. Una semidesconeguda Isabel Díaz Ayuso està embrancada en la precampanya de les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid. En aquest context, la presidenciable, que és designada uns mesos abans d’aquesta data, fa unes declaracions que resulten una mica estranyes: “els embussos són un senyal d’identitat de Madrid”. La política madrilenya inicia així una deriva de reivindicació del caràcter madrileny i de la llibertat de poder fer allò que a un li vingui de gust (en aquest cas: conduir sense cap restricció o límit, ja sigui mediambiental o de qualsevol altre tipus) que anirà escalant i acumulant fites fins a l’absoluta normalització i manca de sorpresa davant d’un discurs que en qualsevol altre moment hauria resultat si més no, peculiar.
Maig del 2019. Ayuso obté la presidència de la Comunitat de Madrid, per primera vegada, gràcies a un pacte de govern amb Ciutadans i a la suma dels vots de Vox que, en canvi, quedarà fora del nou govern. De fet, les eleccions se celebren al maig, però l’acord trigarà prop de dos mesos a arribar. Sigui com sigui, l’ayusisme s’inicia pròpiament aquí, i començarà de manera relativament tranquil·la, sense un discurs massa dissonant, com si anés en reserva, fins que el món va canviar per a tothom.
Març del 2020. La pandèmia de la COVID-19 ja és una realitat. Des que els últims dies del 2019 vam començar a rebre notícies, des de la Xina, sobre aquest virus estrany i molt contagiós, han passat menys de tres mesos però, per primera vegada en democràcia, es decreta un estricte confinament per a tota la ciutadania. Les dues setmanes inicials s’allargaran força més i, per a quan es pugui sortir de casa, res ja no serà igual: benvinguts/des al món de les restriccions.
En aquest context, el perfil polític d’Ayuso comença a prendre cos: se li ha trobat un sentit últim a la seva figura, haurà de ser l’adalil de la llibertat, funcionant sempre com a contrapès d’un govern de l’Estat presidit per Pedro Sánchez, entestat a impedir-nos fer una vida normal. Ha nascut una estrella.
Maig del 2021. Afiançada i confiada, Ayuso, que ja és molt reconeixible en els gestos i en el discurs, avança les eleccions a l’Assemblea de Madrid, sabent-se guanyadora per endavant. La seva estratègia passa per la pretensió de governar en solitari, sense la rèmora d’un partit en plena zombificació, com ja era Ciutadans. La jugada li surt perfecta: guanya amb majoria absoluta i, si hi havia alguna mínima trava a l’hora d’apostar fort pel discurs d’una llibertat resumida en la facultat de poder prendre unes canyes, ja no n’hi haurà mai més: Ayuso serà el símbol de la resistència hostalera perquè ella és, sobretot, la resistència llibertària. Més fort, més lliure, més Ayuso.
Febrer del 2022. Terratrèmol al PP nacional. Pablo Casado, líder del PP, entreveu que la figura d’Ayuso no para de créixer mentre que la seva està, essent benèvols, encallada. Sí, Ayuso era amiga seva i ell la va designar com a candidata quan amb prou feines ningú sabia qui era, però en tot just tres anys la situació ha canviat totalment; ella té poder institucional i ell no, ella té un discurs i un caràcter reconeixibles i ell no (ja que Casado ha esdevingut presa de la basculació entre el discurs ultra proper a Vox i el discurs més moderat, difuminant així la seva personalitat política).
En aquest context, Casado s’atreveix a desafiar Ayuso, a enfrontar-s’hi: el germà de la presidenta sembla que podria, presumptament, haver cobrat unes comissions desorbitades per la venda de material sanitari en els pitjors moments de la pandèmia. Sí, Casado intenta ensorrar el pedestal eticomoral en què s’havia enfilat Ayuso. Tot i això, l’encara president del PP mesura malament les seves forces i acaba defenestrat: en breu, serà forçat a abandonar la presidència del PP i en el seu partit es farà una neteja radical.
Maig del 2023. Les eleccions a l’Assemblea de Madrid donen uns resultats incontestables: majoria absolutíssima d’Isabel Díaz Ayuso. No quedaven gaires dubtes sobre qui havia guanyat el pols intern en el PP del 2022, però per si algú encara anés una mica despistat, les urnes ho confirmen: Casado va ser el deslleial i Ayuso segueix essent la irreprotxable capdavantera de la llibertat.
Gener del 2024. Ayuso ja és celebèrrima, en les seves declaracions polítiques ja ens ha familiaritzat amb escoltar ETA, terrorisme, independentisme, comunisme, ruptura d’Espanya… en pocs segons, tot barrejat i en relació a qualsevol tema.
En aquest context, la presidenta de la Comunitat de Madrid fa referència a Catalunya dient que, després dels tancaments de les places de toros, ve la sequera, suggerint una mena de relació de causalitat que sorprèn a tort i a dret. No obstant això, a hores d’ara, aquestes declaracions tampoc criden tant l’atenció: només són un esglaó més en un camí molt, però molt reconeixible.
Febrer del 2024. A l’Assemblea de Madrid, Ayuso sembla assumir, per primera vegada, de forma implícita, el protocol de no-hospitalització de les persones amb COVID19 que eren a les residències públiques de la seva comunitat autònoma atès que, segons les seves pròpies paraules, “no se salvaven enlloc”. En aquest sentit, la presidenta fa un altre pas més en estimar que la llibertat ha d’anteposar-se fins i tot al criteri mèdic: la llibertat de poder dir el que li doni la gana, sabent-se intocable.
Corol·lari. Sens dubte, el fenomen Ayuso és digne d’estudi. Ho és en tant que costa de creure, però és real. En només cinc anys, Ayuso ha passat de ser una desconeguda a no només una molt legitimada (en els vots) presidenta de la Comunitat de Madrid, sinó que s’ha convertit en el flagell de Pedro Sánchez i, molt per sobre d’això, la defensora a ultrança d’una nova manera d’entendre la llibertat: la il·limitació per fer allò que a un li vingui de gust, sempre que això no sigui trencar Espanya o un determinat concepte de família, és clar. Podríem trobar almenys 7291 raons per comprendre l’èxit i els riscos del seu fenomen, però haurem de seguir amb atenció el que passa, ja que la funció segueix, the show must go on.
Catalunya Plural, 2024 
