Segons la narrativa sionista, el poble hebreu –etern expulsat– retorna a Palestina, a la terra promesa per Déu, i inverteix un passat encadenat d’expulsions mil·lenàries; l’esclavatge a Egipte, el desterrament a Babilònia, l’èxode romà, l’expulsió catòlica i un llarg etcètera de transuntar per Europa i Àsia primer, per les Amèriques després. Després de la seva hecatombe més recent –el genocidi jueu, també anomenat Holocaust o Soah– Israel recupera la Palestina històrica, el que sempre va ser seu en origen, com si la justícia divina del segle XX necessités la seva pròpia travessia pel desert abans de succeir.
El relat que legitima la colonització jueva de l’exprovíncia britànica de Palestina (prèviament romana i otomana) instal·la una bretxa entre la imatge de víctima que el sionisme té d’ell mateix i la que es fa palpable al món: que l’estat de Israel és una potència colonial que maltracta fins al límit de la legalitat internacional i del que és acceptable moralment a la seva comunitat indígena –els palestins–. El que ha estat tolerància ara és sorpresa, malestar i disgust davant d’una narrativa que esgrimeix drets sobre una terra perduda durant disset segles. Es tracta d’una evident anomalia en dret internacional, doncs, quin món quedaria si cadascuna de les comunitats existents pogués reclamar de dret una terra abandonada disset segles abans?
Aquesta distància retòrica es pot explicar apel·lant a les múltiples geopolítiques que travessen la regió i als interessos dels actors en joc, evitant així les demonitzacions que funden guerres d’extermini i contra les quals l’ONU vigila amb més o menys èxit. Però la geopolítica no és suficient. Fan falta altres teoritzacions per explicar la força i l’atractiu que té per a la comunitat jueva el relat que tipifica Israel com la víctima d’una diàspora injusta que s’atura i es salva a Palestina. Més enllà d’una anàlisi sobre el llenguatge polifacètic de l’interès polític, on rau la força del relat que situa Israel com a víctima en un conflicte en què apareix com a potència colonial? i quins són els seus efectes?
Inspirat per la psicoanàlisi, el filòsof jueu nascut a Algèria Jaques Derrida va desenvolupar el concepte de “desplaçament” per explicar un esdeveniment discursiu i conceptual concret. Com una metonímia, i entenent el discurs com una estructura, passa que una paraula pot ocupar el lloc d’una altra, adoptant-ne el significat. Un terme és desplaçat quan “ocupa” el significat d’un altre. En aquest desplaçament, dos efectes són característics: pel primer, el mateix moviment queda esborrat i el gest oblidat; pel segon, la línia del temps es pot invertir. El desplaçament conceptual esborra que ha succeït i es pot donar en qualsevol direcció temporal, ja posant en el futur conceptes presents –anticipant allò que ha d’arribar, amb el risc d’anul·lar el potencial de canvi de l’inesperat– ja descrivint èpoques passades amb conceptes específics del present que poden negar l’experiència pròpia del passat, una cosa molt estudiada en historiografia.
Aquest moviment és clau per explicar l’experiència del sionisme, ja que el seu relat respecte a Palestina substitueix una despossessió recent i molt real per a molta gent –alguns encara vius– amb una llunyana i altament mitificada. Allà on Israel parla de l’èxode dels hebreus de Palestina al segle II d.C., desplaça l’experiència significant de l’expulsió i l’extermini de les comunitats jueves europees modernes, la demanda de reparació de les quals sí que és reconeguda com a legítima. L’èxode romà que fonamenta el retorn del sionisme a Palestina ocupa l’espai experiencial de l’expulsió i el genocidi perpetrat pel III Reich, usurpant-li el potencial legal i moral per sostenir un projecte colonial.
En fer-ho, genera l’efecte pervers que estem veient: l’estat que s’erigeix com a víctima del primer genocidi reconegut n’està duent a terme un sobre la seva població indígena perquè ha eliminat per a si mateix en què consisteix un genocidi –fins i tot el seu propi–. Allò que és evident per a tothom queda ocult per al sionisme per la seva posició discursiva respecte de si mateix.
Catalunya Plural, 2024 
