Si el 23J va ser Sánchez qui va recórrer a aquest comodí, el passat diumenge va ser Rueda, i per extensió Feijóo, qui va gaudir d’aquest avantatge. El moviment tàctic, encara que arriscat, va sortir bé. El dofí Rueda va sortir legitimat de les urnes i Feijóo va poder tornar a Madrid enfortit davant Sánchez i Ayuso.
Els líders gallecs del PP, però, encara tenen l’ensurt en el cos. Una setmana abans del 18F, Feijóo havia informat en privat a un grup de mitjans que havia temptejat la possibilitat de l’amnistia. Va fer esclatar el motor de la seva estratègia. Aquest estrany “tomb” de Feijóo (va ser realment això?) va donar a la campanya un plus d’incertesa que va alimentar la candidatura més mobilitzada (BNG) i la que tenia major capacitat de mobilització (PP).
Els perdedors d’aquesta incertesa en la recta final van ser, sens dubte, els partits del govern, PSOE i Sumar, juntament amb Podemos, el seu antic soci de govern. Tots ells van baixar i van obtenir resultats pitjors fins i tot del que era esperable. Per al PSOE això va suposar caure als 9 escons; mínim històric per a un partit que ja havia governat el país en dues ocasions i que ha liderat molts anys l’oposició bipartidista a les majories populars.
Per a Sumar i Podemos, forces forjades en l’espai de la ruptura democràtica del 15M endavant, disputar un mateix espai de marginalitat va ser doblement penalitzat per una campanya desesperada per tornar al joc institucional amb major o menor ambició. Recordem que ja en 2020 havien quedat exclosos del parlament per la nefasta campanya de Gómez-Reino. Rarament, si és que alguna vegada, un partit ha passat de liderar l’oposició a extraparlamentari en una sola votació.
Però si Sumar i Podemos s’han vist doblement penalitzats, a més de per disputar un espai minvant, ho han estat també per haver invalidat les seves respectives raons estratègiques de cara al futur.
Entre els podemites perquè la política de confluències mai va agradar. Com si es tractés d’un poder taumatúrgic, sempre han cregut de manera fervorosa en el “poder del cercle”; un lloc mitopoiètic on fonamenten la seva identitat. D’acord amb el mite, amb només presentar la seva marca en solitari, la ciutadania reconeixeria de manera immediata la veritable. Per a la raó de Sumar, el problema era un altre: desfer-se d’una sociologia plebea, sorollosa i molesta, tant en l’estètic com en el sociològic, obstacle a la seva definitiva institucionalització com a partit governamental. La idea d’entrar a les institucions gallegues amb l’aval d’una vicepresidència i quatre ministeris es veia, per un costat, com la consagració d’un “partit de poder”. Per l’altre, per què negar-ho, com a revenja als maldecaps infligits per Belarra i Montero a Madrid.
Anatomia d’un resultat
El 18F les urnes van llançar un resultat més complex del que diuen les primeres anàlisis d’actualitat. D’acord amb aquestes les claus interpretatives serien quatre. La primera, la solidesa de l’hegemonia del PP. Cinquena legislatura per davant gràcies a una maquinària clientelar capaç d’encaixar qualsevol error gràcies a un repertori de pràctiques, no per qüestionable menys eficaç: reg de diners públic per a calmar la crisi dels pèl·lets, obscena manipulació mediàtica (TVG, Voz, etc.), monges “carretejant” ancians des dels asils, etc.
En segon lloc, l’ascens del BNG a la primera divisió dels nacionalismes. I no de qualsevol manera. Per abundar en el símil futbolístic: el BNG s’ha convertit en el Girona d’aquesta temporada. De tots els partits nacionalistes, només el PNV (39,07%) es troba millor que el BNG (31,57%). Ni Bildu (27,86%), ERC (21,23%) o Junts (20,07%) tenen major suport. I si bé és cert que el BNG manca d’una competència nacionalista de dretes pròpia, no és menys cert que de traslladar resultats tindria al Congrés un grup de 7 escons com Esquerra o Junts.
En tercer lloc, s’ha produït la desfeta de la coalició del govern, PSOE i Sumar. Els socialistes s’han tornat a marcar “un Gabilondo” (una campanya desmotivada per a cobrir l’expedient bipartidista que acaba en derrota amb el tercer en discòrdia). No és nou en la política gallega. Ja en 1997 Beiras havia aconseguit el sorpasso a un paracaigudista madrileny de nom Abel Caballero. N’hi ha prou amb apuntar que, entre 1981 i 2024, el PP ha presentat 4 candidats, el BNG 5 i el PSdeG, 9. Igual que a Madrid, el PSOE posa en relleu una mateixa debilitat en el bipartidisme davant les prolongades majories absolutes del PP.
Finalment, Sumar ha tornat a exhibir les mateixes patologies que van conduir als de Díaz, de liderar l’oposició a força extraparlamentària.
En les seves disputes amb Iglesias, la ferrolana i la seva portaveu al Congrés i presidenta de Sumar, Marta Lois, es van vanagloriar d’una legitimitat d’origen: les eleccions gallegues de 2012 en què Alternativa Galega d’Esquerda (AGE) havia iniciat el cicle de la Nova Política a Espanya. Vanitas vanitatis, Beiras ja havia aconseguit un sorpasso al PSOE quan Díaz a penes comptava amb un 0,97% de vot. El de Vallecas, clar, li la va retornar amb la dosi de ressentiment que guia les seves decisions d’un temps ençà i va presentar llista de Podem, encara que fos sostraure menys vots que el PACMA i esgotar, encara més, les possibilitats estratègiques de la seva única aposta: Irene Montero.
Fases de canvi en la democratització
Per comprendre els resultats del passat cap de setmana —com, per regla general, en tota anàlisi dels últims anys—, cal girar la vista enrere. Més concretament al moment destituent de 2011 en què el règim del 78 entra en crisi per efecte del 15M. Només des d’allí es pot mirar més enrere encara i establir les discontinuïtats i continuïtats del moment present amb relació a aquella altra política anterior i institucionalitzada del règim del 78.
Si partim d’aquesta mirada genealògica es pot observar un triple moment en la democratització de Galícia. En primer lloc, una fase d’instauració de l’autogovern —de 1981 a l’arribada de Fraga en 1989—. En ella es va posar de manifest que la política gallega es trobava travessada per una tensió antagonista: d’una banda, el conservadorisme d’una societat atrapada en les inèrcies rurals de la dictadura i la diàspora; de l’altra, el dinamisme de la modernització desenvolupista.
No és de cap manera casual que els millors resultats del BNG aquest 18F s’hagin obtingut a Vigo i el seu hinterland, epicentre de la lluita antifranquista on va tenir lloc la reconstrucció galleguista amb Galàxia i les lluites obreres que van conduir a la Vaga del 72. Vigo va ser, després de tot, la ciutat en què el 4 de desembre de 1979 va tenir lloc la major expressió reivindicativa d’autogovern que va conèixer la Transició a Galícia.
En segon lloc, una fase ofensiva neoliberal (1989-2012), que va començar per la reconversió industrial i es va consolidar amb la integració europea. Entre 1989 i 1997 tindrà lloc la primera onada de mobilitzacions de la democràcia (OTAN, moviment estudiantil, 14D, etc.). El BNG serà la força política que millor interpreti la resposta organitzativa del moment a les mutacions de la constitució material. Gràcies a la seva estratègia frontista, el BNG serà capaç d’adaptar-se a la reforma electoral de Fraga (més pensada per evitar el sorgiment d’un nacionalisme de dreta que una altra cosa). El PCG, per contra, incapaç de desplegar IU com a moviment polític i social, quedaria llavors soterrat juntament amb el PSG-EG amb el qual formarà la coalició EU-UG.
A partir de 1997 i la consolidació del projecte neoliberal, el BNG comença a perdre el pols dels moviments antagonistes. Durant els anys més intensos de l’ona altermundialista (1999-2003) el seu model organitzatiu es dissocia de les noves expressions de classe i el precariat emergent. La institucionalització i els incentius institucionals acaben provant una inesgotable sèrie de conflictes interns. Des d’aleshores fins a 2016 no deixarà de perdre suports de manera lenta i inexorable. Ni tan sols el Prestige i el posterior accés al govern aconseguirà reactivar al BNG.
L’èxit del PP en la implantació del model neoliberal suposarà, al seu torn, la decadència del PSdeG, constant des de 2005, any en què va capitalitzar les mobilitzacions de la segona onada (LOU, Prestige, vagues generals, etc.) sense per això realitzar un projecte a l’alçada de l’impacte del neoliberalisme i la precarietat. Amb el PSdeG i el BNG ja fora del poder en 2009, arribaria el 15M.
crisi de règim i tot va canviar. El neoliberalisme es va intensificar amb la gestió de la crisi de 2008 i les polítiques d’austeritat. Amb majoria absoluta, el Govern Rajoy va accelerar i la fractura social va provocar, no només una tercera onada de mobilitzacions sinó que, per efecte d’aquesta, l’emergència de tota una sèrie de competidors electorals: Podem, municipalismes diversos, En Marea. El fracàs d’aquestes organitzacions emergents en produir una nova institucionalitat aviat tindrà la seva traducció en una sèrie de derrotes electorals.
No obstant això, la competència electoral serà un estímul per al BNG que, davant de l’aparició d’aquests competidors, es replanteja el seu propi lideratge i model organitzatiu. No és difícil avui veure clarament la continuïtat que s’estableix entre 2012 i 2024 en els resultats d’En Marea i BNG, on aquest substitueix al primer sense que per això decaigui el bipartidisme amb un PSdeG en mínims històrics i tornin a l’extraparlamentarisme els hereus del PCG.
Derrota d’una deriva
Al marge dels resultats d’unes i altres forces polítiques en cada moment, l’evolució del sistema de partits gallec mostra avui una dada fonamental: el bipartidisme perd per l’esquerra del règim, mentre es manté ferm la dreta sense haver-se arribat a fragmentar per competidors nascuts del contramoviment (UPyD, Cs i Vox), però incapaços d’endinsar-se en el territori. El 18F és clar: com més cap a l’esquerra institucionalitzada, pitjors resultats. Simptomàticament, el demarcador aquí és l’amnistia, dispositiu de restauració de l’equilibri del 78 per efecte de la derrota del Procés.
Amb els resultats a la mà i la multicrisi en les vides de la gent, està per veure fins on pot funcionar la restauració promoguda per Pedro Sánchez i el PSOE després del seu congrés d’unificació. El resultat gallec hauria de fer saltar les alarmes dels partits del Govern d’Espanya i molt en particular de Sumar i els seus integrants. Aquí s’obren diverses lectures, però res no presagia bons resultats sense canvis substantius que allunyin a Sumar, Podem i la resta de formacions de la Nova Política de la deriva en què han entrat. De no ser així és altament probable que els beneficiaris siguin aquelles organitzacions polítiques que, com el BNG, disposin de la capacitat de metabolitzar les aportacions sense per això renunciar a una institucionalitat eficaç.
Catalunya Plural, 2024 
